300 ANYS DE LA DERROTA… ¿D’ALMANSA?*

Es cert que el 25 d’abril no es una celebracio (¿que anavem a celebrar… una derrota?). Està clar. Es tracta d’una commemoracio, d’una data a tindre present per a que no nos torne a passar lo mateix –aci, unes discretes rialles-, per a recordar que en un temps (¡fa ya trescents anys!) forem un regne, en els nostres Furs –les nostres lleis propies- i que un 25 d’abril (de 1707), a conseqüencia de la derrota d’Almansa es una data emblematica en l’historia de Valencia ya que esta va ser determinant per a la perdua de la nostra condicio de poble –practicament- lliure, per a la perdua dels nostres Furs i la perdua cada volta mes accelerada de la nostra identitat (hegemonia, llengua, cultura, tradicions…) De manera que hui, a 25 d’abril de 2007, es moment per a propondre al govern central que convertixca este dia en una jornada de celebracio per ad ells (per a Castella, per a Espanya, per als espanyols i per als espanyolistes), que no per als valencians. Es dir: 25 d’abril, dia de celebracio de la desfeta definitiva del Regne de Valencia.

D’esta forma, ya podra considerar-se esta data com un dia festiu i no de commemoracio institucional.

Perque portem trescents anys de derrota i trescents anys durant els quals, a poc a poc i en la lliço ben depresa dels borbons, el Regne de Valencia ha vengut perdent el seu nom, la seua identitat, la seua llengua, la seua cultura, la seua dignitat… ¡tant de tot!

Tambe es cert –tambe- que ya portavem un temps de “debilitat nacional i, sobre tot, cultural”: des de que entraren en “escena” la llinia monarquica Trastamara (gracies -¡quina gracia-, entre uns atres, al nostre Sant Vicent Ferrer, mira tu per a on). L’accio Trastamara va supondre ya l’inici d’una desviacio de l’aristocracia valenciana cap a una perillosa castellanisacio que en el temps acabaria desplaçant l’idiosincrasia del poble valencià. No obstant, l’accio dels borbons va ser molt determinant, desoladora i acceleradora del proces. Els resultats en França els foren excelents: en poc de temps ofegaren les identitats periferiques a favor de la central que, com despres farien aci, es va impondre sobre les restants. En Valencia es va impondre el mateix metodo salvagement centraliste, centralisant i centralisador de manera que, a poc a poc i en la continuïtat de tots els governs i dictadures posteriors, han conseguit que el castellanisme es convertixca en espanyolisme i que l’identitat valenciana no siga mes que un toc de color en una Espanya forçada –que no forjada-.

I, aixina, portem 300 anys perdent, 300 anys de derrota diaria. Els valencianistes, aixo si, sempre, com un incomodo i desagradable granet en cert lloc, continuarém ahi, dia a dia, intentant paliar l’accio devastadora dels espanyolistes –sens oblidar la dels catalanistes-, intentant recuperar la dignitat perduda fins que desaparegam. Aço es aixina, pero no oblidem en cap de moment que la realitat es ben diferent: la derrota que arrosseguem, ¿es per la perdua de la batalla d’Almansa?... No; la derrota es per la perdua de les batalles contra els borbons, contra dictadures com la de Franco, contra el catalanisme del PSOE, contra el catalanisme –la mentira, la manipulacio i l’engany- del PP, contra els servilistes valencians… que, no nos equivoquem, treballen –tots ells- per be del concepte d’Espanya (“una, grande i libre”).

Aixina es que ¡felicitacions, enhorabona, a Espanya, als espanyols i als espanyolistes! Ho esteu conseguint (que tambe te el seu merit, clar). A soles una cosa: si mirem cap al nostre cel -ho llamente per vosatres i m’alegre per Valencia-, este es i sempre sera blau, com el nostre cor. Soc conscient de la coentor de la metafora pero… ¿i si no fora un simple recurs estilistic?

Chimo Lanuza, el Blau
*escrit el 25 d'abril de 2007