Per: JOAN IGNACI CULLA/
LAS PROVINCIAS
23 04.2007
Commemorem, que no celebrem, el 300 aniversari de la
Batalla d’Almansa. Molt s’ha parlat d’ella i de les seues conseqüencies. El
Decret de Nova Planta (29 de juny de 1707), en el que s’abolien el Furs del
Regne de Valencia, marcaria el futur de com s’havia de regir notra terra per
part del coleric Felip V, tant en l’apartat politic, com en l’administratiu,
aixina com el que seria a partir d’eixe moment el model llingüistic dels nous
conqueridors.
Conscients de la repercusio que tindria el dit Decret que, “por justo derecho de conquista” sustituia el valencià i implatava de forma oficial la llengua dels vencedors, el castellà, els Jurats de Valencia li remitiren un Memorial a Felip V el 17 d’agost de 1707, en el que “s’atrevixen” a advertir-li que: …observando en los autos, registros y fórmulas y todo lo que se actuare, la práctica del idioma de Castilla, se perdería con el tiempo la noticia de la lengua valenciana.
El despota Felip V, llunt de respectar a un poble que a lo llarc del temps s’havia caracterisat per ser lleal en aquells sobirans que juraven les lleis supremes del poble valencià, els Furs, com a condicio indispensable per al seu reconeiximent –mai al contrari-, els va derogar. El monarca posava en marcha tota la seua maquinaria dictatorial, per tal de crear un Estat absolutiste i centraliste que regiria des d’eixe moment, fins als nostres dies.
Una de les primeres accions d’este nou regim autocrata que s’implantava per la força en el nostre Regne, va consistir (aixo ha perdurat en el temps), en tindre controlat tots els estaments, entre ells el de la justicia. Prova d’aixo era nomenar relators de castellà, per als pleits que, llogicament, es desenrollaven en la llengua que parlava el poble, el valencià. Axina consta en el Llibre del “Real Acuerdo”, de data 3 d’octubre de 1707: …en atención a que los pleytos son autados en lengua valenciana que por lo regular no la entienden los relatores de Castilla y razón que se impongan bien en la substancia y términos de ellos acordaron y mandaron que siempre suceda entregarse pleytos autados en lengua valenciana a relator castellano, haya de conferirse este y concertarse con uno de los relatores valencianos que nombrará la sala…
L’iglesia tambe es posava al servici de l’oligarquia imperant (com hui els acolits de Saó i atres panflets per a l’adoctrinament, en este cas, del catalanisme) en contra dels seus fidels païsans. El cas mes flagrant el va propiciar l’Arquebisbe Mayoral (¡i te un carrer en Valencia!) qui va recorrer durant mes de 20 anys totes les parroquies de la seua docesis per a implantar el Item prohibitiu, en el que deixava clar l’imposicio del castellà, en contra del valencià: El idioma castellano es el que en este tiempo se ussa regularmente en todos los Tribunales....Por tanto, Mandamos: Que en adelante se escriban todas las partidas en lengua castellana, poniendo los apellidos en la conformidad que suenan en Valenciano.
Pero com passa en tots els regims dictatorials, sempre hi ha qui vol anar mes llunt que el propi dictador, este era el cas dels bisbe d’Oriola, Gómez de Terón, qui no a soles postergava el valencià, sino que amenaçava en sancions ad aquells que no se adaptaren al nou idioma de l’imperi, com queda de manifest en la seua visita a la C. de S. Nicolau d’Alacant el 23 de març de 1740: ...que de ahora en adelante se extiendan los motes en Idioma Castellano....con apercibimiento de que, por cada mote que se hallase en valenciano será multado el Cura o Teniente que le hubiere escrito, en una libra de esta moneda.
Pero per si acas algu es despitava, se “l’indicava” com i de quina manera tenia que fer-ho. Es el cas del Item (paregut al de Mayoral), que es troba, en l’any 1750, en el Quinque Libri, nº 9 de Torrent, ff. 118 vº i 119: … mandamos, que en adelante se escriban todas las partidas en lengua castellana, poniendo los apellidos en la conformidad que suenan en valenciano, i que la tinta que se usse sea negra de buena calidad, i que no queme el papel.
