Per: Ramon
Garcia i Hernandez
Valencia 1990
LA CORRENT HISTORICISTA
El problema de la llengua valenciana ha estat
plantejat durant molts anys, i encara es seguix mantenint per sectors
interessats, com a fenomen de la reconquista de Jaume I, en 1237. Esta
hipotesis tenia sa rail en l’interpretacio del “Llibre del Repartiment”, duta a
cap per Prospero de Bofarull i Mascaros (catala), en 1856. El dit “llibre” es
l’assent a on consten les donacions que el rei va fer als senyors que
l’ajudaren en la conquista de Valencia.
El treball realisat per este historiaor ha careixcut de rigor cientific
al no constatar-ho en la documentacio existent. (Desamparados Cabanes, “El
Llibre del Repaartiment”, del Regne de Valencia, pag. 11 Ed. Anubar. Zaragoza
1979). Varis ne son els treballs que han tractat este tema, no molt afortunats
per cert, no anem a enumerar-los. Teodor Llorrente tampoc estigue molt encertat
en lo seu llibre “Valencia”, publicat en 1887, en Barcelona, com a part de la
coleccio “España, sus monumentos y artes...”, al tocar el tema de les donacions
asignaes als nous poblaors (D. Cabanes. “Geografia i Repoblaciones”, pag. 10
Ed. A.D.I.A. Alicante, 1984). Tot allo ha servit com a base per a establir que
els catalans s’assentaren en el llitoral i els aragonesos en l’interior (D.
Cabanes. Op. Cit. Pag. 7) hipotesis establida esta que s’ha convertit en un
dogma per al sector catalaniste, a pesar de que s’ha demostrat, pels treballs
d’investigacio de A. Ubieto i la doctora Cabanes, de la manca de fiabilitat
dels treballs anteriors. (Origenes del Reino de Valencia”. A. Ubieto). El baix
percentage (5%) dels assentats i la geopolitica de la Corona d’Arago destruixen
totes les teories sustentaes sobre l’importancia del catala en lo Regne de
Valencia.
ESTANDARISACIO DEL CATALA
El diccionari de la llengua espanyola arreplega
sense empaig el significat de la paraula “catalanisar”, aço es: “Donar a una
cosa forma catalana, o inculcar a una persona les costums o sentiments propis
de Catalunya”. Es dir, convertir en
catala allo que no ho es. Puix be, hasda aplegar a convertir en catala, a la
llengua valenciana, hi ha tot un proces que
l'estrategia nacionalista ha anat jalonant pas a pas. L’estandarisacio
del catala fon requisit indispensable i importantissima peça clau en el posterior
desenroll del proces. I no podem omitir a les persones que foren actors
primerissims en eixe menester. Prat de la Riba, primer com a president de la
Diputacio de Barcelona i posteriorment com a tal de la Mancomunitat, va fer us
de les dos institucions, com a orguens del poder politic, per a impondre la
“lengua moderna”. (M. Garcia Venero.
“Historia del nacionalismo catalan” Ed. Nacional. 1967, pag. 157. Tomo II) I
fon este, en sa visio pragmatica, qui intui que seria Pompeu Fabra, ingenier
quimic d’ascendencia cubana, qui duria a terme la “transformacio” de l’idioma,
actualisant-lo i posant-lo al dia. Tenim lo seu testimoni: “L’ideal que
perseguim no es la resurreccio d’una llengua migeval, sino transformar la
llengua moderna que hauria eixit de nostra antiga llengua sense els llarcs
sigles de decadencia lliteraria i de supeditacio a una llengua forastera” (M.
Garcia Venero. Obr. Cit., pag. 149).
No hay comentarios:
Publicar un comentario