EL “MOSSARAP” I LES CARACTERISTIQUES DEL ROMANÇ VALENCIÀ PRELLITERARI (II)

Autor: Agusti Galbis

Hui seguirém comentant les caracteristiques del romanç valencià prejaumi parlat per la poblacio autoctona valenciana (iberorromans cristians o islamisats), en relacio a les “lleis fonètiques del mossàrab oriental”, que s´han tret de la manega els catalanistes. Continuem en l´orde que du la “Gran Enciclopèdia Catalana” (volum X, pp. 336-337).

2.- “No diftongació espontània de e i o breus llatines: Petra < petra, Ripelles (Relleu) < *ripellas, Boatella (València) <*bovatella, Puçol < puteolu, Bunyola < balneola, Nerola (Vimbodí) <*nigrola, Riola < *rivola”.

Segons aço, l´evolució del romanç valencià previ a la reconquista seria identica a la del català.

3.- “Sembla que tampoc no hi havia diftongació condicionada de o breu davant iod: Foios < foveos, Poio (Riba-roja de Túria) < podiu, Alboi (Genovés) < bobe”.

No cal dir que “sembla” no pareix lo mes adequat per a definir una “lley”. El mateix Sanchis Guarner, en la “Enciclopedia lingüística hispánica”, admetia la diftongacio per a l´aljamia valenciana. Hi han llinguistes com Friedrich Schürr, que posen en dubte inclus la propia existencia de la “diftongació condicionada”, proposant una inflexió directa o pas de la “e” a la “i” i de la “o” a la “u”.

A partir d´ahi i suponent l´existencia de la diftongacio previa, tenim que en document en llati de 1171 llegim: “Cullam cum suis terminis”. Tambe Ibn Al Abbar cita “Kulya” = Culla. En document de 1157 es parla de “castrum de Cullera”. Aixo vol dir, be la reduccio del diftonc, be la inflexio directa de “C ŏ l ĭ a” o “C ŏ c h ĕ a”.

No cal dir, que tambe els catalans tenen eixemples sense inflexió com seria “coix” de “C ŏ x u”, front a “cuixa” de “C ŏ x a”. ¿Sera una “catalanitzacio” del valencià “coixo”?

Comprovem com la caracteristica analisada no es exclusiva dels catalans, i es donava en el romanç valencià d´abans de la conquista.

4.- “Conservava la -e final llatina: Canemares (les Coves de Vinromà) 'canemars', Panissares (la Vall d'Alba) 'panissars', Olivares (Morella) 'olivars'”.

Eixemples de la perdua de la –e final els tenim en la “Historia Roderici”: “introivit in montana de Alpont”. Dolors Bramon afirma que Al-Idrisi cita: “al-Bunt” = Alpont. Del llati “p ŏ n t e”. Tambe en la “Historia Roderici”: “...in valle, quae dicitur Torrens...” Torrent de “T o r r ĕ n t e”. De l´any 1003 es el document que nos parla de: “Senior Fortunio Sangiz in Kolia et in Castilion de ripa de mare”. Del llati “c a s t ĕ l l ĭ ŏ n e. De 1195 hi ha una cita de “Boixar” de “b u x a r ĕ”. I podem afegir Carcer de “c a r c ĕ r e”, Campanar, de “c a m p a n ā r e” i moltissimes mes.

Continuem observant que la perdua de la –e final llatina, sí que es donava en els valencians sense necessitar per a res als catalans.

5.- “Si la e àtona restava en posició interna, es tancava en i: Vallibona 'Vallbona', Valliplana  'vall plana', Montitxelvo 'mont cerf'.”

De 1209 es el document en el qual es parla de “Vallis Ibone”, que podria referir-se a Vallibona. ¿A on esta la e atona en posicio interna? ¿Era obligatori passar per ella?

De l´any 1100 es el document en el que llegim: “...et in Monteroio, super Montornes” Vegem que la e atona no s´ha tancat en i, sino que ha desaparegut. Front a “Montitxelvo” tenim Montroy,  de “m ō n te  r ŭ b ĕ o”, no “Montitroy”. Escrit per l´escrivà aragones, en el llibre del Repartiment trobem escrit “Montserrat”.

Vegem com lo afirmat pel “mestre indiscutible”, es prou discutible.

6.- “Conservava la o llatina: Muro 'mur', Portopetre (Santanyí) 'port Pere', Capocorb (Llucmajor) 'cap corb', Campello 'campell', Campos 'camps', Gorgos (Llíber) 'gorgs', Tollos 'tolls'”.

Esta es una caracteristica de les que mes s´ha usat per a assignar o no l´etiqueta de “mossarabisme” a paraules de la llengua valenciana, com poden ser “llomello”, “mosseguello” o “fardacho”. No es cert que previament a la reconquista no existira tendencia a la caiguda d´eixa –o. Anem a vore-ho.

En document d´Alfons I (1073 – 1134), llegim: “...duos castellos que dicitur Lilia et Villa Margen”, es dir, Vilamarchant, de “V ĭ l l a + M a r c e n u s”. Ibn al-Abbar cita “B.q.sān” = Picassent de “P i c a t ĭ u s + ē n u”. Al-Udrī escriu “Batrīr” = Petrer, del llati “P e t r a r i u”...¿Per qué no trobem Villa Margeno, Picasseno o Petrero?

I en el “Llibre del repartiment” podem trobar per eixemple: “Carraxet” (Carraixet) de “c a r r a s c ē t u”, “Parsen” (Parcent) de “P a r c e n i u s”, Luxen (Lluchent), de “L u c i u s + ē n u”, “Quartel” (Quartell) de “Q u a r t u”...

Totes les etimologies llatines expostes, donarien com a resultat la “o latina”, que en llengua valenciana, en molta mes proporcio que es conserva, cau. I eixa caiguda es, com hem vist previa a la reconquista.

7.- “Sovint es mantenen sordes les oclusives llatines p, t, c davant a, o, u intervocàliques o amb r agrupada: Escopar (Olocau de Carraixet) 'escobar', Ripelles (Relleu) 'Ribelles', carxata 'calçada', Teixeta (Alforja) 'Teixeda', Serratella 'serradella', Boatella (València) 'Boadella', Petra 'pedra', Alpatró (la Vall de Gallinera) 'pedró', Muixacre (Morella) 'mont sacre'”.

Al dir “sovint”, es reconeix que no sempre. Anem a vore com eixa evolucio sí que s´havia produit en el romanç valencià.

Per fonts araps sabem el nom de dos lliterats d´Elig: “Ibn Qabra” de “C a p r a” i “Ibn M.gr āl” de (M a c r u + el l u), i d´ahi, Benimagrell (que trobem el el “Llibre del Repartiment” com “Benimagrel”). Ibn Al-Abbar cita “Agris ī” de “A c r a s”. En document en llati de 1194, trobem “Benfigum” (Benafigos), derivat d´un compost “B a n ī +f ī c u s” Vegem que ni “Qapra”, ni “Macrell”, ni “Acres” ni “Benaficos”.

En el “Llibre del Repartiment” trobem “Taulada” de “t a b ŭ l a t a”, “Canadel” (Canadell) de “c a n n a t ĕ l l u” i moltes mes, lo que vol dir que moltes paraules en les que no es complixca que es mantinguen “les oclusives llatines p, t, c davant a, o, u intervocàliques o amb r agrupada”, poden ser propies del romanç valencià.

Continuem vegent que les caracteristiques de la llengua valenciana actual prenien forma en el romanç valencià anterior a la reconquista sense necessitar dels catalans per a res. Sera menester un ultim articul.