domingo, 20 de septiembre de 2015

LA CORONA D’ARAGO NO FON UNA CONFEDERACIO CATALANO-ARAGONESA



D
e quant en quant s’escolta o es llig que la Corona d’Arago fon una confederacio catalano-aragonesa, aixo no es mes que un intent catalaniste d’apropiar-se de l’obra d’Arago. Clar que de tals postures pront surgiran  aquelles atres que pretenen sustituir i suplantar l’existencia i obra de la Corona d’Arago per la de uns quimerics “païssos catalans”. I de sobra conegut que es una aberracio historica, traspasá de pretensions imperialistes, l’afirmacio de que la Corona d’Arago fon una confederacio catalano-aragonesa.

El professor Ubieto la definix aixi: “Es crida Corona d’Arago al conjunt d’homens i païssos que estigueren sometits a la jurisdiccio del monarca que dominava en Arago, prescindint del caracter constitucional de cadascu dels territoris que podien ser un regne (Arago, Mallorca, Valencia, Sicilia,  Cerdenya, Corcega, Napoles), un ducat (Atenas i Neopatria), un marquesat (Provença), un condat (Barcelona, Rossello) o un senyoriu (Montpellier). (Temes Valencians. La Creacio de la Corona d’Arago, Valencia 1.977, pag. 3).

La creacio de la Corona d’Arago escomençá a constituir-se en 1.137, en el matrimoni de la futura regina d’Arago, Petronila, en el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV (1131-1162). I va finalisar d’una manera definitiva en el sigle XVIII en motiu de la Guerra de Successio espanyola. Felip V, el primer borbo, va vencer en la Batalla d’Almansa (5 d’abril de 1707) als eixercits partidaris de l’archiduc Carles d’Austria, conquistant inmediatament Valencia (el 8 de maig) i Saragossa el 25 del mateix mes. El 29 de juny de 1.707 dictava un decret de Nova Planta pel que v’abolir i derogar els furs, privilegis, practiques, costums, execcions i llibertats que gojaven els regnes d’Arago i Valencia, sometint-los -com expon Ubieto- a les lleis de Castella i a l’us, practica i forma de govern que tenien alli i a ses tribunals. El fi de la Corona d’Arago es consolidá el 12 de setembre de 1714, quant Felip V conquistava Barcelona i el 3 de juliol de 1715 la ciutat de Palma de Mallorca. A partir d’eixe moment distints decrets del primer rei borbo, foren desmontant totes les institucions de cadascu dels ex-regnes, comtats, etc...  integrants de la Corona d’Arago i foren sustituits per atres a image i semblança dels vigents, be en Castella o en França. La Corona d’Arago com a entitat geografica i com institucio politica hi havia deixat d’existir.

L’estructura politica de la Corona d’Arago

Des del punt de vista de la tecnica constitucional, la Corona d’Arago fon “una unio real” que existix quant l’identitat de la persona fisica del monarca no deriva d’una casual coincidencia, sino que es vollguda per els respectius ordenaments dels Estats o per un pacte associatiu que pot ser tambe tacit entre estos, si be permaneixent distintes les Corones dels Estats en qüestio. A l’identitat del monarca sol acompanyar tambe l’identitat d’atres orguens constitucionals i d’aquells orguens que coadyuven al sobira en el desplegament de ses funcions.

El vincul que unia entre si a regnes com el Balear, Valenciá i el comtat de Barcelona, etc... era la Corona, Per aixo, la Corona d’Arago fon “una unio real” i per tant, no aplegá mai a ser ni una “confederacio” ni menys encara una “federacio”. I, per supost, jamai fon una “confederacio catalano-aragonesa”, com es va atrevir a afirmar en 1.869 Antoni Bofarull de Brocá.

Tampoc es certa l’afirmacio de J. Reglá (Historia de Cataluña, Madrit, 1978 pags. 43 i ss.) de que “l’unio entre els distints regnes integrants de la Corona d’Arago, fon de tipo personal...”, i la del marques de Lozoya qui tambe incurrix en el mateix erro que Bofarull. Diu: “El Regne d’Arago, el principat de Catalunya, el Regne de Valencia i el Regne de Mallorca constituixen una confederacio d’Estats” (El mapa  de les quatre Comunitats citaes apareix en la pagina 60 del Tom II de “Historia d’Espanya” del Marques de Lozoya, Salvat). Es inaceptable que la Corona d’Arago siga susceptible de ser calificá con una confederacio catalano-aragonesa ya que, en els seus començaments, el comtat de Barcelona -ni regne, ni principat- fon pel matrimoni de Ramon Berenguer IV en Petronila, la filla de Ramiro II, El Monge, comtat que es va integrar en lo Regne d’Arago. I, per atre costat, es convenient indicar que tan sols en 1.258, Jaume I firmá en el rei de França, Lluïs IX -que mes tart seria Sant Lluïs de França-  el Tractat de Corbeil, pel que el rei frances renunciava a lo seu feudo de Catalunya, mentimentres que Jaume I renunciava al sur de França, a excepcio de lo seu senyoriu de Montpellier, ciutat que el va vore naixer el 1 de febrer de 1208 de Maria de Montpellier i de Pere II d’Arago. ¿Com podia ser puix una confederacio catalano-aragonesa si Catalunya era un feudo frances, precisament en l’epoca de major auge de la Corona d’Arago?.

A modo de conclusio, la Corona d’Arago venia configurá, puix, pel sometiment a la soberania d’un mateix monarca, pero sense alcançar la fusio de les estructures politiques dels regnes que se li afegien. El concepte que de la monarquia es te en estos païssos es un concepte “pactiste” per els quals els subdits queden sometits al poder real, unicament a canvi de que el rei complira el dret de cadascu dels Estats.

De tal manera es cert lo que venim afirmant de que el vincul entre els diversos regnes, comtats i senyorius era la Corona i, per tant,  que la Corona d’Arago era una “unio real” (no una confederacio catalano-aragonesa) que la propia formula que el rei Jaume I, des del 28 de setembre de 1238, utilisá en ses documents be ho reflexa. Diu aixi: “Nos Jaume, per la gracia de Deu, rei d’Arago, de Valencia, de Mallorca, comte de Barcelona i senyor de Montpellier....”


                                                                                              Joan Ferrando Badia – 1.987