El ferro que desperta - Valencia 1998
Cada volta que el Sr.Pujol ve a Valencia, i no com a particular, sino com a president del seu païs, procura deixar clara constancia del paper feudatari que reserva a Valencia respecte a Catalunya en els seus esquemes politic-culturals, al mateix temps que mixorrerament fa protestes de no intromissio en els nostres asunts.
Quan el Sr. Pujol, afirma que “evidentment, dintre del que es la literatura catalana, incloen March i Sant Vicent Ferrer; Catalunya no pot renunciar a ells con València no pot renunciar a Muntaner”, està seguint una llarga historia d’aspiracions frutraes, que arranca de la mateixa reconquista.
Front a les aspiracions dels grans senyors acompanyants de Jaume I, que volien convertir el regne moro de Valencia en un conjunt de dominis colonials dependents dels respectius senyorius, a on poder prolongar i reforçar la seua soberania feudal, el rei constitui Valencia en un regne directament lligat a la corona i a la casa real, dotat d’entitat propia i de propis furs, regne que ben pronte superaria en tots els camps als vells dominis de la corona aragonesa.
Pero, si Arago, despres del casament de Ferran el Catolic, pergue identitat i es va anar assimilant a Castella, sobre tot en la llengua, els antics comtats de Barcelona, Urgell, Pallars, Bessalu, Girona, etc. havien anant configurant una nova entitat, nomenà Catalunya, la qual arreplegà eixa vella aspiracio feudal, frustà en la conquista, de considerar Valencia i als valencians com a una cosa propia.
Ya Onofre Almudever denunciava, en sa famosa carta proemial a l’edicio de 1561 del “Llibre d’Espill” de Jaume Roig, una pretensio que hui mos resulta de lo mes familiar: “...aquell vostre Ecellentissim Poeta y estrenu cavaller mossen Ausias March, que essent natural de Valencia los Cathalans lo s’han volgut aplicar”.
La renaixença catalana i el protagonisme que adquiri Barcelona com a capital i motor d’un nou concepte de la catalanitat ha convertit la vella aspiracio poc mes que en un dret adquirit. Per a aquells que consideren inqüestionable la realitat d’uns països catalans i d'una area cultural catalana, qualsevol afirmacio i reivindicacio per part valenciana de sa propia identitat, al marge del fenomen catala, ho tenen per secessioniste i ho consideren un atentat contra l'unitat que donen per feta, sent aixina que historicament no ha existit mai.
D’esta manera, lo que en ells ha segut sempre i continua sent una mera pretensio, ho tenen ya com a dogma inqüestionable, i qualsevol discrepancia, per fonamentà que estiga i carregà de rao, la tenen per una actitut acientifica. Quan els valencians, eixint a la defensa de lo que sempre hem segut i volem ser, escrita i parlà per valencians, els pujols d’ara i de sempre mos miren com a separatistes que atenten contra una unitat, que a soles està en la seua imaginacio i en la seua voluntat de protagonisme historic, pero no en la tradicio i voluntat del poble valencià.
Un home bo, com Ramon Miquel i Planas, que des de Barcelona contribui a noves edicions de classics valencians, no va poder substraure’s a la mateixa mentalitat possessiva i, en l’introduccio a un “Cançoner satiric valencià dels sigles XV i XVI”, publicat en Barcelona en 1911, escriu d’esta manera: “Vist el cas des de Catalunya estant, no hi ha pas dubte de que com mes els valencians extremen pretensions i l’autonomia de llur varietat idiomatica enfront del català, major necessitat hi ha per part nostra de reivindicar la unitat llingüistica de les gents qui poblen la faixa llevantina de la peninsula ab les illes balears. Sobre tot respecte de Valencia, el nostre interés creix al consdierar la preponderancia que assoli la escola poetica valenciana en el sigle XV. Privar a Catalunya y a sa literatura de l’aport que representa la produccio de les lletres valencianes d’aquella epoca... fora deixar la nostra historia literaria trencada al bell-mitg de sa creixença i ufanor”. Es dir, que, no poden negar la pobrea originaria del catala lliterari front a l’esplendor dels nostre sigle d’or, en el que els classics valencians, sense excepcio, sempre digueren escriure en llengua valenciana, l’unica eixida per a omplir l’evident buit es proclamar catalana la nostra “varietat idiomatica”, en nom de l’unitat de la llengua.
L’actitut del Sr. Pujol obedix, per tant, a una pura necessitat, clarament expresà ya per Ramon Miquel i Planas, que afig en el passage mencionat: “fora arrencar de la Literatura Catalana la Poesia quasi per enter, car en cap altre moment, abans de la Renaixença, ha arribat a adquirir l’escla ab que se’ns apareix mercè als Ausias March, als Roiç de Corella, als Jaume Roig, als Gaçull, als Fenollar, i atres cent mes”. Ell s’ho diu tot.
El Sr. Pujol que no ha dit mai de compartir la denominacio de cava per als nostres vins, no està dispost a renunciar als nostres classics, ni al Misteri d’Elig, ni a la paella. En realitat no es fa l’anim de renunciar a que tota Valencia siga catalana, que per aixo inclou en els mapetes dels països catalans, i la proclama catalana en les exposicions itinerants per tota Europa, mentres que el Sr. Ministre Sr. Sole Tura fa lo que pot, i mes, per a que la llengua valenciana no siga oficialment reconeguda en el for de l’Europa Comunitaria, i el Sr. Borrell deixa, a mes no poder, les vies rapides de comunicacio que passen per Valencia per a ben entrats els anys dosmil, es dir, alla quan brame la tonyina.
No hay comentarios:
Publicar un comentario