EN DEFENSA DE LA LLENGUA VALENCIANA (XXIII)

Per Miquel Adlert Noguerol (q.e.p.d.)

Estos païsícols de qué parle, principalment els polítics, ¿no saben lo que és el Païs Valencià? ¿És que no han llegit, ni els dirigents, els llibres de Joan Fuster, per lo manco "Nosaltres els valencians" i "Qüestió de noms"?

Ara alguns reculen un poc en el vigor pancatalaniste que posaven. Els que exaltaven la llengua com a deus ex machina de la catalanitat al Regne de Valéncia, ara minimisen la importància que havien donat a l´idioma. Igual passa én lo de "País Valencià". Els pancatalanistes valencians, després d´haver substituït l´entitat pròpia del Regne de Valéncia per la que es posà en òrbita en Barcelona al principi dels anys 50 i que dogmatisà Joan Fuster en Valéncia al principi dels anys 60, o siga, la de "País Valencià" referida al territori del Regne de Valéncia on es parla valencià com a part integrant -un païs més- de la unitat catalana dels "Països Catalans", ara repleguen veles volent limitar la significació de "Païs Valencià" a una simple substitució de nom, no d´entitat, del Regne de Valéncia. Sense canvi d´essència, reduint la catalanitat valenciana a la llengua i a la cultura. Perqué han advertit ¡ara! que la integració del "Païs Valencià" en la unitat catalana dels Països Catalans, els priva de l´existència d´organismes polítics valencians i els corresponents càrrecs a repartir-se. ¿I açò no ho havien vist fins ara que, fora de Valéncia, s´ha tractar i considerat el "Païs Valencià", que diuen ells, com a lo que han dit ells que és: una part de Catalunya, tres províncies com les de Girona, Lleida i Tarragona?

Perillosa dicotomia la que pretén compaginar interessos polítics contradictoris i contraposts en una situació confusa, tan confusa com l´actitut dels que busquen la identitat del "Païs Valencià, encara que la coneguen, per a acabar dient que és catalana. Puix que és inconcebible que, al cap de tants segles, hi haja qui no la conega. Com no siga que no s´ha molestat gens ni miqueta per saber del multisecular pretèrit valencià. O que forme part dels que sé que tenen una voluntària ignorància sobre el temps anterior a la guerra, quan el valencianisme, seguint i perfeccionant la Renaixença, dedicava tota la seua amor a l´exalçament de la gloriosa identitat VALENCIANA multisecular. Buscar-la és negar-la de principi per tindre uns païsícols una meta aon van: els pancatalanistes. I duts per estos, els seguixen de bona fe atres païsícols que és incomprensible que comencen per ignorar lo que és país simplement. I per a qué ho sàpien reproduïxc lo que el diccionari Fabra -bíblia del pancatalanisme- diu que és país: "TERRITORI d´una nació, d´un poble; per ext. contrada". I contrada diu que és: "DIVISIÓ territorial determinada per limits naturals o polítics". Crec que està clara la càrrega explosiva pancatalanista que té País Valencià. I, a confessió de part, rellevació de prova. O siga que Païs Valencià és el TERRITORI valencià, una DIVISIÓ de Catalunya com a un país dels Països Catalans.

Per aixó, i com la sabem, no busquem la identitat valenciana els que la coneixem i no tenim "adherències" extravalencianes de pancatalanisme. Perqué també és significativa la concomitància de persones i partits pancatalanistes o simplement païsícols én la bicolor bandera catalana, front a la tricolor valenciana que, com a regnícola veneraren els renaixentistes i venerem els valencianistes i que és, dit magníficament en versos de Xavier Casp, "nostra anímica elegia d´or i grana en virior sobre la cèlica esperança eterna i blava". Image poètica que no pot significar en la bandera tricolor (dels tres colors fonamentals) caràcter local sinó territorial (clar en el context), puix que és poema escrit en el camp de concentració de Torremolinos el 25 d´abril de 1939, i dedicat a glossar dita efemèrides (no de caracter local sinó regnícola) que en 1707 determinà la pèrdua de l´autogovern del Regne de Valéncia.