domingo, 20 de septiembre de 2015

L´INQUISICIO EN EL REGNE DE VALENCIA (segles XV-XIX)


Albert Cuadrado
 


Pareixia forços el parlar d´un tema tan de moda com el de l´inquisicio hui en dia en que el govern de dretes (¡com no!), en l´aprovacio de l´esquerra, estan pel seu reestabliment. Si be es de creencia comuna que l´intolerancia i la repressio es un tema que caigue junt a la mort del dictador Franco, tambe es cert que que els que llavors foren perseguits pel l´us de la llengua s´han convertit en els perseguidors majors de l´actual Sant Ofici. Inquisicions han habut moltes pero hui aci vorem com funcionava la que historicament s´ha tingut com a tal, quedant els seus paralelismes i comparacions a carrec del nostre benvolgut llector.

Orige
L´inquisicio en la Corona naix en el sigle XIII en el Concili de Tarragona (1242) presidit per l´arquebisbe Pere d´Albalat i en l´edicte de Jaume I (febrer 1233) fet a peticio del papa Gregori IX. En est ultim decret l´articul VIII posava les bases d´una estructura basica (un sacerdot i dos laics). El tribunal de Valencia s´establi en caracter propi (separant-se dels d´arago i Catalunya) en 1420 durant el regnat d´Alfons el Magnanim per mig de la bula "Romanus pontifex" de Marti V. El primer inquisidor fon Andres Ros. Des de novembre de 1481 Ferrando el Catolic pressionà a Sixt IV per a que fera una bula en la qual establia una nova Inquisicio per a Arago. Eixe mateix any el rei nomenà per a Valencia dos inquisidors: Cristofol de Gualba i Joan Orts, que sustituiren a la vella Inquisicio (Jacop Rosell i Ausias Marti).

Lo que diferenciava a les dos inquisicions fon el regalisme monarquic i una procedencia castellana (potenciacio del recent creat estat); encara aixina hui en dia molts historiadors (A. Márquez, L. Sala Molins) veuen un continuisme mes que un trencament. El procediment de les dos es el mateix, lo que queda explicat si se te en conte que tots els manuals d´inquisidors foren meres copies del "Directorium" d´Eymerich. Unicament en 1578 Francisco Peña s´atrevi a adaptar la vella llegislacio a les noves depravacions heretiques. En qualsevol cas se pot observar clarament que l´inquisicio migeval mai provocà les resistencies a les que donà lloc la moderna (per eixemple l´embaixada de protesta de Ruiz d´Eliori al rei). Les dos foren un instrument politic i religios a l´hora, que buscava l´unitat religiosa i l´immovilisme social. En este objectiu Iglesia i Estat s´entengueren molt be, ya que per criteris de conveniencia se dedicaven a la repressio d´actituts considerades com a perilloses, lo que donà a l´Inquisicio un doble caracter: religios i politic.

Estructura general
L´estructura del Sant Ofici adolix d´un centralisme personificat en la figura de l´Inquisidor General, el qual es rodejava d´un Consell de la Suprema. El poder d´estos s´estenia per tot el territori gracies als

Tribunals de Distrit.
En el cim de tot el sistema estava, puix, l´Inquisidor General, carrec que era nomenat directament pel rei i ratificat pel papa

L´inquisidor general presidia el Consell de la Suprema i General de l´Inquisicio. Este fon l´organisme coordinador de les llinies d´actuacio dels tribunals de distrit. La centralisacio administrativa fon forta i aixo es patent en les moltes visites de control. Els membres del Consell eren elegits pel rei. Entre els primers (elegits per al de Torquemada) estigue el valencià Sancho Velázquez de Cuellar i Ponce. Si be al principi el numero era de 6 persones pronte n´aplegaren a ser 10. Les reunions sempre se feren en la Cort fins a 1502 en que se celebraren en la posada del bisbe de Jaen i d´aci a la casa de Rodrigo Calderón ya en el XVII. Les sessions tenien lloc tots els matins ordinaris (3 hores) i les vesprades dels dimarts, dijous i dissabtes (2 hores). Per ordinari els matins eren per a qüestions de fe i les vesprades per a pleits publics (sodomia, bigamia, enchisos...).

