04.01.11 Autor: Joan Ignaci Culla
El 2 de
giner de 1460 Joanot Martorell va escomençar la redaccio de la novela Tirant lo
Blanch, com consta en la mateixa dedicatoria. D'asta fa molt poquet, el colofo
de l'obra fea interpretar que Galba va ser el que va finalisar la novela per la
mort de Martorell, ya que diu que «es va traduir del angles al portugues i
despres en llengua valenciana per el magnific i virtuos cavaller Joanot
Martorell, qui, a causa de la seua mort, no va poder acabar de traduir mes que
tres parts. La quarta, que es el final del llibre, va ser traduïda, a precs de
la noble dama Isabel de Lloris, per el magnific cavaller mossén Martí Joan de
Galba».
Este colofo
entra en contradiccio, precisament, en lo que afirma Joanot en la seua
dedicatoria, ya que en ella diu que es ell l'unic autor de l'obra i que a soles
a d'ell li correspon la responsabilitat dels fallos: «si defalliment algu
trobat hi sera, yo, Joanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo carrech, e
no altri ab mi, com per mi sols sia stada ventilada».
Des de 1990,
els especialistes descarten a Galba en la redaccio de la quarta part del Tirant
i mantenen l'autoria unica de Joanot. Es pensa que Galva a soles participaria
en la distribucio dels capituls per a portar-los a imprenta.
Segon
sostenen Entwistle, Martí de Riquer i el propi Villalmanzo, en el segon viage
de Joanot a Anglaterra, formant part de l'embaixada enviada per Alfons V des de
Napols per a agrair al sobirà angles el seu ingres en l'Orde de la Garrotera,
seria quan va coneixer el llibre anglo-normant del sigle XIII Guy de Warwick,
en versio francesa, propietat del rei Enric VI de Lancaster, que li serviria
com a base per al seu Guillem de Varoich, que finalment el refondrà en els
primers capituls del Tirant lo Blanch: «Aquest es un tractat d'horde de
caualeria tret d'un libre que fon del rey d'Anglaterra e de França».
Les
experiencies vixcudes en sa propia vida foren arguments que despres plasmaria
en la seua novela. Era realment la diferencia en respecte a qualsevol atra
novela. Martorell trenca lo que d'asta eixe moment eren els llibres de
cavalleria, i crea la novela cavalleresca inspirada en personages, llocs i
ambientacions creibles (en molts casos reals).
La crítica
lliteraria del Tirant escomença en Cervantes. Es de sobra conegut l'elogi que
formula de la mateixa en el Quixot (Part I, cap. VI), calificant-la de ser «el
mejor libro del mundo». Cervantes enaltix l'obra i no a l'autor perque
desconeixia el seu nom per haver segut omes en la dedicatoria original de
Joanot a on apareixia la referencia de la seua autoria (edicio vallisoletana de
Diego Gumiel de 1511).
En 1951,
Damaso Alonso, en un estudi sobre el Tirant (Tirant lo Blanch, novela moderna),
resalta tots els elements que caracterisaran la novela moderna: el realisme.
Joanot Martorell,
defensor de l'espirit cavalleresc, ya en decadencia, s'allunta de la clasica
novela de cavalleries i li dona veracitat al protagoniste. Llunt dels heroes
migevals, mor en el llit d'una pulmonia, com va destacar Cervantes.
El rumà
Constantin Marinesco i Villalmanzo sostenen que, possiblement, Joanot
s'inspirara en les gestes del gran heroe de la creuada contra els turcs, el
capita Janós Hunyadi, que en Occident era conegut com el 'Comte Blanch' o 'rey
Blach', e inclus en l'eleccio del nom.
Pero l'historia
del manuscrit del Tirant no acaba en la mort del nostre insigne novelista. A la
mort d'este, el seu germa major, Galcerán, va intentar recuperar els drets de
l'obra a Martí Joan de Galba, que estaven en el seu poder des de fea mes d'un
any. Joanot Martorell ses els havia pignorat com garantia d'un prestam de cent
reals en la condicio de que si en un any no saldava el deute, Galba es quedaria
en el manuscrit, com aixina va succeir: «Lo dit moceen Johanot pasava moltes
necesitats e lo dit en Martí Joan li prestava Diners sovent».
El Tirant lo
Blanch es la primera novela del mon modern i que, com predecesora de totes,
obri les portes als demes escritors, cas de Cervantes o Shakesperare. Per a
orgull nostre, la va escriure el cavaller valencià Joanot Martorell en la seua
llengua, en llengua valenciana, i se le va dedicar a la nacio a on ell era
natural: Valencia
Per l´estudi “Cocentaina en el
período islámico: poblamiento y geopolítica” podem saber de l´existencia
d´una estela funeraria trobada en Benimaclet, que posa de manifest la
residencia en Valencia de la familia “Sid Bono”.
