ELS CASTELLERS

 Autor: Anonim

Els Castellers és una festa molt catalana, tot un signe d'identitat d'este poble, pero lo roïn és que mos trobem en una atra megalomania, tan enorme com els castells que fan els hòmens en eixa festa.

Els Castellers té el seu orige en, LA MOIXARANGA D’ALGEMESÍ

En respecte al nom, el nom original d'esta festa és el de, Ball de Valencians, tal com lo relaten les velles cròniques.

La moixaranga no tingué un naiximent religiós pero acabà sent absorbida per ella, i més que una dansa pròpiament dita és un conjunt de quadros plàstics en intencionalitat representativa.

En 1724 trobem la primera relació en la provessó de la Mare de Deu de la Salut i la celebració de les primeres festes solemnes en honor ad ella, que podria ser la vinculació més antiga en la Festa. És per això que trobem moixarangues de l'época pagana, com la “torreta”, i de la religiosa com la “Maria”. No obstant, gràcies al patrocini de l'iglésia, s’ha mantingut i s’ha enriquit la moixaranga, casi exclusivament de la provessó de la Mare de Deu d’Algemesí. Les Provessons de la Mare de Deu de la Salut, la Festa Major d'Algemesí són els dies 7 i 8 de setembre.

La Ribera del Xúquer, breçol i orige dels castells, és una immensa superfície totalment plana, de terres fèrtils i marjals. Açò explicaria en part l'utilitat d’alçar chicotetes torres de gent en tal d’escalar fortificacions, comunicar-se, vore l’enemic... En una última evolució, estes torres derivarien en una manifestació lúdica duta a terme pels joglars a modo d'eixercicis gimnàstics. Sobre la presencia de moixarangues en uns atres pobles del Regne de Valéncia, cal citar Peníscola, Titagües i, segons el més recent descobriment dels estudiosos locals, també l’Olleria.

De totes maneres els primers testimonis escrits els trobem cap al sigle XV, sigle d’Or del nostre Regne, a on la Moixaranga feya les seues representacions en els intermijos dels teatres per a entretindre al públic.

Els membres són una colla d’hòmens, de totes les professions, dirigits per un mestre, que s’encarrega en autoritat incontestable de la coordinació dels montages del ball, torres i figures, dels ensajos previs i d’admetre el personal que s’incorpora. Hòmens de força i habilitat, en temps passats, carregadors i manobres de professió. Açò els dona un cert caràcter gremial a la moixaranga.

Són casi mítics els temps en que fon cap de la Moixaranga el “tio” Enric “Cabrera” allà pels anys vint, i entre els quaranta i els setanta, Llorca “El Barber”.

Un poc abans de l'any '73 la Moixaranga tingué una caiguda, en gent i popularitat pero després d'eixe any una nova colla de gent, entristida per l’absència de la Moixaranga en la provessó, i motivada per la seua gran vocació religiosa, agarrà el testic, i encapçalà la provessó el dia següent com era i és tradició.

Esta colla, liderada pel mestre Tomàs Plà, constituí l’Associació d’Amics de la Moixaranga, i mereixen l’agraïment de tots per haver mantingut la Moixaranga viva fins a hui en dia.

El fet d'efectuar eixes torres humanes, procedix d'un ball valencià molt antic (que no era una sardana ¡Clar!), en el qual al final del mateix, els dansadors formen una torre humana com colofó. De fet al principi de la seua importació per part dels tarraconenses, ad estes torres se les coneixien com a, "El Ball de Valencians".

Dites torres humanes adquiriren caràcter institucional en el camp de Tarragona, primer i en tota Catalunya després, per quant consta documentat en la Vila d'Alcoceber (1789) d'un "Casteller" al que li dien, Caragol.

Si voleu llegir més sobre el tema, podeu consultar la, Gran Enciclopedia Catalana, Tom 6, pàgina 424, i en el Tom 8, pàgina 456.

L'indumentaria consta d’una brusa cenyida i recta, abotonada per davant, pantalons llarcs, bonet orellut i espardenyes de sola prima. La tela és basta i forta a tires verticals vermelles i blaves sobre fondo de ralles blanques en disposició arlequinada, exceptuat el vestit del mestre, que porta cada peça d’un sol color. És la tela vulgarment nomenada de matalaf, i està clar que abans era de tires vermelles irregulars sobre fondo blanc, sense tant de color.

¡VIXCA EL BALL DE VALENCIANS, o siga ELS CASTELLERS!

A soles tornar a dir que quan un lloc no té cultura, tradició ni res propi, té que usurpar les arraïls dels pobles dels seus costats.