Tot, absolutament tot l’oficial, tenia que adaptarse al castellà, i en tot cas, alguns tenien que explicar per que ho feen en valencià, es el cas de Joseph Debon: Dedicatoria en Sermón de la Cofradía, Valencia, 31 de juliol de 1755: Al Exc. D. Cristóbal Crespi… por estatuto inviolable de la cofradía se predicó en nuestra materna valenciana, y se imprime de la suerte que se dixo, a honor del santo que no usó otra, y para conservación de la misma lengua.
El poder de la força establia la seua llengua oficial, el castellà, pero el poble, a diferencia d’ara que, exactament igual que fa 300 anys, tambe es obligat, “per dret de conquesta” a sustituir la seua, el valencià, per un atra, el catala, no es va quedar agenollat.
Va surgir en este temps, com hem dit en atres ocasions, una figura que iniciaria la renaixença valenciana, Carles Ros. Este intelectual lluitaria incansablement a traves de les seues publicacions per la dignitat de la llengua valenciana, i per a que el poble no perguera la que era la seua llengua propia, indistintament de qui ostentara el poder i dels fins que perseguira. Gracies a estes i atres iniciatives, ha segut posible que la llengua valenciana haja arribat fins als nostres dies.
Pero si fa 300 anys que un decret inspirat per l’absolutiste Felip V, rellegava a la llengua valenciana fora dels ambits oficials, hui atres decrets i dictamens, pretenen conseguir lo mateix. Este es el cas de la normativa que gota a gota emana de l’Academia Valenciana de la Llengua del PP-PSPV. Esta institucio va mes alla de lo que mai es va atrevir Felip V. Ara no a soles es busca la sustitucio d’una llengua per atra, sino que preten la total aniquilacio d’una llengua i la seua absoluta suplantacio per una aliena a nosatres, el catala, tambe en esta ocasio per “dret de conquesta”. Ahir el castellà, hui el catala. ¿Que ha canviat des de l’aparicio del Decret de Nova Planta respecte al nou Estatut d’Autonomia si no recuperem (per mes que es diga lo contrari), el primer signe d’identitat propi dels valencians: la llengua valenciana? ¿De que servix vendre que hem recuperat les lleis d’autogovern perdudes, si eixa mateixa llei li dona la facultat normativa llingüistica a una entitat (AVL), que va en contra de la llengua valenciana i impon, com Felip V, per la força, una atra: el catala? Hui segur que mes d’un politic s’omplira la boca parlant de la recuperacio de la plena autonomia, quan la trista realitat es que estem com sempre: al servici dels demes. ¿Per que sempre nos toca pedre als valencians, indistintament de qui mane a lo llarc del temps?
Conscients de la repercusio que tindria el dit Decret que, “por justo derecho de conquista” sustituia el valencià i implatava de forma oficial la llengua dels vencedors, el castellà, els Jurats de Valencia li remitiren un Memorial a Felip V el 17 d’agost de 1707, en el que “s’atrevixen” a advertir-li que: …observando en los autos, registros y fórmulas y todo lo que se actuare, la práctica del idioma de Castilla, se perdería con el tiempo la noticia de la lengua valenciana.
El despota Felip V, llunt de respectar a un poble que a lo llarc del temps s’havia caracterisat per ser lleal en aquells sobirans que juraven les lleis supremes del poble valencià, els Furs, com a condicio indispensable per al seu reconeiximent –mai al contrari-, els va derogar. El monarca posava en marcha tota la seua maquinaria dictatorial, per tal de crear un Estat absolutiste i centraliste que regiria des d’eixe moment, fins als nostres dies.
Una de les primeres accions d’este nou regim autocrata que s’implantava per la força en el nostre Regne, va consistir (aixo ha perdurat en el temps), en tindre controlat tots els estaments, entre ells el de la justicia. Prova d’aixo era nomenar relators de castellà, per als pleits que, llogicament, es desenrollaven en la llengua que parlava el poble, el valencià. Axina consta en el Llibre del “Real Acuerdo”, de data 3 d’octubre de 1707: …en atención a que los pleytos son autados en lengua valenciana que por lo regular no la entienden los relatores de Castilla y razón que se impongan bien en la substancia y términos de ellos acordaron y mandaron que siempre suceda entregarse pleytos autados en lengua valenciana a relator castellano, haya de conferirse este y concertarse con uno de los relatores valencianos que nombrará la sala…
L’iglesia tambe es posava al servici de l’oligarquia imperant (com hui els acolits de Saó i atres panflets per a l’adoctrinament, en este cas, del catalanisme) en contra dels seus fidels païsans. El cas mes flagrant el va propiciar l’Arquebisbe Mayoral (¡i te un carrer en Valencia!) qui va recorrer durant mes de 20 anys totes les parroquies de la seua docesis per a implantar el Item prohibitiu, en el que deixava clar l’imposicio del castellà, en contra del valencià: El idioma castellano es el que en este tiempo se ussa regularmente en todos los Tribunales....Por tanto, Mandamos: Que en adelante se escriban todas las partidas en lengua castellana, poniendo los apellidos en la conformidad que suenan en Valenciano.
