Baltasar Bueno Tárrega (Breu Historia de la
Llengua Valenciana – Las Provincias – Giner de 1.999)
(traduccio per Josep Guillén y Milla)
Menéndez
Pidal afirma que en les llegües romaniques quedaren prestams
llingüistics importants de la llengua que parlaven les tribus iberiques, dels poblaors anteriors
a l’aplegà d’estos.
La romanisacio no borrà la cultura y la
llengua iberiques. Abdos es barrejaren y nutriren. Aço es important deixar constancia y tindrelo en conte, puix
la llengua y cultura del poble valencià no naixque, com s’afirma pels
catalanistes, en 1238, en la Reconquista del Regne Moro de Valencia pel rey
Jaume I d’Arago.
Esta realitat contradiu l’aberracio que afirmen, sense cap base
cientifica clar, els catalanistes de que, si renunciarem al nostre llinaje
catala els valencians quedariem reduits a una mera expresio geografica.
La romanisacio aportà atre fet important a la
cultura dels pobles indigenes: les
escoles de gramatica llatina, en les que, de forma metodica y sistematica,
s’ensenyà la llengua llatina. Aixo contribuigue a que el llati acabara sent
llengua hegemonica y a que desapareguera l’iberica poc a poc.
Pera Simó Santonja el Regne de Valencia viu
en una zona mija de llatinisacio, “entre la primerenca del sector meriodional y
la mes tardana del Nort y de l’Oest. Este fet, afegit al substrat y resistencia
oposta, en major o manco força y temps, pels respectius idiomes peninsulars
primitius, fa que les llengües romançs en Espanya siguen diferents”.
Hasda el sigle V, persistiria esta situacio,
despres caigue el Sacro Imperi Romà i invadirien la peninsula els pobles
germanics, els barbaros del nort, destacant d’entre ells el poble got, que
alterarien y aportarien a la llengua dels habitants dels territoris valencians
nous prestams llingüistics, modismes y una cultura prou diferent, al proces de
formacio y constitucio de l’actual parla
dels valencians, la dolça Llengua Valenciana, singular en sa grafia y en sa fonetica,
suau y musical, mediterranea.
No hay comentarios:
Publicar un comentario