En els nostres
Furs, es nomenen algunes unitats metriques valencianes, constatant-se un desig
d´unitat “en tot lo Regne”. En “Dels establiments e dels manaments del
princep” llegim: “Una costum, una
moneda de lig e de pes e de figura, una alna, un quarter, un almut, una
fanecha, un kafiç, una onça, un march, una liura, una arrova, un quintar, e un
pes e una mesura en tot lo Regne e en la ciutat de Valencia sia per tots
temps.”
Anem a intentar contestar una
pregunta: ¿Respecta Jaume I les unitats metriques que gastaven els descendents
dels iberorromans valencians previament a la seua vinguda, o ne va
institucionalisar unes atres que tenien el seu orige en els pressunts “repobladors”.
En una primera aproximacio,
sorprendria que tingueren el seu orige en els pressunts “repobladors”, sent
que eren distintes de les de qualsevol atre lloc. No obstant, els nostres
catalanistes, tan acostumats a inventar, podrien pensar que Jaume I, se les
trague de la manega.
Considere que es un tema
important, perque eixes unitats metriques, han caracterisat, individualisat i
acompanyat al poble valencià, des de no se sap quan (com vorem), fins a que
Isabel II adoptà oficialment el sistema metric decimal l´any 1849. No obstant,
barcelles, almuts, canters, arroves, fanecades…varen oposar resistencia a la
desaparicio. Hui, en els camps valencians es seguix parlant de “fanecades” (o
“tafulles”) i molts productes continuen comprant-se i venent-se en “arroves”.
De nou anem a comprovar que la
veritat es troba en la continuïtat del sistema metrologic anterior a la vinguda
de Jaume I, i no en la creacio “ex novo” ni en la importacio de sistemes dels
pressunts “repobladors”. I eixa continuïtat, es una prova mes, que posa de
manifest la mentira catalanista.
Escomencem per les unitats de
pes. Si partim de la “Lliura de taula”,
equivalent a 12 onces, teniem el divisor de la “Mija lliura”. Un “Marc de
taula”, estava compost per 8 onces. Seguint per l´“Onça”, teniem els seguents divisors successius per dos: “Mija onça”, “Quart d´onça”, “Mig quart
d´onça”, “Argensos” i “Mig argensos”. Est ultim, es dividia
en 18 “Grans”. Per a que es veja el
grau de precisio, un “Gra” equivalia a un poc mes de 5 centesimes de gram. ¡I
encara existia el “Quart de gra"!
Si estudiem els multiplicadors de la lliura, pasem a la “Arrova”, composta per 30 lliures, tinguent com a divisors la “Mija arrova”, el “Quartó” i el “Mig quartó”.
Multiplicador de l´arrova era el “Quintal”,
format per quatre arroves.
El sistema tenia variacions
segons lo que es pesava. Aixina, existia la “Lliura de carn”
(36 onces), la “Lliura major o del peix
salat” (18 onces), la “Lliura del
peix menut fresc” (16 onces), el “Doble
Marc de la Cambra
o dels argenters” (15 onces). L´arrova de la farina era de 32 lliures i encara hi havia una atra
de 36. En conseqüencia, hi havien 3 quintals distints, segons l´arrova de que
es tractara. (120, 128 y 144 lliures).
Felip Mateu y
Llopis, en “Consideraciones sobre nuestra
reconquista” escriu: “Y prueba de
esta persistencia de valores anteriores a la Conquista es la diferencia de peso del marco del nuevo
reino respecto de los marcos de los países conquistadores.”
El català
Josep Pellicer i Bru, en el seu llibre “Repertorio
paramétrico metrológico medieval de los reinos hispánicos” (1999) diu: “Veremos pues que en Portugal, Galízia,
Asturias, Vascongadas, Aragón, Valencia,
los patrones originarios de los diversos
grupos o etnias que se establecieron en la antigüedad, resistieron los embates,
las evoluciones, cambios, desde el año 500 hasta principios del siglo XX
hasta el S.M.D. Sus acoplamientos intermedios al marco, sin renunciar a sus
pesos mayores, p.e. el quintal, demuestran su resistencia al cambio. Catalunya
y Mallorca se conducen de forma diferente. Incluyen en su sistema monetario el
uso del Marco de Colonia pero mantienen su sistema comercial”
En la “Gaceta
Numismática” nº 41.Barcelona 1976, pp. 45-55 consta el seu treball “Els pesals valencians i llurs orígens”.