En quant a la divisio territorial se feu en distrits[i] i se feu en tres etapes:

-1478-95: hi ha una proliferacio de tribunals
-1495-1510: crisis economica i disminucio del numero (concentracio)
-1510-74: periodo de recuperacio i reestabliment de les primitives divisions.

Valencia està entre els primers tribunals en formar-se, en 1482. En 1493 ya n´eren 23, i solien coincidir en els bisbats; la seua gran extensio donà a que foren itinerants. La crisis per l´expulsio dels judeus comportà ademes d´un gran impacte economic una reduccio del numero de tribunals, de manera que en 1507 a on abans hi havien 16 ara n´eren nomes 7. A partir de 1510 les condicions canvien i se tornen a restablir molts. El de Valencia cobria tot el Regne excepte la governacio d´Oriola i en els afegits de Tortosa i Terol (fins a 1518).

Els funcionaris del tribunal solien ser un juriste i un teolec, per a cobrir aixina els dos aspectes ades nomenats. El tribunal de Valencia des de la seua creacio fins a 1609 tingue 62 inquisidors (un inquisidor cada dos anys). Si al principi havia predomini dels juristes en els tribunals es a partir del XVI quan es detecta una tendencia a un predomini dels canonges sobre els demes grups professionals (s´invertix la relacio). La pedrera dels inquisidors era l´Universitat i la movilitat geografica entre tribunals estava a l´orde del dia. Els tribunals de la Corona estaven entre els mes prestigiosos de la peninsula.
La corrupcio

El comportament moral dels inquisidors no responien a l´honestitat de debien fer gala, aixina el primer inquisidor de Valencia Joan Cristofol de Gualbes nomes durà de 1481-3 per les queixes rebudes: "...obrà imprudent e impiament. Es necessari, per tant, i axina ho exhortem, que siga elegit un atre..."[ii]. Esta actitut intentà corregir-se per mig de les visites dels enviats especials del Sant Ofici, una d´elles fon la de Valencia en 1560. Per tant, eren molt freqüents les corrupcions i irregularitats. La mes normal fon el monopoli de carrecs per part de families, com la Medina-Aliaga que controlà la recepcio de bens de 1493-1558. Un atre cas es el de micer Bayarri, advocat, que a canvi de ser juge de familiars donava 500 ducats de 1565, i si feen al seu cunyat escriva de causes donava 250 ducats. Inclus la propia Inquisicio colaborà en esta endogamia professional, per lo que les corrupteles foren normals en l´institucio. La visita de l´inquisidor Soto Salazar en 1567 fon especialment significativa; les acusacions sobre la vida privada dels funcionaris abundaren (per eixemple, el porter Miquel Serrano vivia publicament en la dona de Joan de Mur, que era porter del Bale, l´aguasil Hermosa tenía aventures en les preses). Aixina mateix tambe era normal el deixar el carrec en mans d´un substitut i el seu casament en converses; el notari del secret Camacho (s.XVI) era morisc i el juge de bens Bernardi Gutierrez era convers. En este estat de coses no es estrany l´agressivitat popular contra els funcionaris del Sant Ofici, i mes encara quan es negaven a pagar els imposts municipals.

Membres del Tribunal
El procurador fiscal era qui elaborava les denuncies, acusava i interrogava al testic; tenía un assessor, pero desaparegue sent absorvides les seues funcions pels consultors i calificadors. Els consultors provenien de l´Audiencia en sa majoria i els calificadors eren teolecs i catedratics universitaris. Els secretaris foren tres: el notari de seqüestres (registrava les propietats embargades), el del secret (fea les declaracions dels inculpats) i l´escriva general (s´encarregava de les actes). El numero total d´estos anà "in crescendo". Un atre carrec fon el d´aguasil, destinat a detindre als encausats. Esta funcio fon feta tambe pels carcelers, per lo que el sou dels aguasils se va vore reduit prou. El nunci tenía el treball de traslladar els despachos als distrits, tambe su numero se va vore incrementat, lo qual provocà protestes (en 1550 perque n´hi havien 5). Per ultim l´alcait era el carceler. La duracio dels carrecs normalment era fins a la mort del titular.

