CATALANISAR, ERROR OFENSIU

     

Per: Josep Boronat Gisbert (q.e.p.d.)

“Els escriptors vulgaristes valencians arribaren a tenir un gramatic, Josep Nebot i Perez publicà en 1894 uns “Apuntes para una Gramática Valenciana popular”, on pretenia de consumar l’escissio dels anticultistes...” (p.47).

“Uns anys mes tard, ja començat el segle XX, els susdit teoritzador del vulgarisme gramatical Nebot i Pérez, deixa els escrupols anteriors i inicia la publicacio d’una gramática literària valenciana, de què aparegué el 1910 el “Tratado de Ortografía Valenciana Clásica” (pp. 47-48).

“Com a mostra de la insolvéncia pedagogica d’aquest tractadet ortografic...” (p. 51).

“Insolvència pedagogica” es la calificacio de Sanchis Guarner referint-se al “Tratado de Ortografía Valenciana Clásica” de Josep Nebot i Perez, publicat l’any 1910.

Sanchis Guarner li dedica set pagines perque “declara ben explicitament el seu intent secessioniste” (p. 48), secessioniste dels qui –com Nebot denuncia- adopten no ya l’ortografia sino tambe l’analogia i sintaxis catalana, jurant i perjurant que escriuen en valencià pur i castiç (p. 48); perque “diu que els valencians ens distinguim dels catalans en...” (pp. 48 i 49); perque “Nebot tampoc no tenia un coneiximent precis sobre la pronunciacio de ...” (p. 50); perque “preten diferenciar el valencià del catalá...” (p. 50); perque “la seua pretensio de distingir-nos als valencians dels catalans...” ()p. 52); perque “trobava prous raons per a gosar afirmar que “tan grave herejía es catalanizar el valenciano como castellanizarlo...” (p. 53).

 Sanchis Guarner escriu moltes pagines tractan de neutralisar a Nebot, enjudiciant-lo i rebaixant-lo pels continguts fonetics o fonemics que esposa. I ho fa criticant un llibre de l’any 1910, com si la fonologia i la fonetica hagueren tingut en aquells anys la mateixa difusio i desenrollament que en l’actualitat.

En estrany que un home – Sanchis Guarner- que, per la seua professio i els seus estudis, hauria d’estar familiarisat en la distincio entre lo “sincronic” i lo “diacronic”, es dir, entre l’estat d’una cosa en un moment donat i la descripcio de la mateixa a traves de la seua evolucio historica, a pesar de tot, s’ensanya en el contingut dels intents fonetics i fonologics de Nebot.

Salvant les diferencias es com si algu escriguera desdenyant a John Dalton, l’autor de la Teoria Atomica, idea fonamental en la Quimica, perque les quatre afirmacions que va fer exposant-la, en 1803, sobre les propietats dels atoms, ha hagut necessitat de retocar-les i canviar-les a la llum dels descobriments moderns.

Lo important es l’idea globalisaora. La de Nebot està ben clara. Per a expresar-la haura tingut mes o menys pols i bona ma. Pero que Sanchis Guarner gaste tantes pagines en desvirtuar-lo, vol dir que la qüestio fomanental afirmà per Nebot, la de que els valencians no som catalans, es la que irrita i el mou a rebaixar-lo.

Cap l’any 1910, els coneiximents llingüistics presenten, en porques pinzellaes, el panorama següent:

En Espanya, Ramon Menéndez Pidal obte la catedra de filologia romanica en 1899. El seu primer estudi – sobre el poema del Mio Cid- es va publicar en 1908-1911. D’ell va dir Morel-Fatio que “si este llibre es llig, i si es compren, pot suscitar en Espanya un verdader renaiximent dels estudis filologics i hgistorics”: constatacio del modo de vore des de fora d’Espanya l’estat llamentable dels estudis llingüistics en la nostra nacio. I notem que Pompeu Fabra piblica la seua Gramatica Catalana l’any 1912, gramatica que podria ser criticà molt be segons criteris actuals. I abans de Fabra, en Catalunya, sols hi ha la de E. Vallés, que no mereix mencio.

El notable llingüiste suis Ferdinand de Saussure ha segut el pilar fonamental de la llingüistica estructural. Fon professor en Ginebra des de 1891, i les seues conferencies es van publicar despres de la seua mort, en 1916, plenes d’oscuritats, contradiccions i defectes d’argumentacio que s’han aclarit en 1959 al publicar els manuscrits.

En quant a la fonologia, Nebot no podia tindre els coneiximents actuals. En 1939, prou anys despres de 1910, es va publicar “Grundzüge der Phonologie” de Nikolaj S. Trubetzkoy, primer intent coherent d’elaborar una  definicio de fonema, d’establir un sistema de fnoplogia i de classificar les oposicions llingüistiques que permitixen a la parla servir de llenguage. I encara, en eixos anys, no tots acceptaven les idees d’este rus, fundaor de l’Escola Fonologica denominà de Praga, junt a R. Jakobson i S. Karcevskij, els tres rusos exiliats de la seua terra per la revolucuo marxista.

I si es referim a la fonetica, no es pot parlar d’avanç palpable a no ser des de 1930, o mes avant. Nadal no tenia els mijos d’ara. El metodo plantografic de Meyes es de 1911. Les radiografies de posicions articulatories son posteriors. No podia usar pelicula cinerradiografica, ni filmar a traves dels laringoscopi. Ya era molt si coneixia el quimograf, cilindre rotatori de paper fumejat dels frances Rousselot (1897) per a registrar els moviments de l’orguens de la parla, que ara està superat pels raigs catodics. No podia analisar l’estructura acustica dels sons usant analisaors o espectometros de sons.

Per lo que yo puc entendre, no es correcte, no es de bona llei, utilisar eventuals inexactituts que presentada – segons ell- l’obra de Nebot en l’any 1910, per a fer un simulacre de refutacio de lo que Nebot mantenia en 1910, i que tambe deu de mantindre’s ara: que catalanisar el valencià es tan greu heregia com castellanisar-lo.

Catalanisar el valencià es un error ofensiu, una ofensa danyosa.