Font: Atlas Visual de la Comunidad Valenciana
“Las Provincias” pags. 53 a 56
DE MUDEIXERS A MORISCS
En la Corona de Castella es promulgà en 1.502 un edicte pel que s’instava als mudeixers a convertirse al cristianisme o a anarse’n. En la Corona d’Arago no va ocorrer aço, inclus les Corts de Monço de 1.510 garantiren el respecte a la convicencia pactà, pero la revolta de les Germanies va supondre un volc a la situacio establida.
Tras la victoria agermanà en la batalla de Gandia s’inicià una fort repressio sobre els mudeixers. Molts moriren, atres foren obligats a rebre el batisme. En Gandia y Oliva es portaren a cap en gran violencia; en Cocentaina en assalts; en Polop, Vicent Peris matà als siscents, que tras rendirse estaven disposts a batejarse; Xativa, Albaida...
Tras la revolta, llunt d’establir la situacio anterior, la cedula del 4 d’abril de 1,525 reconegue els batismes forçosos realisats durant el conflicte e instà a que el resto rebrera el sacrament, El decret de 13 de setembre contra aquells que eludiren tal obligacio corroborà la fermea de la decisio.
De mudeixers passaren a moriscs, o nous cristians. Per un acte forçat no porta a una sincera conversio, s’integracio mai fon un fet, mantigueren ostensiblement sa llengua, ses costums en el vestir, en els habits alimenticis –com la prohibicio de menjar porc o guardar el ramada-, etc; y en l’intimitat guardaren sa religio, possibilitat admesa pel precepte islamic de la taquiyya, pel que es pot fingir atra religio en cas de viure en un mig hostil. Tampoc des de l’autoritat es va fer res pera que es consideraren integrats. El batisme no els redimia de pagar el imposts, o de l’adscripcio a la terra que tenien com a mudeixers. El recel dels cristians vells continuà al llarc del temps.
LA RESISTENCIA ALS BATEJOS
Alguns es rebelaren contra els batismes forçosos. Molts de la Marina fugiren cap a la mar buscant l’exili al nort d’Africa. Atres es rebelaren, com va ocorrer en algunes poblacions prop de Valencia: Benaguasil, Benissano, Betera, Vilamarchant y Paterna. La rebelio d’este centre s’esclafà en el siti y pren de Benaguasil el 17 de març de 1.526. El centre de resistencia mes fort fon el de la serra d’Espadà, a on 4.000 mudeixers guiats per Selim Almanzor es feren forts. Una columna de 2.000 homens formà per destacats cavallers, com Pere de Sanoguera y Joan Escriva, numerosos homens de gremis y baix el mando del duc de Sogorp, Alonso d’Arago, ixque a sofocar l’alçament, pero foren derrotats en Almonacit. Tras distints intents, l’incorporacio d’experimentats soldats alemans a les ordens de l’Emperaor, que debian partir cap a Italia des del port de Valencia, permiti posar fi a la tensio el 19 de setembre, en mes de la mitat dels rebelts morts. Un nou intent d’alçament es produi en la Mola de Cortes i en serra de Bernia, pero finalment s’acolliren al perdo real.
DE LA DIVERSITAT A L’HOMOGENEITAT: INTEGRACIO O EXPULSIO
Des de la conquista les dos comunitats conviviren en majors o menors altibaixos –l’assalt a la moreria de Valencia a amijanat del XV fon u d’ells-, y aplegaren a una certa osmosis, com heu mostra la gran acceptacio entre els cristians vells de draps y taulells a la morisca, entre atres objectes. Les Germanies y els batejos forçosos de moriscs iniciaren el fi de la diversitat.
Un gran objectiu durant el sigle XVI fon homogeneisar la societat: una llengua, una cultura y una religio. La mida per a alcançar tal objectiu en la comunitat morisca fon mediant una lenta y progressiva eliminacio de ses senyes d’identitat, y a traves de s’evangelisacio, que pretenia fer real sa conversio.