Un atre estat social es el dels "familiars". Este es podia definir com un servidor laic dels inquisidors, capaços de participar directament en la persecucio d´un sospitos com de servir d´agent d´espionage. El seu numero tendi a creixer, encara que les Corts d´Arago intentaren llimitar-los.

La concordia de 1568 despres de la visita de Sotosalazar confirmà les sifres de 1554. En Valencia en 1567 n´eren 1.638, dels que 183 corresponien a la ciutat del Turia (1 familiar cada 42 veïns). En el s.XVI predominaven entre els familiars l´estrat social dels llauradors (44.2%) i els artesans (31%), mentres que en el XVII junt a la disminucio general predominen les classes miges.

Funcionament
El mecanisme general fon estipulat per Torquemada per mig de les seues ordenances (octubre 1484). En quant a duracio del proces era molt variable, en el tribunal de Valencia va d´un minim de tres mesos a un maxim de desset anys. El punt de partida es la delacio, feta en base a sospites. L´orige dels processos normalment s´iniciava en l´edicte de fe, pel qual estava l´obligacio de denunciar en un plaç breu a tot sospitos d´una poblacio. Normalment la resposta era el silenci, per lo que se llançava l´edicte d´anatemes huit dies despres del primer, en el qual amenaçava en sancions als que no delataren als hereges. Feta la denuncia intervenia el fiscal, que arrestava preventivament al sospitos a l´hora que fea el seqüestre de bens. Molt a sovint els carrecs eren rebujats pel fiscal degut a la fragilitat de les denuncies.

La fase següent era l´etapa de proves i juï oral que comprenia sis audiencies. La primera fixava l´entitat del personage (nom, , lloc de naiximent, professio, domicili...). La segona i la tercera s´utilisen per al relat de la seua vida. En la quarta es formalisa l´acusacio i s´assigna el advocat defenedor, la funcio del qual era aconsellar que diguera la veritat. La quinta era utilisada per a expondre al fiscal les respostes del reu a fi de que en la sexta audiencia els testimonis rebatan lo dit per l´inculpat. Acabats estos testimonis se podien presentar testics a favor, en lo qual quedava tot per a sentencia.

La mort s´imponia quan el reu estava convençut de l´heregia i es mostrava negatiu i tossut. Era necessari en este cas mes de tres testimonis negatius. La resolucio mes comu era l´abjuracio "de levi" o "de vehementi", i les penitencies anaven des de portar el sambenito, passant per uns assots (100-200), desterro o galeres (3 anys). El torment era normal i freqüent, nomes era vist pels inquisidors i bochins. Despres d´haver somes a l´encausat a la tortura se li demanava ratificar la declaracio feta durant esta. Els primers anys de l´Inquisicio valenciana la preso estigue en la Torre de la Sala en el carrer de la Balia, ya en el XVI fon traslladada a la Casa de la Penitencia, en el carrer del Salvador, junt al portal de la Trinitat.

El temps que estaven alli els presos era molt gran, aixina el pare de Lluïs Vives estigue 703 dies, tendint en els sigles posteriors a reduir-se. L´increment del numero de denunciats motivà una forçosa seleccio dels personages de mes importancia, per lo que el 3 de febrer de 1566 dels 53 acusats, 14 acabaren en l´Audiencia. Audiencia i Governacio tenien homologada la seua praxis penal, per lo que junt a l´estructura eficaç de familiars feren del tribunal valencià un instrument perfecte de control sobre el territori, encara que les visites pel distrit no abundaren. Les repercusions per als encausats en tot el proces era l´inhabilitacio per a tot ofici dels fills i nets d´hereges.

Balanç economic
Per una banda respecte als ingressos tenien tres fonts principals: les victimes (venda dels bens, llicencies), inversio en censos i alquilers urbans, i per canongies i diversos privilegis.

