UN GREU PROBLEMA

Joan Costa i Catala

El ferro que desperta

Valencia 1998

La politica llingüistica de la Conselleria d’Educacio seguix imperterrita la seua tasca de desnaturalisacio de la llengua valenciana i d’assimilacio a  la catalana. Lo que no poden declarar palenament de dret, perque va contra totes les lleis constitucionals i autonomiques, sancionaes ademes per dos sentencies consecutives dels tribunals en lo que al mon respecta, ho promouen de fet en l’Universitat, en les escoles i en els mijos oficials de comunicacio, com son la TVV i el canal 9 de radio.

Seria una ilusio perillosa pensar que, perque no salten en freqüencia al carrer conflictes derivats d’esta pressio constant sobre la nostra llengua, no existix el problema, o hi ha un tacit acort de convergencia, que un dia es resoldra en mutues concessions. Aixo es vore les coses des de fora: no des de l’imparcialitat, sino des de l’indiferencia, o mes be l’ignorancia.

Conve caure en el conte de que n’hi ha un punt essencial, ya d’eixida, que, per molt que s’alvance, no admet un terme mig, es per si irreductible, i marca radicalment tota l’orientacio de qualsevol politica llingüistica. El punt està en si es considera al valencià com a una llengua propia i autonoma, principalment referida a la poblacio de la Comunitat Valenciana, o be si es considera com a una variant, dialecte o modalitat del catala.

No es, ni pot ser lo mateix, discutir academicament des del pressupost, historic i factic, de que es tracta nomes de la llengua que parla i ha parlat el poble valencià durant sigles, i que ha tingut en tot moment com a propia i, per tant, valenciana,  que fer-ho des del nou pressupost i la nova versio de que el valencià no te entitat ni apenes consciencia., sino es com a part d’una atra llengua, en nom propi tambe, com es la catalana.

Tant al començament, com al mig, com a la fi de qualsevol proces integraor possible, la pregunta que no es pot vorejar es la següent: La llengua que parlem els valencians ¿es la valenciana o es la catalana? Qui diga que aixo no te importancia, que es pot deixar a banda, es que no sap de lo que està parlant, o es que amaga algun as en la manega.

Darrere de les soles paraules hi ha realitats, i eixes realitats no estan quetes ni mortes; estan vives i actuen, tenen arrels molt fondes. Si les paraules no diuen o s’acosten lo mes prop possible a la realitat, es crea com una maror d’engany i de mentira, on qualsevol societat s’afona i ofega sense remei possible.

Hi ha qui creu que es pot  fer tot de nou prescindint del passat i de l’historia. Hi ha qui creu, possiblement de bona fe, que resoldre la pregunta formulà es casi lo mateix que triar, en un moment donat, entre estudiar frances, angles o alema. No pensen que la qüestio llingüistica naix del fet de que existix un poble concret, que ha parlat i parla una llengua concreta; que esta es, per tant, una llengia viva i una llengua propia, que configura un modo de pensar i de ser, que dona identitat al poble que la parla. Si no fora aixina, no tindria nivell plantejar en un nivell colectiu l’oficialisacio d’una llengua que fora completament aliena a tot un poble. ¿Acas no en son molts els que saben angles, per eixemple, hui en dia? Pero l’angles, encara que l’imponguen en l’escola, no sol ser per ad ells mes que un pur instrument d’utilitat i conveniencia. No pensen en angles, no es senten anglesos, no viuen en angles dins de la seua terra i en mig d’aquells que son i consideren com a seus. No es problema.

Als qui venen de pares que parlen castellà, i ells mateixos el parlen com a llengua materna, la qüestio diferencial entre catala i valencià els podra pareixer poc menys que irrellevant. ¿No son molt paregudes? Sobre tot en els llibres. Pero ells no saben de locucions, de paraules i girs peculiars, estretament lligats a recorts d’infantea, a llaços afectius, a situacions emocionals, a païsages, objectes i llocs, que  son part important de la propia persona. No els han reconegut i retrobats en els classics, en persones  que sempre ha parlat en valencià i viuen en comarques distants, en diferents provincies, que tenen, si, els seus girs peculiars, pero en un sext sentit els reconeix a l’instant com a propis.

I eixe es el problema quan mos topem en un llenguage oficialiste i academic que, damunt de no dir-se valencià mes que a la força, trobem artificial, rebuscat, estranger, orfe de vida i de vivencies personals. Que ve, ademes, en pretensions de llengua lliteraria, de “llenguage cientific”, carregats d’expressions idiomatiques alienes, o ya mortes fa temps.

I passa, en molts, que les mateixes aptituts subsconscients adoptaes en front del castellà, vehicul dominant de la cultura durant sigles, es transferixen sense mes al nou llenguage, que es presenta com a molt superior a l’autentic i viu que parla el poble.

I aixima estem, que per a molts no es parla ni s’escriu correctament, sino es fent una mala imitacio del catala. I per a uns atres, el rebuig instintiu que senten per estes noves formes impostes des de dalt en les esscoles i en la llengua oficial, els retrau del seu us i tambe del que els es propi, refugiant-se en un facil castellà, a tots comu i mes universal. El problema es ben greu.