En quant a la necessitat de borrar, o maquillar les calcigaes d’un passat islamic tras la conversio dels mudeixers, algunes mesquites es transformaren en iglesies i foren dotaes en el bens mobles necessaris per al cult: atres fores derrocaes i es construiren temples.
En este sentit, en giner de 1.527 els virreis, seguint les ordens del Monarca, aprobaren la predicacio d’una bula que pretenia colectar fondos per a construir iglesies o modificar mesquites i proveirles de missals, altars y piques bautismals. Encara que a dir veritat foren poques y mal dotaes.
L’evangelisacio d’uns homens batejats que no parlaven atra llengua que s’algarabia, constituia un dur obstacul. Salvo l’intent del bisbe Marti d’Ayala de predicar en arap, la postura que dominà des de l’aplegà de patriarca Ribera en 1.569, fon eliminar la llengua del Cora. En el mateix sentit, Felip II es negà a crear una catedra d’arap en l’Universitat de Valencia.
Tras els fracasos de la politica d’integracio es passà a atra de certa repressio. Primer en l’intent d’alçament de 1.563, despres en motiu de la revolta dels moriscs de Granada (1.568-1.570), que es procurà no s’extendira al Regne de Valencia. Mentimentres l’inquisicio actuava sense necessitat de raons especials. La postura s’extremava a la vegà que s’apreciaven el fracasos de l’evangelisacio y el perill dels corsaris africans y del Turc aumentaven. Espanya s’aïllava, es tancava, y en este proces veïa en lo seu interior un element que s’apreciava com a alie. Idea que mostra la prohibicio que Felip II dictà en 1.572 pera que ni gascons ni moriscs participasen en les obres de l’Escorial.
El 9 de setembre de 1.582 es decretà l’expulsio dels moriscs, y, encara que no es portà a efecte, es eloqüent el clima de tensio alcançat. Fon en Felip III, quant es produgue definitivament son desterro com a colofo de relacions entres dos postures irreconciliables en moments d’exaltacio religiosa y tensio militar.
“Las Provincias” pags. 53 a 56
DE MUDEIXERS A MORISCS
En la Corona de Castella es promulgà en 1.502 un edicte pel que s’instava als mudeixers a convertirse al cristianisme o a anarse’n. En la Corona d’Arago no va ocorrer aço, inclus les Corts de Monço de 1.510 garantiren el respecte a la convicencia pactà, pero la revolta de les Germanies va supondre un volc a la situacio establida.
Tras la victoria agermanà en la batalla de Gandia s’inicià una fort repressio sobre els mudeixers. Molts moriren, atres foren obligats a rebre el batisme. En Gandia y Oliva es portaren a cap en gran violencia; en Cocentaina en assalts; en Polop, Vicent Peris matà als siscents, que tras rendirse estaven disposts a batejarse; Xativa, Albaida...
Tras la revolta, llunt d’establir la situacio anterior, la cedula del 4 d’abril de 1,525 reconegue els batismes forçosos realisats durant el conflicte e instà a que el resto rebrera el sacrament, El decret de 13 de setembre contra aquells que eludiren tal obligacio corroborà la fermea de la decisio.
De mudeixers passaren a moriscs, o nous cristians. Per un acte forçat no porta a una sincera conversio, s’integracio mai fon un fet, mantigueren ostensiblement sa llengua, ses costums en el vestir, en els habits alimenticis –com la prohibicio de menjar porc o guardar el ramada-, etc; y en l’intimitat guardaren sa religio, possibilitat admesa pel precepte islamic de la taquiyya, pel que es pot fingir atra religio en cas de viure en un mig hostil. Tampoc des de l’autoritat es va fer res pera que es consideraren integrats. El batisme no els redimia de pagar el imposts, o de l’adscripcio a la terra que tenien com a mudeixers. El recel dels cristians vells continuà al llarc del temps.
LA RESISTENCIA ALS BATEJOS
Alguns es rebelaren contra els batismes forçosos. Molts de la Marina fugiren cap a la mar buscant l’exili al nort d’Africa. Atres es rebelaren, com va ocorrer en algunes poblacions prop de Valencia: Benaguasil, Benissano, Betera, Vilamarchant y Paterna. La rebelio d’este centre s’esclafà en el siti y pren de Benaguasil el 17 de març de 1.526. El centre de resistencia mes fort fon el de la serra d’Espadà, a on 4.000 mudeixers guiats per Selim Almanzor es feren forts. Una columna de 2.000 homens formà per destacats cavallers, com Pere de Sanoguera y Joan Escriva, numerosos homens de gremis y baix el mando del duc de Sogorp, Alonso d’Arago, ixque a sofocar l’alçament, pero foren derrotats en Almonacit. Tras distints intents, l’incorporacio d’experimentats soldats alemans a les ordens de l’Emperaor, que debian partir cap a Italia des del port de Valencia, permiti posar fi a la tensio el 19 de setembre, en mes de la mitat dels rebelts morts. Un nou intent d’alçament es produi en la Mola de Cortes i en serra de Bernia, pero finalment s’acolliren al perdo real.
DE LA DIVERSITAT A L’HOMOGENEITAT: INTEGRACIO O EXPULSIO
Des de la conquista les dos comunitats conviviren en majors o menors altibaixos –l’assalt a la moreria de Valencia a amijanat del XV fon u d’ells-, y aplegaren a una certa osmosis, com heu mostra la gran acceptacio entre els cristians vells de draps y taulells a la morisca, entre atres objectes. Les Germanies y els batejos forçosos de moriscs iniciaren el fi de la diversitat.
Un gran objectiu durant el sigle XVI fon homogeneisar la societat: una llengua, una cultura y una religio. La mida per a alcançar tal objectiu en la comunitat morisca fon mediant una lenta y progressiva eliminacio de ses senyes d’identitat, y a traves de s’evangelisacio, que pretenia fer real sa conversio.
En quant a la necessitat de borrar, o maquillar les calcigaes d’un passat islamic tras la conversio dels mudeixers, algunes mesquites es transformaren en iglesies i foren dotaes en el bens mobles necessaris per al cult: atres fores derrocaes i es construiren temples.
En este sentit, en giner de 1.527 els virreis, seguint les ordens del Monarca, aprobaren la predicacio d’una bula que pretenia colectar fondos per a construir iglesies o modificar mesquites i proveirles de missals, altars y piques bautismals. Encara que a dir veritat foren poques y mal dotaes.
L’evangelisacio d’uns homens batejats que no parlaven atra llengua que s’algarabia, constituia un dur obstacul. Salvo l’intent del bisbe Marti d’Ayala de predicar en arap, la postura que dominà des de l’aplegà de patriarca Ribera en 1.569, fon eliminar la llengua del Cora. En el mateix sentit, Felip II es negà a crear una catedra d’arap en l’Universitat de Valencia.
Tras els fracasos de la politica d’integracio es passà a atra de certa repressio. Primer en l’intent d’alçament de 1.563, despres en motiu de la revolta dels moriscs de Granada (1.568-1.570), que es procurà no s’extendira al Regne de Valencia. Mentimentres l’inquisicio actuava sense necessitat de raons especials. La postura s’extremava a la vegà que s’apreciaven el fracasos de l’evangelisacio y el perill dels corsaris africans y del Turc aumentaven. Espanya s’aïllava, es tancava, y en este proces veïa en lo seu interior un element que s’apreciava com a alie. Idea que mostra la prohibicio que Felip II dictà en 1.572 pera que ni gascons ni moriscs participasen en les obres de l’Escorial.
El 9 de setembre de 1.582 es decretà l’expulsio dels moriscs, y, encara que no es portà a efecte, es eloqüent el clima de tensio alcançat. Fon en Felip III, quant es produgue definitivament son desterro com a colofo de relacions entres dos postures irreconciliables en moments d’exaltacio religiosa y tensio militar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario