ELS VALENCIANS EN GRECIA (y VI)

Per: Antoni Atienza

Atenes i Neopatria

En 1204, la Quarta Creuada havia atacat I’Imperi Bisantí, i havia creat una serie d’estats controlats pels creuats, bona part d’ells francessos. Les guerres entre elles eren continúes, i en 1309, un d’eixos estats, el Ducat d 'Atenes, governat per Gautier de Brienne, va cridar a la Companyia, uns set mil homens, que s’havia quedat sense cap després de la pressó de Rocafort. Durant eixos messos, el saqueig al qual havíen somes la regió, els feu eixir cap a Tesalia. El govern de la Companyia era democrátic, a través del Consell deis Dotze i el Consell General, en el qual tenien veu i vot tots els membres combatents de 1’host.

Finalment, arribaren a un acort en el duc d’Atenes, i en la primavera de 1310, la Companyia creuá el pas de les Termópiles i entrá al servici de Brienne, reconquistant trenta castells i netejant les fronteres d’enemics. Pero, Ilavors, Brienne va despedir als almogavers, manifestant que no li feien falta i que no els pensava pagar. Eixe hivern, la Companyia es va replegar cap a Tesalia, i després, a principis de 1311, tornaren cap a Atenes per a reclamar lo que era seu. La batalla es doná a la vora del riu Cefiso. Brienné contava en una poderosa cavalteria pesada. Pero la vespra els almogavers remogueren la terra i obrigueren canals, empantanant tota la plana. El 13 de març de 1311, la cavalleria de Brienne carregá, per a quedar-se estacada en el fanc. La resta és fácil d'imaginar, coneguent els metodes de lluita deis almogavers, i Brienne va morir en un dart travessant-li el coll. En ell, caigueren bona part de l'altiva noblea franca. Els almogavers eren els amos del ducat d "Atenes.

Entre e1s cavaliers de Brienne hi havia un catala, Roger Deslaur, al qual els almogavers perdonaren la vida en la batalla, i li donaren el govern del Ducat, com a noble que era. Deslaur muigué en 1312, i llavors els almogavers oferiren el ducat a Fadric, rei de Sicilia, que l’acceptá en nom d 'un fill seu, Roger Manfret, nomenant un vicari, Berenguer Estanyol, mentres França reclamava el Ducat i el Papa escombregava a la Companyia per la seua desobediencia.

E1 ducat d’Atenes es va organisar seguint les lleis de Barcelona, i la capital s’instalá en Tebas. En 1317 prengué possessió del Ducat Alfons Fadric, fill bort de Fadric de Sicilia. Durant el seu govern, els almogavers conquistaren part de Tesalia i fundaren el ducat de Neopatria. Després, els ducats deixaren d’estendre’s. Alfans Fadric muigué en 1330. Els Ducats d’Atenes i Neopatria quedaren aixina Iligats a la Casa de Sicilia, fins que en 1382, Pere II de Valencia "el Ceremoniós" els va incorporar a la Corona d’Arago. En este proces, foren figures princials el relígios valenciá Antoni Ballester, arquebisbe d’Atenes, i Bernat de Ballester, governador de Tebas. També es probable que foren valencians el bisbe de Megara Joan Boil, i Berenguer Ballester, enviat del rei. En una carta a Joan Boil, en la qual li concedix dotze homens per a la custodia de l’Acropolis, es troba la famosa alusió de Pere II al Partenón: "...com lo dit castell sia la pus rica joya qui al mon sia e tal que entre tots els reys de cristians en vides lo porien fer semblant". De fet, en Valencia era a on es centralisava el govern d "aquelles terres d’Orient.

Pero eren uns territoris als quals Arago no recolçá ni ajudá, envoltats d`enemics: els venecians, els genovessos, la resta de ducats... En 1351 l’almirant valenciá Bernat Ripoll es va reunir en l’esquadra de Pons de Santa Pau front a Constantinopla, en quatre galeres valencianes. En febrer de 1352, en aquelles aigües, la flota valenciana es va enfrontar a la genovesa, i encara que fon un triumf per al rey d’Aragó, Bernat Ripoll muigué en la lluita. En 1379, els navarros -que havien invadit algunes comarques deis Balcanes- atacaren els ducats aragonessos, reduínt la seua presencia a Atenes. En aquells anys, el ya rei Pere II de Valencia ambicionava Sicilia, i un deis seus agents era el valenciá Jaume Rigolf, que en la seua galera duia i portava notícies. En eixa epoca, el castellá o governador d’Atenes era el valenciá Romeu de Bell-Arbre, "Castella e Capita del Castell e Ciutat de Cetines"; Cetines era el nom que rebia Atenes. Pere II enviá al vescomte Felip Dalmau de Rocabertí, el qual governá alguns messos el ducat aragones en Grecia, deixant com a vicari al tambe valenciá Ramon de Vílanova. Vilanova, un dels cavallers més importants del seu temps, gaverná durant dos anys, en els quals va consolidar la situació del ducat, buscant la pau en els véins per a reforçar al minuscul territori front a la pressio dels navarros. Pero en 1384, davant de les tensions que hi havia entre Pere II í el seu fill Joan, Vilanova degué abandonar el ducat i tornar a Arago, deixant com a governadors als germans Roger i Antoni de Lluria, que tambe devíen de ser valencians, fins 1385. En 1385, Atenas fon atacada pel senyor de Corinto, pero encara va resistir l'Acropolis fins a 1388. Eixe any se tanca la historia de la presencia de la Corona d "Aragó en Orient.

Un almogavar valenciá més Pere II de Valencia "el Ceremanios" va tindre almogavers valencians en les seues tropes. En la seua crónica es llig: "en 1a reraguarda, apres totes les adzembles, els almogavers de Valencia".

Pere II va aconseguir conquistar el Regne de Mallorca, i reconstruir aixina la Corona de Jaume I, en 1343, després de derrotar al seu parent Jaume III. El rey de Mallorques pogué fugir a França, a on va preparar la seua tornada. Desembarcá en Mallorca, pero fon derrotat en la batalla de Lluchmajor per les tropes comandades pel governador, el valenciá Gilabert de Centelles, senyor de Nules, el 25 d 'octubre de 1349. El rei fon mort per un almogaver de Borriana, que li tallá el coll. El cos fon portat com a trofeu de guerra a Valencia, a on estigué fins a principis del segle XX en la seua Seu, fins que fon traslladat en tots els honors a la catedral de Palma, a on actualment reposa.

Després de tot aíxó, crec que queda clar que els almogavers no eren, a soles, lo que podem llegir en tantísíms Ilibres: també eren valencians. Molts d’ells, eren valencians.