Fins a 1498 molt a sovint se recorri a: composicions (multes als confessors expontaneus), llicencies i habilitacions (cantitats per a lliurar-se del castic), i llevaments d´habits (per a redimir-se dels sambenitos). En 1609 la cantitat anual que suponien estos conceptes per a una ciutat com Valencia era d´unes 400 lliures. A banda s´hauria de contar el compromes fet en els moriscs en 1571 pel qual un pagament anual de cinquantamil sous els estalviava de confiscacions de bens. Els llevaments d´habits provocà ademes friccions entre els estrats superiors de l´Iglesia, encara que era un substancios guany, valorat en 200-500 reals en 1589.

Pero el concepte que donà mes rendiments fon el de la confiscacio de bens. Els inventaris eren molt detallats a fi de tindre controlat el desti de cascu dels objectes. Lo confiscat tenía un doble desti: be eren "capllevats" (amics dels processats donaven una fiança a canvi de la retencio) o posats a subasta (sobre tot des de 1523). Foren molts els casos d´ocultacio de bens, com el de Pere de Madrit (1488). Un cas a banda era la qüestio de les queixes de les dones dels encausats per a que se les tornaren les dots aportades en el matrimoni (cas de la familia de Lluïs Vives); i els censals i deutes pendents que tenien els judeus processats, ya que estos eren acreedors i els censals suponien mes de la mitat de les riquees. Les confiscacions foren el component basic fins a 1530, degut a que els judeus conversos eren les victimes majoritaries.

La busca d´inversions per part de l´inquisicio fon rapida, be per censos o alquilers urbans. Estos dos anaren incrementant-se a lo llarc del XVI, fent que a la fi del mateix es cobraren censals sobre unes 20 ciutats que suponien un total de dosmil lliures a l´any, i cinccentes d´alquilers. Les canongies i beneficis establides per Aleixandre VI el 25 de novembre de 1501 representaven uns beneficis al voltant de les dosmil doscentes vinticinc lliures anuals.

El capitul dels gastos estava comprés en tres conceptes: sous, activitat inquisitorial (reparacions, aliments dels presoners...), activitat economica (compres de censos). Sobre els salaris caigueren el gran pes dels gastos. Un fiscal cobrava a finals del XV 2.500 sous, mentres que a finals del XVI n´eren ya deumil. No obstant les queixes pels salaris foren una constant, un chicotet eixemple fon el de novembre de 1564 davant del rei.

Les partides relatives a activitat inquisitorial tambe foren destacades, dins d´estes estaven: compra de material (carbo, tinta, roba, paper, cera...), correu, servicis (pregoner, per obres, per montage de l´acte de fe), etc. Tot lo qual suponia una gran cantitat respecte al total de la caixa.

En el periodo 1487-1530 els guanys se sifraren al voltant dels sis millons i mig de sous, i els gastos a tres millons i mig. Nomes en quatre anys d´este temps el balanç fon deficitari (1492, 1501, 1519, 1525). Para el conjunt de 1530-1611 hi ha gran creiximent dels ingressos, excepte els anys: 1561-5, 1595-6, i 1600-11, per qüestions d´economia general del Regne (guerres, imposts). Per tant se pot dir que l´inquisicio fon un negoci molt rendable, a lo manco fins a l´expulsio dels moriscs (1609). Este fet supongue grans perdues per al Sant Ofici valencià, de les 8.000 lliures anuals que obtenia quedà reduida la sifra a 3.500, en lo qual se deixaven de cobrar 4.500 lliures, de les quals 3.500 n´eren de moriscs i la resta de cristians vells.

Consideracions globals de les victimes
El numero d´encausats pel tribunal ha segut sempre un punt de discussio historiografica[iii]. Lo mes aproximat es dir que de 1550 a 1700 per al conjunt dels tribunals fon superior a les quarantanoumil persones, ya que hi han buits en diversos anys que podrien pujar esta sifra a cincuantacincmil.
En el cas valencià s´han pogut contabilisar per al periodo 1480-1530 unes 2.354 persones, de 1530-50 hi ha un buit numeric. Les cantitats totals donades per Contreras suponen per al tribunal valencià uns onzemil processats (el 7,3% del conjunt peninsular). En quant a repressio ocupa un lloc intermig per darrere de Sevilla, Toledo o Saragoça. La mija anual de processats se va vore incrementada a lo llarc del temps passant de 51 a finals del XV a 62 en el XVI. El predomini en les causes fon d´homens, per damunt de les dones, sobre tot en els primers anys d´implantacio. Progressivament se reduira el numero d´inculpats, de manera que en el periodo 1566-1609 nomes se condemnaren a mort el 4% dels processats. Com ya s´ha dit, l´agressio del tribunal valencià fon menor que uns atres excepte els primers anys degut a coincidir en els anys de maxim odi contra els judeus (la juderia s´eliminà en 1492).

