domingo, 20 de septiembre de 2015

LA BATALLA DE LA LLENGUA CONTINUA


Joan Costa s.j.

L'actitut prepotent de Maragall amenaçant en dur als tribunals al president Rodríguez Zapatero per haver enviat a l'Unió Europea una traducciá valenciana de la Consti­tució Espanyola, en companyia de les respectives traduccions gallega, vasca i catalana, ha constituit noti­cia de primera plana en tots els prin­cipals rotatius espanyols. motiu de comentari i debat en els mijos radio­fónics i televisius. Encara que el pre­sident catalá hája fet marcha arrere, ha quedat patent a tots els espan­yols l'anómala ingeréncia del govern d'una atra autonomia en la Comu­nitat Valenciana, al mateix temps que ha tret a la llum de tota Es­panya l'esperpéntica situaciá llin­güística creada en el Regne de Va­lencia per esta continuada intromis­sió, favorida també des de dins per gent que es diu i es considera valen­ciana,

Des del punt de vista constitucio­nal la cosa no té volta de fulla. Tenim els valencians reconeguda en el nos­tre Estatut, aprovat en referéndum, una Ilengua cooficial junt a la caste­llana, que és la llengua valenciana, protegida per la Constitució Es­panyola en son art. 3, apartat 2: “Les atres llengües espanyoles seran també oficials en les respecti­ves Comunitats Autónomes d'acort en sos estatuts". El president R. Zapatero no ha fet més que complir un imperatiu Ilegal quan ha enviat a Bruseles la traducció que oficial­ment li ha trames el Govern de la Generalitat Valenciana. ¿Quí és 1Maragall i quí son tots els dem:és po­lítics catalans per a protestar d’una actuació llegal i obligada?

En la transició a la democracia intentaren ya ficar en e1 nostre Estatut la llengua catalana, a banda d'uns atres símbols histórics com la Senyera, l'Himne... Lo únic que pu­gueren canviar fon el nom secular de Regne de Valéncia, i conseguiren, no el que ells volien de `país valen­ciá', facilment assimilable als enso­miats `paisos catalans', sino un nom de compromís, sense cap arrel histó­rica ni tradició: el novell i dessubs­tanciat de "Comunitat Valenciana". Abocant diners a cabaços, mam­prengueren la més llenta, persistent i solapada tasca d'introduir el catalá dins del valencíá per a substituir-lo i poder dir que és una mateixa llen­gua. Aprofitant el desconeiximent teóric que sobre sa própia llengma tenia el poble valenciá, falsejaren 1'história dient que la llengua prove­nia de la que parlaven els catalans conquistadors, que és una simple variant o dialecte del catalá i que, com a tal dialecte, es baixa i vulgar, front a }a correcta i lliterária catala­na, en realitat la fabricada per l'Institut d'Estudis Catalans, treta del dialecte barceloní després de saquejar els clássics valencians i no poc el francés. A esta miserable lla­bor contribuí l'universitat i l'esque­rra política, sobre tot el govern socialiste de la má de Cipriá Ciscar, que ompli les escoles d’esta nova doctrina i de llibres catalans.

Intentaren en el Congres que s'a­provara una proposició no de lley en la que s'excloguera el valenciá d'en­tre les llengües d'Espanya. Aixó pro­vocá en Valéncia la major manifesta­ció que mai s'havia vist des de la transició, contra tal proposta. A pesar de tan clamorosa expressió del sentir popular, no es modificá en res la política llingüística que el PP havia heretat del PSPV

Ara pareix que els polítics cata­lans estan tan autoconvençuts de que el valenciá els pertany de dret diví per raó de l'inventada i enso­miada unitat de la llengua catalana des de Perpinyá a Torrevella, que no reparen en atropellar les normes mes elementals de respecte a la llei i a les llegítimes atribucións d'una autonomia que no és la seua. Cegos en voler demostrar al món que va­Ienciá i catalá san lo mateix, han pres el text va1enciá i l'han presen­tat com a catalá sense cap modifica­ció. No he pogut llegir el text remés per la Generalitat Valenciana, pero, si Maragall l'ha assumit com a cata­la, vol dir que des de ací Valéncia l'AVL ha maquillat la traducció de 1978 i ha fet que fora més catalá que valenciá, lo qual no deixa de ser pre­ocupant.

Tota la política dels catalans i dels seus acólits ací en Valéncia pareix justificar-se en el principi, ni histórica ni científicament mai pro­vat, de l'unitat de llengua. Si aixó quedara en uns raonaments teórics o académics, seria tolerable. La lli­bertat d'expressió, com de cátedra, está garantida per la Constitució, és un dret fonamental. Pero és que ací, començant per l'universitat, no es conformen en opinar; imponen, sense admetre debat, la llengua catalana i perseguixen a mort tota divergencia, en un total menyspreu del mateix dret que ells invoquen per a anar contra el propi Estatut, oblidant que l'Universitat. és per esséncia un lloc d'opinió i debat, no de pensament únic. Quan diuen que tot-es les uni-versitats valencianes i las del `mon rnondial' opinen que la llengua es unica no solament estan mentint, -perque les universitats no opinen, son persones concretas les que opinen-, sino que desacrediten a l'universitat en eixe rnonolitisme caracteristic de tot régim totalitari.

La llengua valenciana ha existit i ha desenrollat la seua fonética, el seu léxic i la seua sintaxis al marge dle la catalana, i ho ha fet brillant­ment, produint obres d'una gran, categoria lliteraria, donant als valencians la consciencia i l'orgull de tindre una llengua propia, reco­neguda durant segles com a valen­ciana; sense necessitar mai per a re­s la veina del nort. Ara que l'han farcida de catalanismes, en la complicitat d’intelectuals i polítics, lí n:eguen l'existencia. Es com si els espanyols invocárem de pronte l'u­nitat ibérica i de l'antiga Hispánia per a dir als portuguesos que son espanyols i, si es neguen a acceptar-­ho, son uns secessionistes Hitler i Goebels no ho hagueren fét millor.

L'unitat de la llengua, proclama­da unilateralrnent, ho justifica tot. Es inútil que, de moment, el PP defenga el nom de la 1lengua, una llengua buidada del seu contingut identitari, una llengua que, a nivell oficial i d'ensenyança, és ya més ca­talana que valenciana. L'AVL, que no fa mai referéncia explícita a la Llengua Valenciana, ha intentat ya més d'una volta rematar la faena, proponent un canvi de nom. Ho tor­nará a intentar, i no m'estranyaria gens que prepare una declaració institucional en la que d'una mane­ra o atra s'afirme i es reconega l'u­nitat llingüística. A partir d'ahí el camí queda obert per a consagrar i llegitimar el catalá, un poc tenyit de valenciá, que hui oficialment s'usa i s'ensenya, pero que el poble no parla. Que caiga el mateix nom és solament una qüestió de temps. En l'Universitat es diu obertament “Secció de Filologia Catalana”, i allí no s'ensenya valenciá, sino pur catalá.

9 de novembre del 2004