POBLE VALENCIÀ, ACTIU I APATIC, CREAOR DE LA LLENGUA VALENCIANA (y IX)

Per: Josep Boronat Gisbert

EL NOM “CATALANESC”, BUSCAT EN LUPA I TRET BAIX TERRA.

“La denominacio de llemosí no és la més antiga de les aplicades al nostre idioma: a més de les de pla i vulgar, aviat rebé la de catalanesc”

(S.G., p. 28)

Quan els catalanisaors volen introduir la denominacio de catala per a la llengua valenciana, fan coses com la que vorem si seguint llegint el capitul de Sanchis Guarner.

Vol introduir eixe nom; pero en els sigles XV i XVI, quan la llengua ha deixat arrere el periodo d’evolucio i formacio, i ha aplegat a ser llengua lliteraria, normalisà, no entropessa mes que en autors, traductors i gramatics, valencians i no valencians, que clarament i sempre li donen el nom de llengua valenciana.

En eixa situacio, rebusca en els temps anteriors, en els estrats inferiors dels temps, baix la terra del nivell de cristalisacio, quan s’estava desenrollant la llengua, i, per tant, no tenia encara un nom acceptat, acreditat, sancionat, reconegut.

Encontrà el nom “catalanesc” , pero – notem-ho ben subrallat- solament en “Regles de Trobar” de Jofre de Foixà, en les darreries del sigle XIII; en un traductor mallorqui, de finals del XIII o principi del XIV, de la “Cyrurgia” del mege catala Thederic; i en la “Cronica” de Ramon Muntaner. Tres paraules tan sols per tota documentacio, i referint-se a la parla, encara en evolucio, que usaven els catalans, i escrites per catalans.

Les “Regles de trobar”  son regles de la “langue d’oc”, que es la que servia als catalans com a llengua lliteraria, perque adoptaren l’art dels trovaors provençals. Era una obra feta per a impedir que penetraren en eixa llengua convencional les particularitats de la llengua en formacio, no lliteraria encara, parlà pels catalans.

Muntaner escriu “catalanesc” referint-se al parlar de Murcia en el sigle XIV. No hi ha en tot el mon cap d’afirmacio semejant,  no hi ha res que ho confirme. Pero tot te una explicacio: Muntaner era el cronistes de “les gestes dels catalans en Orient”, les de “la celebre Companyia Catalana d’almogavers”, segons Reglà Campistol, “el tercer i mes vigoros dels cronistes, un entusiasta partidari de la llengua nacional... en formacio”, com escriu Entwistle; tan entusiasta que ensomia en un Imperi Catala. Bosch-Gimpera perla d’ell i l’enjudicia: Pere Bosch-Gimpera, Rector que fon de l’Universitat Autonoma de Barcelona de 1933 a 1939, Conseller de Justicia del Govern de la Generalitat de Catalunya, catala defensor a ultrança de la  personalitat de Catalunya, exilat en Mexic i mort en l’exili l’any 1974, va escriure que li pareixia absurt fer reviure els ideals efimers de l’Imperi Catala de Muntaner, lo qual seria –diu ell- entrar en el mon fantasmagoric dels somnis i entretindre’s en deliris imperials... que –ell ho esparava del seny dels seus paisans- ningu pendria en consideracio.

Muntaner, en els seus deliris, somnis fantasmagorics, diu una cosa tan incongruent con que en Murcia es parlava “catalanesc”. Coneixent-lo no nos extranyem de falsejaments en la seua “Cronica”, la tercera. I mes quan ya de la primera pot dir l’historiaor Ubieto que “La comparacio de la “Cronica de Jaume I” en la documentacio que va otorgar tal monarca porta a la conclusio de que aquella presenta arbitrariament els succeits, alterant la seua successio cronologica, falsejant deliberadament la relacio entre ells, i interpretant-los al seu gust”... afegint que “mentix amplament”.

Consideraes estes precisions, no es pot deduir d’eixos texts que presenta Sanchis Guarner, ni la generalisacio ni l’acceptacio de la paraula “catalanesc”, i mes tenint present que es referixen a un parlar en formacio, al qual cadascu li dona el nom del seu pais.

Quan es va normalisar, quan es va fer lliteraria, en el seu sigle d’or, tots la proclamen Llengua Valenciana.