jueves, 2 de septiembre de 2010

ELS MORISCOS (I)


ELS MORISCOS (I)

Font: Atlas Visual de la Comunidad Valenciana
“Las Provincias” pags. 53 a 56

QÜESTIO DE TERMES

Arap: Natural de la Peninsula Arabiga. Tambe fa referencia a la llengua de la dita peninsula, que exteneren ses habitants en les terres conquistaes durant el sigles VII y VIII, formant un arc que comprenia el Proxim Orient, el nort d’Africa y la Peninsula Iberica. En ocasions, per extensio, fa referencia a musulmà, per la vinculacio que existix entre la religio y la llengua d’aquells que la practiquen, puix es la llengua del Coran.

Musulma: aquell que seguix la religio d’Alà, l’Islam.

Cristià: aquell que seguix la religio de Jesus, el Cristianisme. Eren considerats cristians vells aquells que durant generacions s’havien mantigut fidels a la religio cristiana; allo front als convertits, principalment judeus o musulmans.

Mossarap: cristià en territori de musulmans.

Mudeixer: terme acunyat per l’historiografia que fa referencia al musulma en territori de cristians.

Morisc: mudeixar que passa a ser cristià tras ser batejat. Estos conversos eren coneguts com a cristians nous. Les conversions majoritaries es produiren durant y tras la Guerra de les Germanies, entre 1.521 y 1.525. Foren expulsats en l’any 1.609.

Moro: habitant del nort d’Africa. Per extensio, es cridava aixi als mudeixars, que tambe rebrien lo nom de sarrains o agarens.

El Turc: habitant de Turquia. En epoca moderna fa referencia a l’imperi Otoma, en el que els Austries mantingueren una dura lluita pel control del Mediterraneu.


ELS MORISCS: UNA MINORIA MOLT NUMEROSA

La conquista y repoblacio del Regne de Valencia va quedar marcà per la convivencia de cristians y musulmans. Esta pervivencia, ademes de donarse en lo Regne de Valencia, es produi tambe en zones d’Arago, Barcelona, Murcia y Cartagena. Fon en el sudest peninsular a on les comunitats mudeixers foren majors y en un major arraigo a sa tradicio. En el cas de Granada era llogic perque la conquista era molt recent; en el de Valencia, que portava sigles en esta situacio, per l’elevat numero de mudeixers y per sa concentracio en determinats nucleos, lo que fea que adquiriren major sensacio d’unitat.

En lo Regne de Valencia les maximes concentracions de poblacio mudeixer, primer, y morisca depres, es donaren en la serra d’Espadà, les dos Marines y la serra d’Alcoy, Aci esta poblacio era practicament l’unica, puix s’assentaren en zones pobras a on practicament hi havien segut espentats per els cristians. En les riques hortes de la Vall del Vinalopo, horta de Xativa y la Safor, si be no eren la poblacio majoritaria, constituien un terc de la poblacio total.

La distribucio geografica d’esta poblacio indica s’activitat agricola com vassalls, encara que en clara diferencia entre els que habitaven les pobras terres de l’interior y els de les riques hortes dels valls.

CAUSA DE FRICCIO ENTRE CRISTIANS VELLS Y ATRES

Els cristians, independentment de sa situacio economica o posicio social, tenien un element que els unia: sa religio. Des d’epoca migeval l’element constitutiu fon el cristianisme. Durant anys hi havien combatut als musulmans, y el perill seguia latent. L’enemic era l’extern, pero tambe en l’interior hi havia un sector que era considerat estrany y temit, puix es trobava perfectament unificat pels rasgos de l’enemic de l’atre costat del Mediterraneu: una raça, una llengua, que en este cas era un dialecte hispa-arap que els cristians denominaven algarabia, y una religio, l’Islam, que marcaba les costums alimenticies, de soterraments, etc.

La convivencia en diferents comunitats religioses no era facil, y en alguna ocasio esclatà el conflicte. El 9 de juliol de 1.391 fon assaltà la juderia de Valencia y, segons el dietari atribuit a Melchor Miralles mataren a mes de trescents judeus, y en quatre dies es batejaren mes de cinc mil. Este fet es v’extendre per tot lo Regne. El 1 de juny de 1.455 es produgue el furtament y destruccio de la moreria de Valencia. Segons el mateix croniste: E comernça lo dit dumenge, a vespre, tan gran avalot que fonc cosa de gran espant, que mai oficial hi pogueren donar remei. E durà tota la nit e tot lo dia que no hi romàs res en tota la moreria.

En la presa de Granada aplegà la pau en els musulmans en tota la Peninsula Iberica, y en ella el compromis de coexistir, pero pronte dominà l’idea de la por cap a lo alie inclus, quant la conversio es produi, un nou terme s’acunyà pera senyalar el carácter diferencial dels que recentment abraçaven la religio de Jesus: cristians nous.

Els motius d’este odi eren divers:

En primer lloc, l’animositat religiosa, puix que pera el cristians els musulamns eren un poble infidel, al qui se li tirava la culpa dels castics divins.

Sa conversio mai fon real, sino forçà, y mantingueren ses signes culturals y religiosos. Mascarà que indignava encara mes als cristians vells y que des de l’aplegà a terres valencianes del Patriarca Ribera en 1.569 portant les idees del concili de Trento, es va fer insostenible.

En segon lloc, la rivalitat laboral, puix era un grup sumis y d’alt rendiment, competidor dels cristians vells.

En tercer lloc sa complicitat en l’enemic. S’escasa integracio en la societat portava a pensar que pogueran unirse a un atac que aplegase per la mar, tancant als cristians entre dos fronts. Possibilitat que, en certa mida, es confirmà durant la Guerra de les Grermanies, quant les tropes reals, carents d’infanteria, reclutaren a mudeixers en ses files. Ademes, sa concentracio en determinaes terres, que per atra banda no eren capaços d’absorbir tanta poblacio, oferien l’impressio de superpoblacio que en qualsevol moment podien rebasar ses limits y extendre’s com una taca d’oli. Esta por aplegà a desarmar als moriscs en 1.563, incautantse mes de 25.000 armes de tot tipo, procediment que posteriormen es va repetir, si be com es llogic en resultats modests.

No hay comentarios: