POBLE VALENCIÀ, ACTIU I APATIC, CREAOR DE LA LLENGUA VALENCIANA (V)

Per: Josep Boronat Gisbert

LLITERARIES... AFEGINT EMBOLATS, ARTIFICIS ENGANYOSOS

“De fet, però, la Renaixença fou consolidada a València per l’accio personal del mallorqui Marià Aguiló qui hi fou tres anys director de la Biblioteca provincial. Per consell de l’Aguiló, gran esperit restaurador, començaren a escriure versos en vernacle dos joves universitaris: Teodor Llorente l’any 1857 i Vicent W. Querol el 1859”.

(S.G., p.176)

En atre capitu de La llengua del valencians,  observen que el mestre dels catalanisaors s’empenya en fer vore que la Renaixença en Valencia fon moguda per qui siga, pero no per valencians. I en esta tesitura, diu coses que, comprovaes i contrataes, pareixen embolats, artificis enganyosos.

Tinc entes que el mallorqui Aguiló tan a soles relacionà al grup de Llorent –ya format i actuant- en els renaixentistes catalans Rubió Milá i Bofarull, degut als seus contactes anteriors. Aguiló va vindre a Valencia l’any 1858 i estigue nomes tres anys. El segon any, 1859, actuà de Manteneor dels Jocs Florals que va organisr El Liceo en el paraninf de l’Universitat.

Estic informat de que, qui va encendre el foc que aglutinaria l’amistat d’uns quants jovens valencians, fon Vicent Boix per la nobilissima visio i entusiasme per lo valencià d’est erudit historiaor naixcut en Xativa l’any 1813.

Vicent Boix (1813-1880), que es firmava “Lo trobaor del Turia” escrigue diversos poemes en valencià, que S.G. califica de “enyoradisos i historicistes”, afegint que mes important que com a poeta, es la personalitat de Boix com a historiaor, i com autor de noveles historiques de tema regnicola, escrites en castellà, pero ya en clar accent de Renaixença, com, per eixemple, la de 1859 –l’any dels Jocs Florals mencionats- titulà “El Encubierto de Valencia”. Tambe, juntat en Bonilla, fon fundaor del periodic El Cisne en 1840.

El grup de jovens univesitaris que es va contagiar de l’entusiasme per lo valencià que flamejava en Vicent Boix –influencia que ni destaca ni menciona Sanchis Guarner-, està format per Jacint Labaila i Gonzalez (1833-1895), Teodor Llorente Olivares (1836-1911), Wenceslau Querol i Camps (1837-1889), Felix Pizcueta Gallel (1837-180), i Rafael Ferrer i Birgné (1838-1895).

Coneixent estes precisions, resulta una cosa molt extranya l’afirmacio de Sanchis Guarner de que “per consell de l’Aguiló... començaren a escriure versos... Llorente i Querol”. Perque resulta que Aguiló vingue a Valencia l’any 1858, i mai podia aconsellar a Llorente que començara... perque ya havia començat: Teodor Llorente ya havia escrit el primer dels seus poemes –Mon trist caminar-,  publicant-lo l’any 1857 en el periodic El Conciliador, abans de coneixer a Aguiló. I Querol, en 1858, estant ya Aguiló en Valencia, presentà un poema en els Jocs Florals, pero no en idioma valencià, sino en la llengua de Cervantes.

¿Com va poder donar eixos consells que, segons Sanchis Guarner, van fer que “començaren a escriure versos en vernacle”?  ¿No estarem davant d’un cas de poders magics d’accio a distancia per part del “gran esperit restauraor”, com califica S.G. a Marià Aguiló? O mes be ¿no serà que el mestre catalanisaor haura pensat que no ho notariem i que deixariem passar com a bo est embolat?

Qui va donar el foc romantic inicial, fon Vicent Boix, valencià. I el propulsor i anima del grup renaixentiste, Teodor Llorente, començà i actuà en independencia de criteri respecte dels catalans, encara que mes tart es relacionaria en ells.

La Renaixença en Valencia no va començar a remolc del mallorqui Marià Aguiló