Acabem de viure uns dels fets mes
clarificadors que mostra, ya no tant la realitat valenciana, com la realitat
dels agents socials que n’intervenen.
El Dea de la Seu, Sr. Arnau, qui militant
en el Valencianisme - en concret formant part de la maxima Institucio que
academicament ho representa, la RACV- va consentir en formar part, d’eixa farsa naixcuda del
pacte d’estat antivalencianiste, obviament, entre el PP i el PSOE, es a dir de
l’A.V.LL., a canvi d’un sou d’alt eixecutiu i de tindre obertes totes les
tribunes oficials i, reconeixcuda oficialment els seus merits a partir d’eixe
moment.
La cosa no passaria per representar una
patética escena de pessebrisme més, lo que deixa en evidencia, per una part el
nivell de decadencia de nostra Societat, i per atra la talla moral dels
implicats.
Pero es dona la circumstancia agravant de
que el sr. Arnau es membre relevant de l’Iglesia Catolica valenciana, i , que
no nos oblidem, està obligat pel seu vot d’obediencia a l’Arquebisbe i al Papa.
Com era llogic d’esperar, el Valencianisme
ha mostrat la seua indignacio davant de la incoherent actitut del sr. Arnau, be
davant de les Autoritats eclesiastiques, be publicament en temples i actes
religiosos. La reaccio del sr. Arnau ha segut, no la de rectificar (que segons
diuen es de savis) si no la de dimitir com academic de la RACV perque “no
compartiu els criteris actuals de la RACV”.
I aplegats ad eixe punt - segurament per
motiu d’una escasa base teologica i catequista- resulta que em pert.
¿A quins criteris es referida el sr.
Arnau?
Com podriem pressumir al trobar-nos en el
camp academic, i considerant la qüestio a debat, el sr. Arnau com a academic de
la RACV (carrec gratuït) sostenia l’existencia de l’Idioma valencià, pero ara a
l’incorporar-se a l’AVLL (carrec molt ben pagat) ha descobert que l’Idioma
valencià no existix.
Pero tornant, a la seua possicio, éll
continua firme en la seua “conviccio científica”, i es en el criteri de la RACV
en el que no està d’acort. A l’hora ¿voldrà referir-se el sr. Arnau qué en lo
que està d’acort es en el criteri de que els academics estiguen remunerats? I
per cert de quina manera.
Pero abstraent-nos des d’una perspectiva
mes ampla de lo eclesiastic, observarem com es dona en tot el Mon la mateixa
política eclesiastica, consistent en procurar una identificacio Iglesia-Poble.
Aixina, per eixemple ho estem observant entre els bisbes vascos i la Societat
vasca, o en els bisbes andalussos i la Societat andalussa, o en els bisbes
nortamericans i la Societat nortamericana.
Pero ¿ i els bisbes valencians i la
Societat valenciana? ¿Existix eixa vocacio d’identificacio Iglesia- Poble?
Evidentment, no. Lo que deuria preocupar
als que ne tenen una preocupacio per a compendre la problematica de la Societat
en la que viuen es el per qué d’eixa situacio atípica.
Potser, i dic, que nomes puga ser perque
este Poble nostre no es fa responsable del seu Desti, i mentres “els de fora”
siguen “els amos de Casa”, no es farà lo que nos interessa als que vivim dins,
sino lo que els interessa “als de fora”.
I a tot aço, ¿ a on para el mensage pastoral que predica la jerarquia
catolica? Continue
perdut.
Josep
Ballester Soler
Alacant
(Valencia)
No hay comentarios:
Publicar un comentario