Per Juli Moreno Moreno
Extraigut d’Internet
II Regionalisme/ Nacionalisme: El cas valencià
Partint d´estos conceptes, basicament definits, per al cas valencià cal
situar-se a la fi del s. XIX i en els inicis del s. XX per a trobar els primers
brots que ideologicament poden fer que parlem d´un valencianisme regionaliste
en uns casos i nacionaliste en uns atres. Dir i afirmar que este moviment,
possiblement bicefal com tantes mampreses valencianes, te poca importancia, es
no haver escorcollat lo suficient en el pensament, plasmat en la majoria de
casos en escrits i publicacions que inunden practicament tres decades, a banda
de la constitucio de formacions politiques i inclus de representacio politica
en institucions. Un atre problema es que no s´haja reconegut a l´ideolec,
perque no ha creat una teoria socio-politica i etnica, o que el
"moviment" carira de suficient consolidacio per a no sols marcar
estrategias, sino inclus per a influir, de manera notable, en la vida social i
politica de Valencia, en uns temps en els quals germinava la sembra feta per
tantes individualisats i que la lluita fraticida frustrà entre convulses
manifestacions de destruccio.
No es just deixar en l´oblit l´aportacio de Gaetà Huguet Breva en les
terres de La Plana, com tampoc sería just deixar la cabal obra de Faustí
Barberà i el seu De regionalisme y valentinicultura , un mensage primer i una
edicio despres que, com un catecisme, supongue un crit a les consciencies
dormides i un abans i un despres en les actuacions valencianistes. Una
aportacio teorica a un moviment que s´havia anant estructurant en un primer
moment al voltant de lo lliterari i cultural (la Renaixença) en Lo Rat Penat, i
que anava prenint cos en lo politic en diferents estructures i organisacions
com ara Valencia Nova (1906), convertida en Centre Regional Valencià, Joventut
Valencianista (1908), Unio Valencianista (1918) o l´Agrupacio Valencianista
Republicana que iniciarien el Anteproyecto de Estatuto de la Región Valenciana
(1931).
En 1915, una atra conferencia, la que pronuncià Rafael Trullenque,
"Nacionalismo Valenciano" , en la Casa de la Democracia (26 de febrer
de 1915), marcarà una atra fita en el caminar cap a la construccio nacionalista
valenciana, sense interferencies pancatalanistes que introduiran elements com
Miquel Duran de Valencia, Eduard Martínez Ferrando o Salvador Donderis i Tatay
(activistes, tots ells, durant les primeres decades del s. XX, fins a l´esclat
de la Guerra Civil), allumenats personages que no entenen una Valencia, si no
es baix el jou del catalanisme i en una confederacio a la que ya li posen nom:
els països catalans.
Mentres, el PURA (Partido de la Unión Republicana Autonomista) de Blasco
Ibáñez i la Derecha Regional Valenciana de Lluïs Lucia, i valencianistes de
soca i arrel, combatran el pancatalanisme d´algunes publicacions que
l´ampararen i d´organisacions i entitats , moltes d´elles sorgides com a
repliques o filials de les aparegudes en Catalunya a l´ampar de la Lliga de
Cambó i de la Mancomunitat de Prat de la Riba i de les Bases de Manresa (1882),
en les que s´exponien els principis d´un catalanisme federaliste i conservador.
D´entre eixes figures, valencianistes actius, que han aportat unes bases al
moviment valencianiste, podem reparar en un dels iniciadors del referit
moviment, Constanti Llombart, o ya, en una madurea que es troba implicita en la
revisio de les seus obres feta a partir dels anys 70 de la passada centuria, a
Miquel Adlert Noguerol. No son el primer i l´ultim d´una llarga saga, pero si
que marquen dos fites importants (el despegar de la Renaixença valenciana i un
nou renaiximent valencianiste a partir dels anys 70 del passat segle). En mig
tota una llista, que pot ser mes completa (Gaetà Huguet Breva, Fausti Barberà,
Rafael Trullenque, Rossent Gumiel, Josep Mª Bayarri, Ignaci Villalonga i Villalba,
Joaquim Reig i Rodríguez…) i en aportacions mes recents (Julià San Valero
Aparisi, Xavier Mari,…). Fora quedarien tots aquells que abusant del terme
valencianisme, han treballat i treballen, no per la consecucio d´un proyecte
fet a mida del poble valencià, com a colectivitat unica, sino que han
desenrollat el seu pensament i han sentat les bases de la dissolucio dels
valencians en un colectiu mes ample, inventat en les postrimeries del segle
XIX, que sols ha gojat d´una acceptacio ridiculament minima entre alguns
sectors de la societat valenciana, la referencia es clara: el pancatalanisme.
Este periodo, el de les primeres decades del s. XX, conegut com el de
l´inici del valencianisme politic ha segut analisat, encara que des d´un angul
molt particular, per Alfons Cucó en la seua obra El valencianismo politico
1874-1939 . Tambe tracta en part esta tematica, encara que des d´un atre angul
i punt de vista, Federico Martínez Roda en la seua obra Valencia y las
Valencias: su historia contemporánea (1800-1975) , i Antonio Atienza, qui en un
treball inedit, base de dos conferencies, aborda, des d´una perspectiva
valenciana, lo que ell titula "El naiximent del nacionalisme
valencià" .
No hay comentarios:
Publicar un comentario