Escomença indicant que “…a l'any 1825, a València, hi
romanien dos «pondera» que al menys 2.000 anys A.C. ja eren emprats a l´Àsia
menor per a pesar mercaderies i que van ésser aportats per l´arribada de
mercaders-colonitzadors a les costes del llevant mediterrà, situació que per lo
prou documentada ens permet de no comentar-la en aquest estudi.”
Pel citat
estudi, coneguem que el “Marc de la cambra o dels argenters de València és igual o
assenyaladament aproximat als marcs de Limoges, Florència, Roma, Tours, etc.”
Pero les
conclusions mes espectaculars son:
1.- Que la lliura de taula o de comerç valenciana te
el mateix pes que la mina fenicia
(362 2/3 grams),
2.- Que el “talent
fenici dímer es correspon amb el càntir o quintar de 120 lliures valencià”,
3.- Que “El pes de la lliura major de València (lliura major o del peix salat) coincideix amb la mina aqueménida mera de 544 grams ”
4.- Llegim: “… és el pes del cántir o quintar gros o fort valencià de 144 lliures (52,224 Kg ) i es correspon com veiem amb el talent àtic fort que Solon va emprar
per la reforma i que no és més que el dímer de l'Euboic (26,112 quilos)”.
Al final del
treball “Els pesals valencians i llurs origens”, hi ha un resum en castellà que
passe a reproduir: “En este examen de
pesos valencianos y su relación con la metrología antigua, se consideran las
libras en uso antes del sistema métrico decimal y también todas las marcas
conocidas en el reino de Valencia. Su relación con el Babilónico, Fenicio y
otros pesos se atestigua por medio de un estudio breve y rápido que conduce a
una nueva estructura de los pesos y medidas peninsulares”
Es coneguda la
generalisada tendencia a la reduccio dels pesos en el pas del temps. Aixina,
l´any 1852, la lliura de Castello pesava 358 g i
la de Valencia 355 g .
Recordem lo
que escriuen S. García-Obregón, M.A. Alfonso-Sánchez, A.M. Pérez-Miranda i J.A.
Peña, del “Departamento de Genética y
Antropología Física, Facultad de Ciencia y Tecnología, Universidad del País
Vasco”, D. Arroyo de “Progenie
Molecular, Valencia” i C. Vidales, de la “Unidad
de Genética Molecular, Policlínica Gipuzkoa”, en el seu estudi “Genetic position of Valencia (Spain) in the
Mediterranean Basin According to Alu Insertions” (Traduixc de l´angles): “Historicament, el mar Mediterraneu, ha tingut
el paper clau de ruta comercial per a la civilisacio occidental, i ha segut
l´escenari de numeroses conquistes, colonisasions i expansions demografiques.
La posicio estrategica de Valencia podria haver ajudat a fer d´esta regio un
important lloc d´atraccio per als primers portadors de la cultura Neolítica que
travessà el Mediterraneu i aplegà a la peninsula iberica, pel mar, cap al 5.600 A .C. (Zilhao 2001).
Posteriorment, la regio, fon habitada per diversos pobles, alguns d´ells
d´atres parts del Mediterraneu. Per tant, es pot esperar una alta diversidat
genetica entre els actuals habitants de la regio de Valencia.”
I totes les
aportacions tant genetiques com culturals d´eixos pobles, contribuiren a
definir la personalitat del poble valencià diferent i diferenciada de qualsevol
atra del seu entorn. Hui hem vist que l´orige d´alguns pesos valencians que nos
han acompanyat fins al s. XIX, es anterior als romans, i fon respectat i
continuat durant el periodo de religio oficial islamica. Jaume I es trobà en valencians,
descendents dels iberorromans, que tenien el seu propi sistema ponderal i el
respectà. No li feu falta inventar-se res ni copiar-se de ningu, contrariament
a lo que fan els nostres catalanistes, que no fan mes que inventar-se mentires,
copiar-se-les entre ells i escampar-les en diners publics, be siguen dels amos
catalans, be de tots els valencians.
No hay comentarios:
Publicar un comentario