domingo, 20 de septiembre de 2015

LA BARREJA DE LLENGÜES PENINSULARS PRIMITIVES FAN DIFERENTS ELS ROMANÇS



Baltasar Bueno Tárrega (Breu Historia de la Llengua Valenciana – Las Provincias – Giner de 1.999)

(traduccio per Josep Guillén y Milla)

Menéndez  Pidal afirma que en les llegües romaniques quedaren prestams llingüistics importants de la llengua que parlaven  les tribus iberiques, dels poblaors anteriors a l’aplegà d’estos.

La romanisacio no borrà la cultura y la llengua iberiques. Abdos es barrejaren y nutriren. Aço es important  deixar constancia y tindrelo en conte, puix la llengua y cultura del poble valencià no naixque, com s’afirma pels catalanistes, en 1238, en la Reconquista del Regne Moro de Valencia pel rey Jaume I d’Arago.

Esta realitat contradiu  l’aberracio que afirmen, sense cap base cientifica clar, els catalanistes de que, si renunciarem al nostre llinaje catala els valencians quedariem reduits a una mera expresio geografica.

La romanisacio aportà atre fet important a la cultura dels pobles indigenes:  les escoles de gramatica llatina, en les que, de forma metodica y sistematica, s’ensenyà la llengua llatina. Aixo contribuigue a que el llati acabara sent llengua hegemonica y a que desapareguera l’iberica poc a poc.

Pera Simó Santonja el Regne de Valencia viu en una zona mija de llatinisacio, “entre la primerenca del sector meriodional y la mes tardana del Nort y de l’Oest. Este fet, afegit al substrat y resistencia oposta, en major o manco força y temps, pels respectius idiomes peninsulars primitius, fa que les llengües romançs en Espanya siguen diferents”.


Hasda el sigle V, persistiria esta situacio, despres caigue el Sacro Imperi Romà i invadirien la peninsula els pobles germanics, els barbaros del nort, destacant d’entre ells el poble got, que alterarien y aportarien a la llengua dels habitants dels territoris valencians nous prestams llingüistics, modismes y una cultura prou diferent, al proces de formacio y constitucio de l’actual  parla dels valencians, la dolça Llengua Valenciana, singular en sa grafia y en sa fonetica, suau y musical, mediterranea.