miércoles, 6 de febrero de 2013

LAS CALENTURAS DE MARAGALL




JOAN IGNACI CULLA

Tots sabem lo nocius que poden resultar els brasers si es fa un mal us d’ells. Algo aixina els ha tingut que passar als del tripartit catala, mes el convidat CIU, a la eixida del refugi de montanya (ells sempre estan refugiats davant dels posibles contubernis) despres d’unes gustoses mongetes en (perdo amb) botifarres, regades del bon i abundant vi que tant li agrada a Maragall.No se si degut al calfament del braser, o perque despres d’un menjar opiparo (i mes despres de les mongetes), la ment no esta per a reflexions —siguen filologiques o juridiques— han vullgut avivar les brases d’una polemica ridicula en l’excusa de l’entrega en l’Unio Europea (EU) dels cuatre eixemplars de la Constitucio Europea traduits en les llengues oficials d’España.
De no ser aixina, com s’explica que Joan Tardá, portaveu d’ERC, advertixca a Zapatero que se pot trobar en “accidents” si no rectifica, o el mateix Maragall acusant al lider del seu partit de fer el “ridícul” internacionalment.
D’atra forma no es podria explicar, com aquells que estan per a cumplir i fer cumplir les lleis, pretenen saltar-se-les, i interferir en competencies d’atres institucions. Perque insistixen en que som els seus germans, pero a l’hora de la veritat, ni aigua i es que seguramente Maragall nos pren per “primos”.
Per atra part, un principi “aldeano” no es que se pregunte Fernando Delgado si es van a presentar texts en canari, andalus o panocho, sino el desconeiximent llegal, que certifica com a llengues oficials les que estan recollides en els seus respectius estatuts: valencià, gallec, vasc i catala. Art. 3 Constitucio Espanyola, art. 7 Estatut d’Autonomia.
Zapatero ha fet lo que tenia que fer, de la mateixa forma que ho ha fet el Consell valencià. Atra cosa es que, per damunt de lo correcte (que ho es), al PP li preocupe mes la forma que el fondo. Al PP, mai li ha preocupat la llengua valenciana, per molt que ara presumixca i intente vendre esta idea. I si no que li ho pregunten a Zaplana quan pactà en Jordi Pujol el reconeiximent de l’unitat de les dos llengues creant l’AVL (Levante-EMV 31/11/04). Per que si els preocupara el fondo, que no la forma, cesarien d’inmediat a Asuncio Figueres, no ya per no creure en la llengua valenciana i per els seus continuats atacs ad ella, sino per permetre que des de l’entidad que ella dirigix, es filtre al conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, Josep Bargalló, la versio en valencià per a urdir una estrategia compliç en l’Institut d’Estudis Catalans i presentar el mateix text en Madrit dos dies abans que el text valencià fora registrat. Volien argumentar davant d’Europa que valencià i catala son la mateixa llengua. Mala estrategia, puix encara presentant el bodrio-catalanino de l’AVL (atra cosa havera segut el de la RACV), per a justificar els jornalots millonaris que cobren els academics, en ell figuren algunes diferencies clarament valencianes com seues, atribuïxen, etc., que ara rebran com a propies els catalans, en difícil justificacio per a les lumbreres de turno.
Si verdaderament els importara al PP el valencià, posarien remei a lo que de forma continua s’expon en tots els estudis efectuats en la Comunitat Valenciana: major numero de persones que estudien la “llengua”, menor numero d’usuaris. ¡Eixe es el verdader problema! Tal volta tot obedeixca a que lo que s’esta ensenyant no se correspon en lo que la gent sent com a propi. Resultat: mes castellà. A lo millor ya es hora de posar en practica la maxima que aplicà HB en las primeres eleccions vasques (en alguna cosa hi haura que estar d’acort en ells): La lengua no se enseña, se aprende. Cuan hi ha firme voluntat de coneixer algo, de voler algo, se conseguix; cosa que mai han entes ni els politics de dretes ni els de esquerres, segurament per que seran de la generacio del frances.

No hay comentarios: