POBLE VALENCIÀ, ACTIU I APATIC, CREAOR DE LA LLENGUA VALENCIANA (VII)

Per: Josep Boronat Gisbert

¿EL NOM DE CATALA APLICAT AL PROPI  IDIOMA?

“Ningu no ha negat mai la unitat de la llengua parlada a tots aquestos països, si bé... s’ha disputat...”

                                               (S.G., p. 21).              

“El nom de català aplicat al propi idioma, l’admeten de bon grat tot els rossellonesos i els eivisencs, i també els mallorquins i els menorquins cultes; però els valencians generalment s’hi resistixen. Mallorca presenta alguns exemples medievals de la introduccio del nom de català per a la llengua, però Valencia no cap”.

(S.G., p. 21-22).

                                  

MAI INTRODUIT EL NOM DE CATALA EN VALENCIA

A pesar de ser catalanisaros Sanchis Guarner va puntualisar una cosa molt be: eixemples d’introduccio, en temps passats, del nom catala en Valencia, no cap.  Ni un cas. Als intents d’introduir este nom, els valencians sempre s’han resistit.

Hem tingut que arribar a ben entrat el sigle XX per a vore uns brots d’una especia biologica mai coneguda en terres valencianes: persones naixcudes en elles, que han fet lo que ningu havia fet mai en tots els sigles passats, nomenar catala a la seua llengua, la llengua valenciana, la nostra llengua. 

Els valencians no admitim el nom de catala aplicat a la nostra llengua.

Es que els valencians hem tingut sempre consciencia de que la llengua que hem parlat i parlem, mai ha segut importà: es autoctona.

Vejam que diu el mateix Sanchis Guarner, contradient-se ell mateix, en unes pagines anteriors: “El País Valencià, el poble valencià, te una personalitat ben definida pels quatres factors abans esmentats: Geografia, Història, Economia i Cultura pròpies. Té també un idioma autocton”.  “Som valencians i el nostre idioma es el valencià”.

I afegix una frase que ben be podia haver-se-la aplicat i que hui poden aplicar-se els catalanisaors valencians: “Qui renuncia a la  seua llengua (¡i al seu nom!, apostille yo)... es com el qui renega de la seua mare. Un insatisfet, un desgraciat, que mai no podrà aspirar a ser altra cosa que un metec (=extranger o foraster). Mereix l’aspre dicteri amb què l’increpà un altre dels nostres poetes, Marti Dominguez:

                                   “ai del poble que talla els seus boscs mil.lenaris

                                   i abandona els solcs patris de les pròpies collites!...

                                   Més que per la naixença s’és bord si es balafia

                                   l’heretat patrimoni.”

Els valencians actuals, com tots els nostres antecessors, si no volem que mos siguen aplicats estos aspres dicteris, hem d’afirmar i defendre que la nostra llengua, naixcuda en terres valencianes del parlar romanic anterior a l’ocupacio cristiana, i que en Valencia tingue lo seu Sigle d’Or –que no en els condats catalans-, es la Llengua Valenciana.

Encara mes. Notem que el nom de catala havia de ser introduit (“Mallorca presenta alguns eixemples medievals de la introduccio del nom de catala per a la llengua, però Valencia no cap”), està clar que no estava dins. Dins nomes hi havia un nom: Llengua Valenciana.

Ella es part essencial de l’heretat patrimoni.

Si l’heretat patrimoni se’l balafia, es permitix o s’ajuda a que el furten, a que s’apoderen d’ell...; si s’ajuda als afanets, aprofitaors de distraccions o d’apaties, s’es bort. Ho digue Marti Dominguez.