EL VILERO I
LA PERDIU.
Un
vilero i una perdiu van acordar sembrar blat a miges. La perdiu era molt
malfainera, sempre tenia alguna escusa per a no treballar: se'n: anava d'aci
cap alla, inventant-se algun pretexte, i el pobre vilero tenia que escardar per
a llevar la brossa al blat, segar-lo quan era hora, carrejar-lo a la era,
portar el trill, batre.la parva, aventar-lo en les pales per a separar el gra
de la palla i cendre el blat per a separar el gra de les grances.
La perdiu nomes acudia quan s'havia de ensacar el blat en les taleques per a dur-lo al graner o al moli. A totes les atres operacions la perdiu se ho arreglava de manera que sempre fea tart.
Pero va succeir que una volta el vilero tenia separat el gra de la palla i li mancaven sacs per a posar-lo i li va entrar tanta tristor, que va esclatar en un plor, pensant: ¿ Ara qué fare, si no tinc cap taleca per a carrejar el blat a casa? ¡ Tant de treballar, per a res, tant que necessite el que menjar ¡.
En aquell punt arribà la perdiu, tota acalorada de tant de correr, per a fer tart com sempre, i al vilero,al vore-la se li va abrir el cor d'esperança. Esperança que se li va convertir en indignacio al sentir les paraules de la perdiu . “ Com anem a miges, va dir la perdiu, tu te quedaras en la palla i yo m'enduré el blat; esperat un moment, que vaig pels sacs.
Com es natural, el vilero es va quedar de pedra, pero, com la perdiu era mes gran i el vilero mes chicotet, va , tindre que aguantar-se.
La perdiu va anar per les taleques, al tornar a la era les portava baix del braç, pero com pesaven tant i estaven mal lligades, se va enredrar en elles, va caure un bac i, a redolons, es va quedar sense sentits a la vora del cami. Un caçador, que passava per alli la arreplega, se l'emporta a casa i se la va menjar fregida en tomateta.
Aixo el vilero ho interpreta com un castic a la mala fe de la perdiu i com un premi a la seua laboriositat.
El vilero es va quedar en el blat i en la palla.
La perdiu nomes acudia quan s'havia de ensacar el blat en les taleques per a dur-lo al graner o al moli. A totes les atres operacions la perdiu se ho arreglava de manera que sempre fea tart.
Pero va succeir que una volta el vilero tenia separat el gra de la palla i li mancaven sacs per a posar-lo i li va entrar tanta tristor, que va esclatar en un plor, pensant: ¿ Ara qué fare, si no tinc cap taleca per a carrejar el blat a casa? ¡ Tant de treballar, per a res, tant que necessite el que menjar ¡.
En aquell punt arribà la perdiu, tota acalorada de tant de correr, per a fer tart com sempre, i al vilero,al vore-la se li va abrir el cor d'esperança. Esperança que se li va convertir en indignacio al sentir les paraules de la perdiu . “ Com anem a miges, va dir la perdiu, tu te quedaras en la palla i yo m'enduré el blat; esperat un moment, que vaig pels sacs.
Com es natural, el vilero es va quedar de pedra, pero, com la perdiu era mes gran i el vilero mes chicotet, va , tindre que aguantar-se.
La perdiu va anar per les taleques, al tornar a la era les portava baix del braç, pero com pesaven tant i estaven mal lligades, se va enredrar en elles, va caure un bac i, a redolons, es va quedar sense sentits a la vora del cami. Un caçador, que passava per alli la arreplega, se l'emporta a casa i se la va menjar fregida en tomateta.
Aixo el vilero ho interpreta com un castic a la mala fe de la perdiu i com un premi a la seua laboriositat.
El vilero es va quedar en el blat i en la palla.
Artana Estiu 1992
Per Josep Maria Guinot i Galan
El Pare Guinot.
No hay comentarios:
Publicar un comentario