L´estratificacio social majorment corresponia a grups minoritaris (judeus i moriscs) que supongueren 6.500 processats (el 60 % del conjunt) per sospita contra la seua conversio. Els seguien els acusats de delits ideologics (luteranisme) que suponia un 35% del total, percentage que tendi a incrementar-se a partir del XVI. Per ultim els delits sexuals no representaven mes d´un 5% del total de les causes. Comparant la situacio en uns atres tribunals es evident l´especial incidencia que tingueren aci tant judeus (fins a 1530) i moriscs, que representaren en el conjunt total de victimes el 40%.

Els diferents grups socials als que afectà son:
--Judeus i conversos: Fins a 1530 supongueren el 91% de les causes. Dins d´este grup estaven la majoria de les families burgueses (Salvador, Almenara, Çaragoça, Roïç, Santangel, Fuster, Alcanyis...)[iv]. La mitat dels que aplegaven a juï foren cremats, rao per la qual molts d´ells s´absentaren de la ciutat davant de l´accio inquisitorial contra les seues families (Lluïs Vives). Esta situacio queda reflectida en la correspondencia privada d´estos[v]. L´agressivitat contra els judeus tingue unes roïnes conseqüencies sobre el mon cultural ya que impressors i venedors de llibres eren oficis monopolisats per estos (Alemany, Trincher, Navarro). L. García Ballester[vi] senyala que el Sant Ofici destrui l´important treball de renovacio cientifica duta a cap pels Alcanyis, Torrella o Dalmau.

--Els moriscs: A finals del XVI eren la tercera part de la poblacio valenciana per lo que el numero de processats fon molt elevat (4.000). L´hostilitat anà creixent en la desaparicio del grup de judeus, ço es de 1525-40. Per lo general no se llimitarà el Sant Ofici a perseguir les cerimonies tipiques de la seua religio sino que tambe es centraran en les costums i l´us de l´arap (algaravia) com a signes d´identitat. Els condemnats a mort foren un numero infim (no foren mes de 96), i totes les denuncies es basaven en el desconeiximent de la doctrina cristiana per lo que les campanyes de cristianisacio foren debades contra este grup. S´ha de dir que l´inquisicio no tingue res a vore en la seua expulsio final, ya que economicament eren rendables (3.558 lliures anuals que suponien el 45% dels ingressos).

