DELS PAÏSOS CATALANS

Autor: Joan Benet Rodriguez Manzanares www.llenguavalenciansi.com

Hi ha moltes voltes que lo millor del món és viajar i vore noves terres i noves coses que en la teua terra de naiximent no pots vore. Aixina és un goig vore la Torre Eiffel, les piràmides de Guiza o A Costa da Morte, per dir a soles uns eixemples. Pero no és manco cert que també a voltes quan fas un viage te trobes en coses que no hagueres imaginat mai vore, com un arbre en mig de la carretera, un accident de coche o una placa en una llegenda que danya la vista a soles en vore-la, i és este últim cas el que m'ha ocorregut fa molt poquet de temps. Aní en uns bons amics i amigues a Simat de la Valldigna a vore el Monasteri, pegar una volteta pel mercadet que fiquen en front d'ell i dinar fins a que no poguérem més i deguérem de desabotonar-mos les faldes o pantalons. El dia començà de maravella, pegàrem la volteta al mercat i passàrem a la visita guiada a on les persones encarregades de dur-nos per dins del Monasteri, parlaven d'una manera molt estranya, puix no era castellà pero tampoc reconegué que fora valencià, era com eixa barreja immunda que parlen més allà de les fronteres del nort de Castelló, és dir per allà a on la nostra bella terra valenciana pert el seu nom de Regne de Valéncia per a convertir-se en una atra comunitat espanyola de la qual no vullc acordar-me del seu nom, pero be, eixa és una atra història. En acabar la visita eixirem del Monasteri charrant i comentant lo bonico que era tot lo que hi havíem vist, quan de sobte aparegué davant de mosatros una pedra en marbre rosa de forma rectangular que no tindria una alçaria de més de setanta o huitanta centímetros i un pam d'amplària, fins ahí no haguera passat res, pero la llegenda que portava gravada en ella, era d'eixes llegendes que a tot bon valencià que ama la seua terra, li fa mal a la vista i li puncha el cor com si li clavaren una freda dalla. La llegenda dia. “XXXIII Aplec Excursionista dels Països Catalans a Simat i Benifairó 8-12-2009” Lo primer que me passà pel cap en eixe moment, fon que en la nostra terra hi ha més catalanistes que en la pròpia Catalunya, i casi plorí de pena. Pero després em vingueren al cap més pensaments. Els Països Catalans no existixen, és dir, el territori que ficava en eixa pedra, era com si hagueren ficat, 'del Mons de Yupi' o ' de Kakalandia', per dir alguna cosa ¿Cóm pot haver cap aplec excursioniste o qualsevol atra cosa d'eixos imaginaris països, si no existixen? A no ser que hi haja gent tan panoli que naixca en un lloc i realment apleguen a complir 50 anys i no sàpien d'a on són o cóm li diuen al lloc a on han naixcut. Pero lo que és més greu encara que eixe pensament un tant en to jocós, és la realitat d'eixa pedra en un lloc tan emblemàtic com la porta d'entrada al Monasteri de Simat de la Valldigna, ¿Com l'Ajuntament i les corresponents regidories han deixat i consentit que cap persona o associació que diu que és d'un lloc que no existix, que està en contra de tots els interessos valencians i que ademés serien inconstitucionals, fiquen qualsevol llegenda en els térmens que citats adés? La veritat és que se me fiquen els pèls de punta pensant a on hem aplegat, ya no a soles en deixar que els del nort-est espanyol catalanisen el Regne de Valéncia, sino en com els mateixos d'ací de la terra amparen i recolzen la catalanisació de la nostra terra... ¡Ells sabran per qué! (I segurament tots també.) Com sempre, lo pijor és lluitar contra els de dins de casa i no contra els que venen de fòra. ¿Vos imagineu qué passaria si una entitat qualsevol demanara ficar en mig de la Rambla catalana una pedra d'iguals característiques que ficara, “El grup 'Valéncia en dos collons' no reconeix els inconstitucionals països catalans”?