L´antroponimia es l´estudi de l´orige i
significat dels noms de persona. La voracitat catalanista, consentida pel
meninfotisme valencià, ha estes l´idea de l´inexistencia d´una antroponimia
propia valenciana, que ha segut convertida en una derivacio de la catalana i
aragonesa. Per a variar, tornem a estar davant d´una atra gran mentira.
Farem una miqueta d´historia. No cap
dubte, que una part del poble valencià hereu dels iberorromans, be per
conviccio, be per coaccio, acabà convertint-se a l´islam. Eren els “muwallads”
o muladis. Mahmud ali Makki de l´Universitat de El Cairo escriu en “Los Banu Burunyal, una familia de
intelectuales denienses” que “Se sabe
que los elementos cristianos que abrazaban el Islam a manos de algún árabe
podían llevar la misma “nisba” (gentilicio) de sus patronos, calificándose de
“mawla” (liberto) de sus amos”. Thomas F Glick, en “Paisajes de conquista”
parla de “parentesco ficticio”
diguent que “los no árabes que deseaban
convertirse fueron obligados a encontrar un patrón árabe de quien se convertían
en clientes (mawla). De este modo, bereberes, hispano-romanos y otros adoptaron
nombres tribales árabes y el clientelaje se coloreó con lo que Crone ha
denominado aspecto tribal”. Es sap que alguns muladis, per a alcançar
quotes de poder, inventaven falsos origens. Uns atres reivindicaven l´orige
autocton, com vorem. Es representatiu, que els cronistes musulmans, no es
posaren d´acort en la genealogia, del rei Llop de Valencia. I a tot aixo, com
si d´eixos cronistes es tractaren, els catalanistes s´ho passen de lo mes be
perdent el temps pegant-li voltes a una ficcio, per a no reconeixer que l´immensa
majoria de la poblacio no eren mes que descendents d´iberorromans valencians.
No cal dir, que una de les primeres
coses que es canvia per les “modes” d´un poder dominant son els noms. En els
ultims anys, hem vist proliferar els Vanessa, Jennyfer, Christian o Johnatan, lo qual no vol dir que els
chiquets o chiquetes castigats en eixos noms, hagen deixat de parlar la llengua
dels seus pares. ¿No es solen dir en castellà com a minim un 80% dels noms de
persones que parlem en valencià? ¿No eren els noms oficials –fins a fa poc-
exclusivament en castellà? Vegem per tant, que el nom d´una persona, oficial o
familiar, en absolut determina la seua llengua materna. I aço tambe passava en
l´epoca historica de la que parlem. El valencià Ibn Baskwal, diu d´un
biografiat que “...sabía recitar versos y
se sospecha que los entendía”, es dir que no acabava de tindre clar, que un
personage musulmà, entenguera el Coran encara que el recitara, perque sense
dubte parlava en romanç.
L´existencia i evolucio del romanç valencià, es pot constatar en
alguns noms de musulmans. Muhammad ibn Abd Allah ibn Saad ibn Mardanis fon rei
de Valencia. La relacio de “Mardanis”
en Mardanius o Martinis es evident. Fon conegut com a “Rei Llop”, no “Lobo”. Els “Anales
Toledanos”, fent referencia a l´any 1167 diuen: “Entró el Rey Lop en Toledo
Era MCCV.” I de l´any 1172 diuen: “Murió el rey don Lop. Era
MCCX” I de
Llop, el fill de Llop es Llopis. En la Denia del s. XI, trobem a un “Ibn
Gharsiya”. Ya hem parlat del biograf valencià Ibn Baskwal (lligga´s Pasqual). Per l´articul citat sobre “Los Banu Burunyal, una familia de intelectuales
denienses”, sabem que l´acabament en –al, dels llinages musulmans, “…era abundante en Valencia y en Cataluña…”.
Afig l´autor que “Se trata de un sufijo
usado por los mozárabes en forma de -el o -elo, para formar el diminutivo y
adoptado por los musulmanes españoles.” Escomencem a vore als “fantasmes”
fent de les seues. Coneguem que “Otro
apellido es Muyual que llevan varios juristas valencianos…Según Simonet, el
nombre es seguramente un diminutivo de mauch, en el sentido de mochuelo, ave” (¿antecedent
de Mocholí?, el 90% dels quals es troben en territori valencià), aixina com que
“Pertenece al mismo grupo el apellido
Magral, de un literato alicantino…Se trata de un diminutivo de origen latino
macer (flaco, enjuto) del que procede el castellano magro”. Respecte dels “Barunyal o Burunyal”, nos fa saber que “Francisco
Simonet dice que corresponde a Baronchel o Boronchel que, a su vez, proceden de
Barunculos o Baroncelus (parvus baro), del bajo latín. Se adoptaron otras
formas del mismo origen utilizadas en Italia, Francia y sobre todo en Cataluña
y Levante: Berenguello, Berenguillo, Beringuel y Berenguer”. ¿Casualment?,
mes d´un 70% dels Belenguer, es troben
actualment en territori valencià. I Prop d´un 40% dels Berenguer es troben en
la provincia d´Alacant.