--Desviacions ideologiques: L´inquisicio penalisà el pensament en totes els seus aspectes, tant expressio oral com escrita. El primer perill fon l´erasmisme[vii]. Dins d´este s´han contabilisat dos generacions: la primera va de 1525-45 (Vives, P.J. Oliver, J.Gelida, J. de Molina, Perez de Chinchón...), des de 1530 començà a ser perillosa per lo que molts fugiren i els que se quedaren patiren processos; la segona generacio es centrà en el rigor gramatical (Fc. Decio, F. J. Mas, J. Ledesma, Furio Ceriol) i en la defensa de l´evangeli en les llengües autoctones. Este moviment s´aplegà a confondre en el luteranisme, que començà ya en 1524 a donar les primeres mostres en el juï del mercader Blay, encara que fon mes clar el de l´agusti Marti Sanchis (1528). Estes mostres se llimitaven a l´acceptacio de les critiques fetes per Luter contra l´iglesia. En la Valencia del XVI destacaren tres circuls luterans: el de Gaspar Centelles (condemnat a mort en 1564 i integrat per: Jeroni Conques [processat en 1563], Miquel Perez [id. 1567], Segismon Arquer [condemnat en 1571] i Pere Lluïs Verga [id. 1572]), el de Morella (Miquel Ença i Gaspar Querol) i el de la Cartoixa de Porta Coeli (Miquel de Vera). L´alternativa a la persecucio era el silenci i la penitencia, casos com el de Martin Cordero se veren obligats a l´itinerancia i els jocs de paraules per a estalviar-se desgracies. En els sigles XVII-XVIII l´activitat de l´inquisicio es centrara en el jansenisme, antijesuites o ilustrats, encara que la seua força beligerant sera menor; l´accio es centra sobre tot en bruixeries i variants heretiques de personages sense cap de relleu com Francesc Llacer (1732)[viii]. La bruixeria valenciana tenía mes de celestinesc que d´aquelarre; una serie de pocimes per a assegurar l´exit en salut, futur i sexe. De 1550 a 1700 hagueren 337 processos per esta causa i molt excepcionalment se´ls condemnà a mort, la pena imposta en la majoria dels casos es per lo que tenien d´engany i estafa, no pel seu contacte en el mes alla. El control de la cultura popular tingue una celosa vigilancia per mig del control llibresc. L´agresivitat contra els llibres fon implacable i en Valencia molt primerenca, la mostra mes evident fon la crema de la Biblia de Bonifaci Ferrer en 1478. Hagueren llistats de llibres prohibits en els que es trovaven les obres d´Arnau de Vilanova i Lluïs Vives, eixercint, per tant, una forta influencia sobre la cultura. De totes les branques de la cultura nomes la medicina conseguira lluir dins d´eixe mon repressiu i de crisis.

--Delits de sexe: Prengueren diverses direccions: penalisacio de la propaganda oral de la bonea del sexe, bigamia (entre 1550-1700 hagueren 66 casos, lo que front a unes atres regions foren pocs, i indica la gran importancia de la prostitucio entre les relacions extraconjugals), i sodomia i bestialitat (205 casos de sodomia de 1566-1665[ix], dels que nomes el 18% foren penalisats a mort, el 58% dels sodomites valencians eren menors de 25 anys, afectant sobre tot als esclaus, soldats, mariners, professions marginals o nomades, encara que tambe hi han personages nobles com Pere Lluïs Galceran de Borja o Jaume Centelles).

A lo llarc del XVIII l´inquisicio reflectix una notable decadencia fins al punt que ya en el XIX les Corts de Cadis plantejaran el debat de l´abolicio, en el qual participà el diputat valencià Joaquin Lorenzo Villanueva com a defenedor de dita esmena. Despres d´una trayectoria oscilant d´abolicions (1820) i reinstauracions (1823) se desfa el 15 de juliol de 1834, sent l´ultima victima el mestre de Russafa Gaeta Ripoll, en juny de 1826, sent penjat per haver substituit l´Ave Maria pel "Lloat siga Deu" degut al seu deisme i formacio francesa.
 


[i] Estudiat per J. Contreras i J.P. Dedieu: "La geografía de la inquisición española. La formación de los distritos, 1478-1820" revista "Hispania" nº 144 (1980), p. 37-93
[ii] Citat per R.García Carcel: "Orígenes de la inquisición española. El tribunal de Valencia, 1478-1530", Bna 1976, p.44.
[iii] D´este concepte s´han ocupat J. Contreras, G. Henningsen i J.A.Llorente
[iv] El cas de Lluïs Vives fon estudiat per Angelina García

[v] Vives en una carta que dirigix a Erasme el 10 de maig de 1534 li dia: "Estem passant per temps dificils en que no se pot parlar ni callar sense perill... la fortuna continúa sent igual i fidel ad ella mateixa, contra mon pare, contra tots els meus i encara contra mi mateix"
[vi] En la seua obra "Los moriscos y la medicina" dins de "La medicina y la ciencia marginadas en la España del siglo XVI" Barcelona 1984.
[vii] Estudiat per Sebastià Garcia Martínez
[viii] Transcrit per M. Ardit en son llibre sobre l´inquisicio (p. 121-36)

[ix] Segons Raphael Carrasco

No hay comentarios: