CAIGA EL
QUE CAIGA.
En
una montanya hi havia un convent de frares de vida molt estreta.
Entre les regles que tenien, una era que no podien menjar carn en tot l'any.
Rodejava el convent un camp extens de verdures i hortalises i algu que atre arbre frutal, cultivat pels mateixos frares, i d'alli s'abastien per al seu regimen vegetaria.
Darrere de l'horta estava el, seca, que comprenia una gran finca d'oliveres, garroferes i, a l'extrem, un pinar.
Encara que no podien menjar carn, els frares, criavenant animals domestics i, particularment, perdius en gran cantitat, perque les acevaven em blat i no les faltava mai el menjar, lo mateix que a les gallines, conills i demes animals domestics, que venien per a tindre ingressos.
Pero en aixo va haver una reforma de les regles monastiques, conseqüencia d'un concili, i els van autorisar a menjar carn casi tots els dies del any.
Van escomençar a menjar-ne, i lo que mes els agrada va eren les perdiuetes, ya foren torrades, al forn, fregides o guisades, en "caldet".
Pero va resultar que aquells bons pares, que en el regimen vegetaria havien gosat de tan bona salut i arribat a una edat molt avançada, començaren a posar-se malalts i a morir-se, u esta semana i un atre l'atra.
Consultat el mege del convent, va diagnosticar que allo era degut a les perdiuetes, i que si volien tindre salut i vida llarga, devien tornar al regimen alimentici de tota la vida.
L'abad, com el problema era de tanta envergadura, va convocar una reunio de tots els frares en el refectori, els va exposar la qüestio i va demanar el pareixer de cadascu. I quan els tocava parlar, començant per els mes vells, tots eren de la mateixa opinio: "a perdiu per barba i caiga el que caiga".
Entre les regles que tenien, una era que no podien menjar carn en tot l'any.
Rodejava el convent un camp extens de verdures i hortalises i algu que atre arbre frutal, cultivat pels mateixos frares, i d'alli s'abastien per al seu regimen vegetaria.
Darrere de l'horta estava el, seca, que comprenia una gran finca d'oliveres, garroferes i, a l'extrem, un pinar.
Encara que no podien menjar carn, els frares, criavenant animals domestics i, particularment, perdius en gran cantitat, perque les acevaven em blat i no les faltava mai el menjar, lo mateix que a les gallines, conills i demes animals domestics, que venien per a tindre ingressos.
Pero en aixo va haver una reforma de les regles monastiques, conseqüencia d'un concili, i els van autorisar a menjar carn casi tots els dies del any.
Van escomençar a menjar-ne, i lo que mes els agrada va eren les perdiuetes, ya foren torrades, al forn, fregides o guisades, en "caldet".
Pero va resultar que aquells bons pares, que en el regimen vegetaria havien gosat de tan bona salut i arribat a una edat molt avançada, començaren a posar-se malalts i a morir-se, u esta semana i un atre l'atra.
Consultat el mege del convent, va diagnosticar que allo era degut a les perdiuetes, i que si volien tindre salut i vida llarga, devien tornar al regimen alimentici de tota la vida.
L'abad, com el problema era de tanta envergadura, va convocar una reunio de tots els frares en el refectori, els va exposar la qüestio i va demanar el pareixer de cadascu. I quan els tocava parlar, començant per els mes vells, tots eren de la mateixa opinio: "a perdiu per barba i caiga el que caiga".
Artana Estiu 1994
Per Josep Maria Guinot i Galan
El Pare Guinot.
No hay comentarios:
Publicar un comentario