Pero com passa en tots els regims dictatorials, sempre hi ha qui vol anar mes llunt que el propi dictador, este era el cas dels bisbe d’Oriola, Gómez de Terón, qui no a soles postergava el valencià, sino que amenaçava en sancions ad aquells que no se adaptaren al nou idioma de l’imperi, com queda de manifest en la seua visita a la C. de S. Nicolau d’Alacant el 23 de març de 1740: ...que de ahora en adelante se extiendan los motes en Idioma Castellano....con apercibimiento de que, por cada mote que se hallase en valenciano será multado el Cura o Teniente que le hubiere escrito, en una libra de esta moneda.
Pero per si acas algu es despitava, se “l’indicava” com i de quina manera tenia que fer-ho. Es el cas del Item (paregut al de Mayoral), que es troba, en l’any 1750, en el Quinque Libri, nº 9 de Torrent, ff. 118 vº i 119: … mandamos, que en adelante se escriban todas las partidas en lengua castellana, poniendo los apellidos en la conformidad que suenan en valenciano, i que la tinta que se usse sea negra de buena calidad, i que no queme el papel.
Tot, absolutament tot l’oficial, tenia que adaptarse al castellà, i en tot cas, alguns tenien que explicar per que ho feen en valencià, es el cas de Joseph Debon: Dedicatoria en Sermón de la Cofradía, Valencia, 31 de juliol de 1755: Al Exc. D. Cristóbal Crespi… por estatuto inviolable de la cofradía se predicó en nuestra materna valenciana, y se imprime de la suerte que se dixo, a honor del santo que no usó otra, y para conservación de la misma lengua.
El poder de la força establia la seua llengua oficial, el castellà, pero el poble, a diferencia d’ara que, exactament igual que fa 300 anys, tambe es obligat, “per dret de conquesta” a sustituir la seua, el valencià, per un atra, el catala, no es va quedar agenollat.
Va surgir en este temps, com hem dit en atres ocasions, una figura que iniciaria la renaixença valenciana, Carles Ros. Este intelectual lluitaria incansablement a traves de les seues publicacions per la dignitat de la llengua valenciana, i per a que el poble no perguera la que era la seua llengua propia, indistintament de qui ostentara el poder i dels fins que perseguira. Gracies a estes i atres iniciatives, ha segut posible que la llengua valenciana haja arribat fins als nostres dies.
Pero si fa 300 anys que un decret inspirat per l’absolutiste Felip V, rellegava a la llengua valenciana fora dels ambits oficials, hui atres decrets i dictamens, pretenen conseguir lo mateix. Este es el cas de la normativa que gota a gota emana de l’Academia Valenciana de la Llengua del PP-PSPV. Esta institucio va mes alla de lo que mai es va atrevir Felip V. Ara no a soles es busca la sustitucio d’una llengua per atra, sino que preten la total aniquilacio d’una llengua i la seua absoluta suplantacio per una aliena a nosatres, el catala, tambe en esta ocasio per “dret de conquesta”. Ahir el castellà, hui el catala. ¿Que ha canviat des de l’aparicio del Decret de Nova Planta respecte al nou Estatut d’Autonomia si no recuperem (per mes que es diga lo contrari), el primer signe d’identitat propi dels valencians: la llengua valenciana? ¿De que servix vendre que hem recuperat les lleis d’autogovern perdudes, si eixa mateixa llei li dona la facultat normativa llingüistica a una entitat (AVL), que va en contra de la llengua valenciana i impon, com Felip V, per la força, una atra: el catala? Hui segur que mes d’un politic s’omplira la boca parlant de la recuperacio de la plena autonomia, quan la trista realitat es que estem com sempre: al servici dels demes. ¿Per que sempre nos toca pedre als valencians, indistintament de qui mane a lo llarc del temps?
|
Enlaces
Patrocinados
|
No hay comentarios:
Publicar un comentario