I anem a coneixer “fantasmes” a orri. Hem de saber, que el mes
important descubridor de “fantasmes” ha segut Leopolt Penyarroja, donant-los a
coneixer en el seu llibre “Cristianos bajo el islam” (1993).
Documenta els següents valencians que emigren al Toledo conquistat:
Al-Qarbalyani, de Crevillent (1095); Galib al-Bilyani, de Villena (1173); Alfuns
b. Miqayl al-Daní i Yuwanis b. Miqayl al-Daní de Denia (1176); Dominicus de
Oriola (1200); Dun Martin di Balansiyya, de Valencia (1214); Dun Bitru Miqayal
al Bilyani de Villena (1226); Dun Yuwan di Balansiyya (1255); Bitru Gunsalbu al
Dani, de Denia (1285).
Que emigren a l´Arago en documenta: Sang Azenarz de Valencia (1097); Per
Miro, gendre de Per Denia (1121); Per, filio de Per Denia (1121); Albert de
Balenza (1135); Arnaldus de Valentia (1136); Ordonus de Denia (1137); Petrus de
Denia (1137); Garcia de Balencia (1139); Arbert de Ualenza (1142); Santius de
Valentia (1173).
Crec que es important recordar, que fins a fa quatre dies (manco d´un
sigle), un viage de novios desde Cullera a Valencia, era una cosa extraodinaria
i tota una festa. ¿Qui faria eixos “viajots” a Toledo i Arago? Es evident que
una part molt reduida de la poblacio de “fantasmes”. I ¿no vos fa por tant de
“fantasma”? Als catalanistes si que els fan por, es posen nerviosos i
escomencen a dir favades una darrere l´atra. En concret, Enric Guinot, en la p
114 de “Els fundadors del regne de Valencia” diu que dels “mossaraps” citats
per Penyaroja, “…una bona part d´ells no
tenen res a veure amb les terres valencianes, tot i que els inclou per alguna
estranya raó que preferim no sospitar…” Yo li ho explicare a Guinot, es
molt senzill: el titul a on troba tots els mossaraps, valencians i no
valencians, es diu “Emigración mozárabe a
la España cristiana”. En acabant, Peñarroja concreta: “Mozárabes
valencianos en Toledo” i “Mozárabes valencianos en Aragon” ¿Seran els nervis de
vore tant de fantasma lo que ha fet que Guinot no sapia ni el titul de lo que
llig?
Continua Guinot: “Per tant, els
que realment podem considerar d´origen valencià són només nou casos, tots ells
del segle XII. Així, els prenoms –Sang (Sanç?), Azenarz, Per, Albert, Arnaldus,
Ordonus, Petrus, Garcia i Santius- resulten ben diferents de l´antroponímia
aragonesa i catalana medieval i també de la dels pobles valencians…”
Estudiem la rotunda afirmacio de l´inclit
professor universitari. Vejam:
Sanchis i Peris serien els patronimics de “Sang” i “Per”. “Azernaz” podría ser l´orige
dels Senars de Castelló. El 70% dels Albert de tota Espanya, “casualment” es
troben en territori valencià. Per si Enric Guinot no ho sap, “Arnaldus” i “Petrus”
son Arnau i Pere en llati ¿No coneix Guinot a Arnaldus o Arnaldi de Vilanova?
¿Ha sentit parlar dels reis Peres de la corona d´Arago? Ya hem vist en la Denia
del s. XI, a un “Ibn Gharsiya” ¿Serà algún rus? “Santius” es el “Sang” que hem
vist, pero en llati. Si Guinot es llegira el Llibre del Repartiment trobaria un
“Santius Lupiz”. Respecte d´Ordonus, Ordunya es un llinage valencià que ha
donat l´altet d´Ordunya en Ontinyent, inclus en toponimia.
Comprovem com Enric Guinot nos diu que els antecedents o noms llatins
de Sanchis, Peris, Senar, Albert, Arnau, Ordunya, Pere o Garcia, “…resulten ben diferents de l´antroponímia
aragonesa i catalana medieval i també de la dels pobles valencians…” ¡I es
queda tan ample! Es com tindre davant un caixo de taronges, a la vista de tots
i dir que es evident que “cientificament”, es un caixo de llimes de color
fucsia. ¿Com es pot aplegar a eixe llimit de manipulacio i mentira? ¡Com per a
fiar-se de lo que “deduix” est home!
En el següent articul, proseguirém coneguent “fantasmes”, perque tots
de colp pot ser massa per a la carabassa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario