No hi ha dubte de que els
castellans sabien diferenciar perfectament a aragonesos, valencians i catalans.
Pero pareix ser, que l´us de “català” com a insult, tambe arraïlà en Castella. Salvador
de Madariaga en “Memorias de un federalista” nos informa de que Ferran el
Catolic, natural de Sos (provincia de Saragossa), era considerat despectivament
com a “senex cathalanus” (vell català) o “catalanote”.
I es que s´ha volgut transmetre
la falsa idea de que els valencians erem considerats catalans en les relacions
internacionals. I aixo no era cert per a coses que anaren mes alla de l´insult.
En l´articul I d´esta serie, hem vist com en els archius sicilians de 1391, “…sono
ivi partitamente e ordinatamente descritti gli Aragonesi, e i Catalani e i
Valenziani.”, es dir en la
Sicilia del s. XIV, aragonesos, catalans i valencians,
estaven descrits separats i ordenadament.
Laurentius Valla (1407-1457),
escriu la “Gesta Ferdinandi regis Aragonum”. Parla de valencians i catalans
quan diu: “…ab Aragonensibus in
Alcanitio, a Valentinis in Tragera, a Catalanis Dertuse, quia hec oppida
finitima sunt aliis duabus provinciis.”
Giovanni Antonio Campani (1429-1477),
humaniste napolità, escriu en “Opera selectiora. Quibus continentur De rebus gestis Andreae
Brachii”: “Nam Valentinis, Catalanis, Hispanis, Italos natura infensos esse”. Vegem que, encara que
considerant-nos a tots enemics dels italians, separa clarament “Valentinis” de “Catalanis”.
En la p. 510 del llibre “Dizionario
geografico, storico statistico, commerciale degli stati di S.M….de Vittorio
Angius consta document “soto la data de
29 de marzo del 1488, estratta dal-l´Archivio del municipio di Cagliari”
que diu: “XXX. Item…Che gli
abitatori…come lo erano quelli di nazione
catalana, aragonese e valenziana…”
El dietari del capellà d´Alfons
el Magnanim, en la p.363, referit a l´any 1474 diu: “Diluns, a XII de deembre, vench correu com lo francesos avien presa
Euna…molts nobles e cavales e molta gent de be als aragonesos; valencians an lexat cavals, armes e
destroçats e lexat anar; als catalans tenen presos e tramesos en
França”. Vegem que el francesos diferenciaven perfectament a valencians de
catalans. Als valencians els deixen anar i als catalans els mantenen presos.
Pero la fama dels valencians era
molt distinta de la dels catalans. Garcia de Resende, (1470, 1536), portugues,
publica el “Cancioneiro Geral”, a on llegim: “Se foreys
Aragoes/ ou ssensabor Castelhano/ ou doçe
Valençeano…”
Hem vist que els catalans, historicament,
no han segut massa ben estimats. Y la veritat es, que hi ha catalans que s´ho
guanyen. En 1918, Francesc Pujols publicà el llibre “Concepte general de la
ciència catalana”. D´ell s´ha dit “escriptor, gran humorista, poeta i folòsof
català” En el cap.XVIII, diu: “… els reis
de la terra o els qui governin les nacions, s’agenollaran davant Catalunya…dels
catalans se´n dirà “els compatriotes de la veritat” i tots els estrangers ens
miraran com si miressin la sang de la veritat,…i ésser català equivaldrà a
tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi,…quan els estrangers
veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i
això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la
nostra fama i l’admiració que se´ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts
catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per
estrangers”. Davant este text, per a salvar la cordura mental de l´autor,
nomes podem pensar que escrivia en clau d´humor. El problema es que molts
catalans, a eixa rastrera de destrellats la nomenen “Profecia d’en Pujols” I…
¿No es aixo senyal d´una perillosa malaltia? ¿De veres s´ho creuen? Si estan
esperant que passe aixo, no van per massa bon cami.
Salvador Canals, escriu en 1901
en la p.447 de “Nuestro tiempo”: “Adquiere
en estos días grandes bríos entre los catalanistas aquel ideal de invadir las
demás regiones, que era una de las ideas fundamentales de D. Valentín Almirall
en su obra “Lo catalanisme””
Vegem, que l´“ideal de invadir”,
fa temps que ha començat. Darrere de l´atac a la llengua valenciana, esta la
negacio de la cultura valenciana. Llengua catalana, cultura catalana, diuen. I
no hi ha poble sense cultura. I sense poble valencià, el territori esta erm i
preparat per a ser dirigit com un ninot. Llengua catalana, cultura catalana,
països catalans es el silogisme.
Els corcons catalanistes,
manipulant l´historia, han volgut despersonalisar-nos i fer-nos creure que els
valencians “formaven part d´una sola
nació catalana”. En esta serie d´articuls hem vist que en ocasions dir-li
ad algu “català” no era mes que un insult no nomes dirigit a valencians. I hem
comprovat el per qué. Hi haura oportunitat de descubrir la manipulacio dels
catalanistes quan s´ha dit “català” a un valencià en uns atres contexts.
Ningu no va a vindre a traure-nos
les castanyes del foc als valencians. Si hem de dependre alguna cosa dels
catalans es precisament, que ells no esperen. I el “meninfotisme” no es bo.
Crec interessant tancar esta
serie d´articuls, reproduint un pasqui que s´escampà per la ciutat de Valencia
en setembre de 1647. (A:C:A.; C.A.-660; exp 63, fol 1 al 4). Diu dirigint-se al
Poble Valencià:
Cert quem tens
molt espantat
Poble Noble y
Valeros
de que rabiant com
un gos
no busques la
llibertat
Gran plaga tens
que curar
qui et governa te
atropella
y si hui sofrixes
sella
demá et voldrán
albardar
No boveches poble
orat
que si busques bon govern
Napols Messina y Palerm
bon exemple te án donat
No hay comentarios:
Publicar un comentario