Per:
Josep Boronat Gisbert
“Valencians foren, com és
sabut, la gran majoria dels nostres literats classics (...) Els gramatics li
donen el nom de valenciana. (...) els traductors dels segles XV i XVI anomenen
clarament valenciana la llengua de la seua apoca. (...). La denominacio de
valenciana per a la llengua propia, apareix usada alguna vegada per autors no
valencians (...). Els testimonis adduits son nombrosos i ben explicits. Tanmateix,
alguns historiadors de la literatutra catalana (Rubio i lluc, Nicolau d’Olwer,
Montoliu, Marti de Riquer, etc.) han volgut interpretar que la denominacio de
“valenciana prosa” era nomes nom d’una certa escola literaria i no tenia
significacio idiomatica. (...) Cal, doncs, concloure que, com digue Rubio i
Balaguer, el dictat “valenciana prosa” no te atre abast que el de “prosa
escrita per valencians”
(S.G., p.
36-38).
En el capitul que Sanchis Guarner dedica a
canviar-li el nom a la llengua valenciana, despres d’enunciar les “rains” que
–segons ell- fonamenten el nom de catala per a la nostra llengua, i que no
tenen –ya ho hem vist- res de pes, cap de valor, afegix uns quants paragrafs
relligant dats de modo que una lectura superficial pot produir l’ilusio de que
hi ha algun fonament en la seua afirmacio.
Barreja denominacions cronologicament posterior i
extrangeres i escritors d’epoques diferents, de manera molt curiosa, per a
donar l’impressio que vol produir, falaç impressio que no resistix la critica
interna del text.
Una mostra: dels dats objectius que aporta es deduix
clarament lo contrari d’allo que vol fer vore en les seues sinuoses
interpretacions.
Afirma que “Valencianas foren, com es sabut, la gran
majoria dels nostres lliterats classics”, i que en el sigle XV sigle dels
nostres classics, “nomes alterna la denominacio de valenciana amb la de romanç
per a la llengua propia, tant si els seus llibres eren impresos a Valencia com
a Barcelona”.
Assevera que “Els gramatics li donen el nom de
valenciana”, aduint eixemples:
-
Liber elegantiarum, Venecia, 1489, primer
diccionari impres d’una llengua romanica, escrit “latina et valentiana lingua”
per Joan Esteve, valencià.
-
Sinonimia variatonum
sententiarum,
de Stefano Flisco, vertit “ex italico sermone in valentinum” per Jeroni
Amiguet, tortosi.
Assegura Sanchis Guarner que “El nom de la llkengua
autotctona solen esmentar-lo tots els llibres que eren traduccions d’una altra
llengua, is’observa que els traductors del segles XVI i Xvii anomenaven clarament
valenciana la lengua de la seua epoca”. I trau a colacio:
-
La primera traduccio a una llengua romanica de la Biblia “arromançada de lengua latina en la nostra valenciana” per
Bonifaci Ferrer, germa de Sant Vicent Ferrer, en Valencia, 1478.
-
Imitacio de Jesucrist de Kempis, Barcelona, 1482,
“explanat de lati en valenciana lengua”, per Miquel Perez.
-
Vida de sancta Catherina de
Sena,
Valencia, 1488, traduida pel mateix Miquel Perez “de lati en valencina prosa”.
-
Vida de Jesucrist de Ludolf de Saxonia, 1587,
“trelladada de lati en valenciana lengua” per Joan Roiç de Corella.
-
Hystoria de Alexandre de Plutarc, Barcelona, 1481,
“del toscà en la present lengua valenciana trabnsferida” per Lluis de Fenollet.
-
Lo carcer d’amor, Barcelona, 1493, “traduit
de lengua castellana en estil de valenciana prosa” per Bernardi Vallmanya.
-
La revelacio del
benaventurat apostol sanct Pau, Valencia, 1495, que el mateix B. Vallmanya va
traduit “de vulgar ydioma castellà en valenciana prosa”.
-
Cordial de l’anima, Valencia, 1495, traduit “de
vulgar lengua castellana en stil de valenciana prosa” per B. Vallmanya.
-
Art de ben morir, Valencia, 1491?, traduit per Francesc Eiximenis, gironi, “en lenguage catala”, expressio corregida
per ell mateix en la segona edicio de Barcelona, 1507, substituint-la per “en lengua valenciana”.
-
Scala Dei, Barcelona, 1523, traduida
pel mateix Francesc Eiximenis “de lemosi
en nostra lengua vulgar valenciana”.
-
Blanquerna de Ramon Llull, Valencia,
1521, “traduit i corregit ara novament
dels primers originals, i estampat en llengua valenciana” per Joan
Bonllavi, catala. Notem que diu traduit, i era obra de Llull.
Tambe
aporta afirmacions d’autors classics:
-
La historia de Joseph, 1506, de Joan Roiç de
Corella, en la que declara que “descriurè
en vulgar valenciana prosa...”.
-
Tirant lo Blanch, Valencia, 1490, en la que
el autor, Joanot Martorell, fingint ser traductor, escriu “m’atrevire expondre no solament de llengua anglesa en portoguesa, mas
encara de protoguesa en vulgar valenciana”.
“Els testimonis adduïts són
nombrosos i ben explicits”, diu.
La denominacio de “valenciana” per a la nostra
llengua, la llengua dels valencians, la llengua a que es referix Sanchis
Guarner, apareix usada sempre pels classics: autors, traductors i gramatics,
valencians i no valencians, tant si estan impreses les obres en Valencia com si
ho estan en Bacelona o Venecia.
La deduccio de qui, on veu escrit “valencian prosa”
llig “prosa escrita per valencians” dins de la “Lliteratura catalana”, que es
la seua conclusio –seguint en dictat del catala Rubio i Balaguer-, pareix
propia de paralexics, o enlluernats visionaris, o esquizofrenics, o psicopates
obsessius.
Qualsevol persona normal deduix que els classics
afirmen que el idioma que en ells ha quallat com a idioma lliterari, es titula
“llengua valenciana”, i aixina deu de nomenar-se sempre.
UNICA LLENGUA CLASSICA, LA VALENCIANA
“En el període antic i classic de la nostra Literatura, la llengua
literária estava tan unificada que resulta ben dificil d’esbrinar quins textos
són originals d’autors valencians, quins ho són de catalans i quins de
mallorquins. Només els tècnics arrriben a descobrir-hi certs indicis i encara
no concloents”
(S.G., pp. 39 i ss.).
Correcta apreciacio, pero tenint sempre present que
eixa llengua lliteraria classica era la denominà per tots “llengua valenciana”;
que, encara que els parlars catalans i malloquins eren diferents del valencià,
els escrits que tenien les pretensions lliteries adoptaven la “llengua
valenciana”, rao per la qual els textos escrits mostren una certa uniformitat;
i tambe, que els unics escrits que poden classificar-se com a “llityeraris” son
d’autors valencians.
Duent conte d’esta realitat que he precisat
breument, i seguint la llectura de Sanchis Guarner, s’observa que, silenciant-les
i donant a entendre mes be atra cosa, comença a desfalcar, desvalorar,
despreciar i rebaixar lo nostre. Vejam-ho:
Presenta com a “regionalistes valencians” els
escrits de Jaume Roig i Sant Vicent Ferrer, ficant aixi, furtivament, com una
falca, la falsa idea de que els valencians s’apartaven de la llengua
lliteraria, com si no fora la seua. Cosa molt llunt de la realitat, quan be
sabem que els dos autors citats per ell son exponents ben clars de la lliteratura valenciana, precisament
d’eixa que, despuntant en les algemies, v’arribar a ser l’unica “lliteraria” de
tots els parlars de la costa mediterranea d’Espanya.
Deseguida afirma que “la diferenciacio no arribà a
accentuar-se fins a ala darreria del segle XVI i en el segle XVII, amb la
decadència del nostre idioma, i és aleshores quan la llengua escrita comença a
reflectir els dialectismes, tant a València com a Catalunya i a Mallorca”.
Podia haver posat punts suspensius en llo de “tant a
València”, suprimint una incorrecio, perque precisament qui va començar a
reflectir en els seus escrits la seua propia parla, i per tant a distanciar-se,
foren els catalans i els mallorquins, els quals la tenien diferent a la
valenciana, la llengua parlà en el Regne de Valencia, tinguda com a model de
bon parlar i de bon escriure. Per tant, a no ser en un intent clar de
desvirtuar-la, Sanchis Guarner, no devia d’haver posat en un mateix pla la
diferenciacio dialectal, quan be sap qui es va diferenciar de qui.
En l’alusio a “la decadencia del nostre idioma“, parlant
inmediatament de Valencia, Catalunya i Mallorca juntes, pareix que pose la
premisa d’un parlar anterior uniforme i d’uns valors lliteraris pareguts en els
territoris que cita. Tinc que precisar que la decadencia podria tindre-la qui
havia pujat a gran altura. I l’unic Regne que havia posat dalt del candeler,
l’unic que havia fet sobreeixir i lluir la seua llengua, era el Regne de
Valencia. Els condats catalans –subdits del Regne d’Arago- “no decaigueren:
continuaren en el mateix nivell d’atonia, pobrea i fluixetat cultural. La sua
parla no tenia ninguna lliteratura. Si l’idioma valencià entrava en decandencia
lliteraria, el parlar catala no havia arribat a ser mes que aixo, un parlar, no
una llengua de valor lliterari.
No hay comentarios:
Publicar un comentario