I es podrien trobar mes fonts per a l´estudi de l´antroponimia
valenciana en epoca de dominacio musulmana. Per eixemple, varem vore que Ibn
al-Abbar, en el Takmila, cita Al-Sabatayr o Sabater. Tambe cita valencians en noms com com AlMoreno, o Ibn Vera. Simonet, en “Glosario
de voces ibéricas y latinas”, nos posa de manifest a valencians que es
diuen, Ibn Basso, Ibn Monteyel ó Montiel, Comparath, o Chorriól,
parlant-nos de “...una literata
valenciana del siglo XII, Thona ben
Abdalazíz” el nom de la qual identifica en “...el nombre propio femenino Thona ó Tona, que actualmente usan
Catalanes y Valencianos por Antona y Antonia”
Per l´estudi “Cocentaina en el
período islámico: poblamiento y geopolítica” podem saber de l´existencia
d´una estela funeraria trobada en Benimaclet, que posa de manifest la
residencia en Valencia de la familia “Sid Bono”.
I anem a coneixer “fantasmes” a orri. Hem de saber, que el mes
important descubridor de “fantasmes” ha segut Leopolt Penyarroja, donant-los a
coneixer en el seu llibre “Cristianos bajo el islam” (1993).
Documenta els següents valencians que emigren al Toledo conquistat:
Al-Qarbalyani, de Crevillent (1095); Galib al-Bilyani, de Villena (1173); Alfuns
b. Miqayl al-Daní i Yuwanis b. Miqayl al-Daní de Denia (1176); Dominicus de
Oriola (1200); Dun Martin di Balansiyya, de Valencia (1214); Dun Bitru Miqayal
al Bilyani de Villena (1226); Dun Yuwan di Balansiyya (1255); Bitru Gunsalbu al
Dani, de Denia (1285).
Que emigren a l´Arago en documenta: Sang Azenarz de Valencia (1097); Per
Miro, gendre de Per Denia (1121); Per, filio de Per Denia (1121); Albert de
Balenza (1135); Arnaldus de Valentia (1136); Ordonus de Denia (1137); Petrus de
Denia (1137); Garcia de Balencia (1139); Arbert de Ualenza (1142); Santius de
Valentia (1173).
Crec que es important recordar, que fins a fa quatre dies (manco d´un
sigle), un viage de novios desde Cullera a Valencia, era una cosa extraodinaria
i tota una festa. ¿Qui faria eixos “viajots” a Toledo i Arago? Es evident que
una part molt reduida de la poblacio de “fantasmes”. I ¿no vos fa por tant de
“fantasma”? Als catalanistes si que els fan por, es posen nerviosos i
escomencen a dir favades una darrere l´atra. En concret, Enric Guinot, en la p
114 de “Els fundadors del regne de Valencia” diu que dels “mossaraps” citats
per Penyaroja, “…una bona part d´ells no
tenen res a veure amb les terres valencianes, tot i que els inclou per alguna
estranya raó que preferim no sospitar…” Yo li ho explicare a Guinot, es
molt senzill: el titul a on troba tots els mossaraps, valencians i no
valencians, es diu “Emigración mozárabe a
la España cristiana”. En acabant, Peñarroja concreta: “Mozárabes
valencianos en Toledo” i “Mozárabes valencianos en Aragon” ¿Seran els nervis de
vore tant de fantasma lo que ha fet que Guinot no sapia ni el titul de lo que
llig?
Continua Guinot: “Per tant, els
que realment podem considerar d´origen valencià són només nou casos, tots ells
del segle XII. Així, els prenoms –Sang (Sanç?), Azenarz, Per, Albert, Arnaldus,
Ordonus, Petrus, Garcia i Santius- resulten ben diferents de l´antroponímia
aragonesa i catalana medieval i també de la dels pobles valencians…”
Estudiem la rotunda afirmacio de l´inclit
professor universitari. Vejam:
Sanchis i Peris serien els patronimics de “Sang” i “Per”. “Azernaz” podría ser l´orige
dels Senars de Castelló. El 70% dels Albert de tota Espanya, “casualment” es
troben en territori valencià. Per si Enric Guinot no ho sap, “Arnaldus” i “Petrus”
son Arnau i Pere en llati ¿No coneix Guinot a Arnaldus o Arnaldi de Vilanova?
¿Ha sentit parlar dels reis Peres de la corona d´Arago? Ya hem vist en la Denia
del s. XI, a un “Ibn Gharsiya” ¿Serà algún rus? “Santius” es el “Sang” que hem
vist, pero en llati. Si Guinot es llegira el Llibre del Repartiment trobaria un
“Santius Lupiz”. Respecte d´Ordonus, Ordunya es un llinage valencià que ha
donat l´altet d´Ordunya en Ontinyent, inclus en toponimia.
Comprovem com Enric Guinot nos diu que els antecedents o noms llatins
de Sanchis, Peris, Senar, Albert, Arnau, Ordunya, Pere o Garcia, “…resulten ben diferents de l´antroponímia
aragonesa i catalana medieval i també de la dels pobles valencians…” ¡I es
queda tan ample! Es com tindre davant un caixo de taronges, a la vista de tots
i dir que es evident que “cientificament”, es un caixo de llimes de color
fucsia. ¿Com es pot aplegar a eixe llimit de manipulacio i mentira? ¡Com per a
fiar-se de lo que “deduix” est home!
En el següent articul, proseguirém coneguent “fantasmes”, perque tots
de colp pot ser massa per a la carabassa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario