martes, 26 de octubre de 2010

ACTUALISACIO DE LES NORMES D´EL PUIG: REFLEXIONS Y SUGERENCIES LEXIC-ORTOGRAFIQUES (y VII)

Autor: J. Romero

Lo que vullc dir en tot aço es que estes paraules estan tan arraïlaes en la llengua valenciana que inextricablement ya formen part d´ella, y per tant crec que ya es mereyxen ser incorporaes al llenguage escrit, tal com ya feren els nostres antepassats. Garcia Moya diu que es molt interessant la vigencia de cultismes llatins com tunc pera fugir d´adverbis poc grats. Aixina observen que en 1568 escriuen “Jurats que tunc eren de la present ciutat”. Este “tunc” despreciat pels inmersors era etimologic del compost llati intucne, que generaria “entunce” y “entonces”. Per tant, no es estrany ni aberrant que els valencians cults del sigle XVII —com Clavero de Falces— escrigueren “Son vestit li donà entonces” (Sacro novenario, Valencia, 1669, p. 484); y que el citat adverbi triunfara en la llengua valenciana (Garcia Moya, LP, 9-10-1998); seguim en este investigador: els holandesos, per eixemple, en el seu idioma neerlandes, no han renunciat a l´adverbi “entonces”, prestam pres de l´idioma espanyol en el sigle XVII, encara que l´escriguen “entons” (Garcia Moya, LP, 28-10-1995). Mes documentacio: “elevantla hasta el zenit” [Martí, P: Oración que el clero de Alcira consagró a S.Cathalina. 1736] (...) trobem la preposicio “hasta”, usual en el idioma valenciá del XVII, que va sustituir a “fins” pera evitar anfibología en el adjectiu homograf (Garcia Moya, DdV, 3-6-2001). En 1743 trobem, pues de orde de dita Audiencia... corresponent hasta que si ya mudansa (A.R.V. Sec. Clero, llibre num. 1832, f. 10, en Vila, p. 98); en 1759, pues saben les Lleys (Ros: Rahonament, p. 10); en 1784, despues ab acte (A.R.V. Sec. Clero, llibre num. 3759, fol.5, en Vila, p. 176); en 1820, y despues en un goig... com un puntal hasta que tots... pues digám que (Perrengue, p. 15), y desde entonces que estic del Retor (Perrengue, p. 30); en 1837, y van despues poc á poc... pues era presis... y sabrem hasta els ronquits... perque entonses la corda (Bonilla, pp. 10-11); en 1851, ya apareyxen en els diccionaris les veus “entonces”, “agüelo, agüela, agüelet, agüeleta” (Escrig: Dicc. Val.-Cast.); y en 1887, ademes d´estes veus, tambe tenen entrá propia “hasta”, “menos” y “pues” (Escrig-Llombart: Dicc. Val.-Cast.).
En cuant a l´ortografia, m´agradaria fer cuatre sugerencies:
1. Eliminacio de les -d- intervocaliques. Aci suscric de cap a peus les paraules de Chimo Lanuza: El pare Fullana ya posar la primera pedra i estava molt encertat en la supressio de les -d- intervocaliques mudes y que encara apareixen en -ada, -ades, -ador, -adora, -adors, -adores. Aixina, es absurt ya en el segle XXI conservar estes d que el valencià general ya fa temps que ha eliminat de la seua diccio general. Per tant, les formes vesprada, tonellades, llavador, treballadora, balladors i cantadores passarien a escriures respectivament vesprà, tonellaes, llavaor, treballaora, ballaors i cantaores (Lanuza, RFV, p. 126). Vejam com els nostres antepassats ya fa temps que abandonaren la coentor d´escriure (y mes encara pronunciar) les -d- intervocaliques propies del catala y impropies de l´autentic valenciá: en 1837, en ses mans llavaes... y fet riure de vaes... tamborinaes y bacs (Bonilla, p. 7-8); en 1851, podem comprovar com en els diccionaris ya estan arreplegaes les formes “vesprá”, “arrapá”, “reclamá”, etc., etc. (Escrig: Dicc. Val.-Cast.); en 1877, l´atra vesprá en la plaseta... y per atres grasies tan desgrasies (Arnal, p. 9-10); en 1899, inosentá estrená en el Teatro de la Princesa... agranaors... mostraor en tonells chicotets... cada vegá que se toquen anellaes sonarán dins grans martellaes (V.S. NT., pp. 5-7).
2. Canvi de la c per la q. Es dir, escriure c en el so de [k] a l´inici y interior de paraula davant de a, o, u: casa, cosa, cult, ficar, recort, ocult, cocient, cuatre, cuestio, oblicuitat. Aixina heu va propondre molt acertadament Miquel Castellano en l´any 1999 (Castellano: Cresol, 10, p. 42). Tampoc inventem res nou: en 1820, son cuatre ignorants... ¿Cuánt ha vist... me se posa á cualls la sanch (Perrengue, p. 18); en 1877, cuant vullgues (Arnal, p. 27), en 1887, cuatre, cuarto, cuartilla, cuartet, Cuatretonda (Escrig-Llombart: Dicc. Val.-Cast.); en 1899, cuatre lacayos (V.S. NT., p. 15). En este canvi guanyem en simplificacio y en diferenciacio respecte al catala.
3. Eliminacio dels guionets. Podriem dir que es una grafia inutil, pero realment si que servix pera algo: pera dificultar extraordinariament la escritura, la llectura y el aprenentage de la llengua valenciana. Y servix tambe pera rebujar nostra propia ortografia, y per tant no diferenciarmos de l´ortografia pancatalanista. En efecte, els guionets son inaudits en tota l´historia de la llengua valenciana (exceptuant els ultims temps). Vejam uns cuants eixemples: en 1495, placia de tot conor confortarme (Bernardi Vallmanya, en Alminyana, p. 160); en 1510, per ajudarli a cavalcar... ve açi rosegantse per terra... y carregantlo damunt (Pereç, p. 23); en 1538, fentlos fonaments (Beuter, p. 56); en 1625, y pera pagarlo (Mora d´Arenal, p. 1) en 1666, desafiantlo, amenaçantlo, y espavorintlo (Arbuxech, p. 1); en 1736, acompanyarse ab lo poderos (Ros: Tratat, p. 44); en 1820, asentarlos pronte el guant, y separarlos de así (Perrengue, p. 7); en 1877, y al ficarte á despartirmos (Arnal, p. 9); en 1912, distinguintse, sobre tot (Fullana, p. 2). Igualment que l´anterior proposta, la simplificacio es evident y la diferenciacio respecte al catala mes.
4. Recuperacio de nostra tradicional -y- grega . Si en el cas dels guionets diem que no han existit may en llengua valenciana, el cas de les is conjuncio copulativa es completament al contrari, es dir, desde finals del sigle XV hasta principis del sigle XX la conjuncio copulativa valenciana per excelencia ha sigut la y grega. Per tant, crec que la seua recuperacio es important, pues, ademes de que es nostra ortografia historica valenciana, servix pera diferenciarmos de la catalana i llatina (mes si tenim en conte l´altissima frecuencia d´us y lo facilment distinguible que es). Per atra part, voldria sugerir l´us de la y en els diftoncs -ai, -ei, -oi, els cuals recuperarien la forma tradicional y distintiva de –ay, -ey, -oy. El pare Fullana mos dia en 1912 que devem representar constantment este só [mediopalatal fricatiu] per la y grega, y may per la llatina (i). (...) Algúns sustituixen la y grega per la i llatina; estos sembren la confusio mes espantosa en la Fonética y l´Ortografia de la nostra llengua (Fullana, Estudi, p. 72). Prenent com a base al pare Fullana y a l´ortografia historica valenciana sugerixc esta recuperacio que mos diferencia de l´ortografia pancatalanista. Abans d´entrar a la documentacio, proponc lo següent: a excepcio de cuant es inici de paraula escriure sempre els diftoncs -ai, -ei, -oi, en -ay, -ey, -oy, es dir, escriuriem aixina, eixida, Mayte, reyne, almoyna, may, lley, Alboy. Es possible que en esta proposta ni guanyem ni pergam en simplificacio, pero sense ducte la diferencia grafica es mes que notable al primer colp de vista, especialment en les abundantissimes y conjuncio copulativa. Ara vejam la solera valenciana d´estes grafies: en 1460, senyor Rey spectant (Joanot Martorell, en Alminyana, p. 82); en 1493, peticio y pregaries... cort del Rey d´Espanya, nostre senyor (Bernardi Vallmanya, en Alminyana, p. 158); en 1496, piados y misericorde (Roiç de Corella, en Alminyana, p. 134); en 1510, alra y humil reyna de parahis dels tres reys de orient volgue pendre almoyna (Pereç, p. 19); en 1538, parts y temple... cosa que jamay se era feta (Beuter, p. 11); en 1625, Y per mort de Rey, Reyna, o Primogenit (Mora d´Almenar, p. 77); en 1666, y Lleyda... caixes, dolçaynes, y feren... Payporta, Aldaya, ... anaven de capa cayguda, y sen vinguè... an caygut les ales al Rey Zaen, y als seus... (Arbuxech, pp. 10-16); en 1736, y mare olvida... la porten los traydors... y no es fique may (Ros: Tratat, pp. 47-48); en 1759, y Reynat pues que... els Reynes meus (Ros: Rahonament, p. 7); en 1820, ¿Qué acás haurá algun poble en tot lo reyne mes ferm, adicte y constant á la gran Constitució?... asi va reynar el machor goig y alegria... Paseu be, y hasta la vista... ¿Está ya desemboyrat? (Perrengue, pp. 7-9); en 1877, y aixina els nanos... vinguen, y hasta may (Arnal, pp. 12-15); en 1912, y en lo Reyne de Valencia
[1] (Fullana, p. 2).
Conclusions: Crec que pera la supervivencia de la llengua valenciana resulta imprescindible una revisio de la normativa y del diccionari de la RACV; una revisio que vaja en el sentit de reconeyxer y protegir el propi lexic valenciá, sense complexos de cap tipo, y d´abordar una profunda revisio ortografica seguint criteris diferencials que, tal com he intentat expondre, no necessitem inventarmos, sino que a soles tenim que acodir a la realitat de la llengua valenciana. Soles d´esta manera conseguirém evitar que la llengua valenciana desaparega pera sempre a mig-llarc plaç. Si desapareyx la llengua valenciana, entonces tambe desapareyxera la nostra identitat, y sense identitat no som ningu. Mosatros, els bons fills del Reyne de Valencia, deguem tindre l´honor y la dignitat de mantindre tan noble compromis.

Bibliografia

Alminyana i Vallés, J. 1999. El crit de la llengua. Valencia: Lo Rat Penat
Arbuxech, G. Blay. 1666. Sermo de la Conquista. Valencia.
Arnal, F. 1877. L´agüelo del colomet. Valencia: Lib. Pascual Aguilar
Barreda, M. 1873. La cara de Mongo. Valencia: Imp. O. Barberá
Beuter, P. Antoni. 1538. Cronica de la primera part de la historia de Valencia. Valencia.
Bonilla, J. Mº. 1837. El Mole. Número 1. Tomo Terser. Dia 11 de Agost 1837. Valencia: Imp. López.
Castellano i Arolas, M. 2001. La conjugacio verbal valenciana. Valencia: Accio Bibliografica Valenciana.
— Ortografia de la llengua valenciana: revisions normatives. Cresol, 10, 27-46
Cremades Marco, F. de Borja. 1982. La Llengua Valenciana, en perill. Valencia: Grup d´Accio Valencianista

Escrig, J. 1851. Diccionario Valenciano-Castellano. Valencia: Imp. J. Ferrer de Orga.
Escrig, J.; Llombart, C. 1887. Diccionario Valenciano-Castellano. Valencia: Lib. Pascual Aguilar.
Fullana Mira, L. 1912. Estudi sobre Filologia Valenciana. Valencia: Imp. Domenech
Fullana, Mira, L. 1915. Gramatica elemental de la Llengua Valenciana. Valencia: Imp. Domenech
Guinot i Galan, J. Mª. 1985. La Llengua Valenciana, hui. En Alminyana, Josep et alli Raons d´identitat. Historia i Llengua. Valencia: Lo Rat Penat
Lanuza Ortuño, Ch. 2001. Socioobstaculs de la llengua valenciana. Valencia: Accio Bibliografica Valenciana
— Reflexions per a una modernisacio de l´ortografia. Revista de Filologia Valenciana, 8, 119-131
Merelo y Casademont, J. 1871. Un bateig en Burriana. Castello: Imp. Lib. Vda. Perales
Mora D´Almenar, G. R. 1625. Volum e recopilacio de tots los furs y actes de cort. Valencia: Imp. Felip Mey
Pereç, M. 1911. La vida de Sant Vicent Ferrer. Valencia: M. Pau
Perrengue, S.; Cudol, D. 1820. Colecsió de varies conversacións. Valencia: Imp. F. Brusola.
Raga, F. 1998. Mosatros (veus de valencià viu). Valencia: EGISA
Ros, Carlos (atribuit) 1759. Rahonament, que fan quatre llauradors. Valencia: Imp. Viuda de Joseph de Orga
Ros, Carlos. 1736 Tratat de adages valencians y refranys valencians y practica pera escriure ab perfeccio la Lengua Valenciana. Valencia: Imp. Josep Garcia
Vila Moreno, A. 1983. La lengua valenciana en la administración parroquial (siglos XVII a XIX). Valencia: Del Cenia al Segura.
V.S.NT. P. YDR. 1899. Don Juan Treneta. Valencia.
[1] Esta es la denominacio historica que mos te omplir d´orgull als valencians y que deguem defendre en dignitat. Obviament, defendre la insigne denominacio de Reyne de Valencia no vol dir que vullgam estar gobernats per un rey, de la mateixa manera que, per eixemple, en l´actual Condat de Los Angeles no governa un conde. Y dic Reyne de Valencia perque crec que deguem fugir dels arcaïsmes imposts pel pancatalanisme, com es el cas de regne.

No hay comentarios: