VALENCIA Y CATALA: IDENTITATS PARALELES

VALENCIÀ I CATALA: IDENTITATS PARALELES





JOAN IGNACI CULLA



La discusion sobre la problematica llingüistica actual entre el valencià i el catala, no obedix com tantes voltes hem demostrat (i demostrarem), a una qüestio filologica, ni historica, ni molt manco “cientifica”, sino exclusivament, politica.

El poder dels vots, transformen el que hui l’historia siga una gran mentira perfectament encuadernada. El dogmatisme sectari dels catalanistes tenen el soport i benidicio de la Conselleria d’Educacio i ¿Ciencia? de la Generalitat Valenciana, de majoria absoluta del PP, autentics responsables, en ultima instancia, del llavat de cervell al que sometisen als nostres fills.

Es per aixo, per lo que de forma miraculosa, la nostra ancestral llengua valenciana, que va forjar un sigle d’Or, que era la referencia lliteraria, per ser la mas culta, de tota espanya, hui es un simple dialecte d’una atra que es debatia en la nada, com es la catalana. ¡Aixina s’escriu l’historia hui, per desgracia per al valencians, i per a vergonya dels nostres governants!

Pero ahir, quan no predominaven els interesos politics i economics, la realitat era molt diferent. Ningu es questionava l’independencia de la llengua valenciana, i molt manco ante una que, si tenia referencia parlada, no tenia lliteratura significativa, com era la catalana.

Una (la valenciana) i atra (la catalana), han creixcut de forma paralela, encara que com hem dit, la valenciana no te paragon en la catalana, ni en autors ni en obres.

Molts son els ixemples que podriem ficar, pero servixquen estos de mostra per a demostrar l’autoctonia de la llengua valenciana, que de forma paralela e independent a tingut en respecte al catala.

El tantes voltes comentat, Anoni Canals (1352-1419), naixcut en Canals, que ademes de escritor, era filosof, teolec i frare de l’Ordre de Predicadors, en el prolec de la seua obra Valeri Maxim (1395), el deixa clar: “El tret de llati en nostra vulgada lengua materna valenciana, aixi breu com he pogut jatssessia que altres l’agen tret en lengua cathalana empero com lur stil sia fort larch e quax confus...” Es dir, que l’autor afirma traduir al valencià, encara que ya existis en catala, remarcant precisament als regidors de la ciutat de Barcelona als que anava oferit, la seua identitat valenciana.

Com tambe el demostra un monge de Monserrat al traduir la Vita Christi de sant Bonaventura (Barcelona, 1522), que diu: “He desliberat arromançar lo present libre, puix veig que fins aci, en la nostra catalana lengua no es esta transladada, y acabat que lo Cartuxa se tropia entre nosaltres en lengua valenciana, que es a la nostra prou conforme...” Es dir, que si segun els catalanistes es la mateixa llengua, i ya estava com ell asegura en valencià, ¿per a que la traduix al catala?

Com tampoc tindria sentit que en 1591, les Actes Concili Tarraconense, es tinguen que traduir a totes les llengües, a no ser que tingueren molt clar en Catalunya lo que parlaven en nostre regne: “Que ab auditoris vix aut ne vix quidem intelligi possit (...) i Principatu Cathaloniae in lengua catalana, in Regno Aragonum lengua materna et naturali ilius Regni, in Regno Valentiae lengua valentina, et non alia concionetur”.

I es que, si els catalanistes d’ara, ademes de llegir els seus libelos, els donase per culturizarse, habrien llegit l’obra de Fray Gregorio García: Origen de los indios de el Nuevo Mundo. Valencia, 1607, p. 287, a on l’aclarix: “hubo una lengua general, que es la Latina, de la cual se inventaron nuevas lenguas, quales son: Italiana, Francesa, Catalana, Valenciana, Castellana, Lusitana y otras muchas”

O tambe podrien llegir: Coses evengudes en la ciutat e regne de Valencia de Pere Joan Porcar, de 1612, que contè la Cançó en alabansa de mosén Francés Geroni Simó, en totes les llengües: Valencia, Castella, Aragones, Catala, Mallorqui, Portugues, Biscai, Frances, Negre, Morisco.

I, el Tractatus de Regimine Urbis et Regni Valentiae, del doctor Llorenç Matheu i Sanz, de 1654, pagina 504, que diu: “Reperi in Hispania linguas: verterme propiam. Cantabricam, graecam, latinam, Arabicam, Celtiberam, Caldeam, Hebraicam, Valentinam, Catalaunam.

Pero si estos dos ultims pel seu caracter de valencians, poden considerar-los de “tendenciosos”, tindrien que consultar, per ixemple, el Memorial sobre la defensa del catalán”, (Bib. Cat.: Diego Cisteller: Memorial, imprenta de Gabriel Roberto de Tarragona): “Las leyes de las partidas estan en Castellano; en Aragón, en aragonés; en Valencia, en Valenciano; y en Cataluña, en Catalán.

En definitiva, no estaria mal que els catalanistes, abans de que que perguen el poder, s’instruyeran un poquet, per a no passar el dia de demà com uns incults.