Joan Ferrando i Badia – 4 de setiembre de 1984
Catedratic Emerit de Dret Constitucional i Ciencia Politica.
Catedratic Emerit de Dret Constitucional i Ciencia Politica.
Universitat “Rei En Joan Carles” Madrit.
Doctor Honoris Causa
El nacionalisme, fundament del desenroll de les solidaritats racionals i de la primacia de l’Estat, ha correspost en lo sigle XIX a Europa -i hui en Mig i Extrem Orient- a una fase de liberacio. La doctrina dels drets dels pobles a dispondre ells mateixa, que ha provocat les revolucions europees de 1830 i de 1848, que condugue a l’unitat italiana i alemana, que dislocà l’imperi turc i l’austro-hungar i que disloca, hui en dia, als imperis colonials, ha segut una doctrina lliberaora. Constituix, llogicament, la prolongacio dels principis de la revolucio francesa: la sobirania del poble supon que el poble es lliure d’escollir ses propis governants, de definir ses propis quadros institucionals, etc., lo mateix que cada home es lliure d’escollir lo seu propi proyecte de vida.
NACIONALISTES DELS “PAÏSSOS CATALANS”
Com habem expost els moviments i sentiments nacionalistes, unes vegaes ha segut, en la majoria dels casos, de lliberacio de l’explotacio foranea, de recuperacio de la propia independencia, i atres, com en els estats autocratics, be de signe fasciste, be de social-marxiste, com instrument d’explotacio interna, com en els regims fascistes, o com a mig de subyugar els estats mes devils a les potencies mes fortes; v.gr. els casos de rebelio d’Hungria (1963), de Checoslovaquia (1968) i de Polonia (1981), en relacio a l’URSS.
Puix be, quan llegim o escoltem atentament a la quasi majoria dels catalans –i fonamentalment dels pancatalanistes- no apleguem a comprendre lo seu nacionalisme. ¿Per que? Perque si el contemplem des de la perspectiva d’un moviment de recuperacio nacional... d’independencia, etc., llavors se mos impon est interrogant ¿Per que se vol subsumir a la nacionalitat valenciana en els cridats i mai existents “pàïssos catalans” . ¿Ad aço se li crida ser nacionaliste valencià? No ho entenc. Yo lo denominaria nacionalista pancatalanista, perque favorix la creacio de la nacio catalana (A. Rovira i Virgili), a la “Gran Catalunya” (E. Prat de la Riva), “païssos catalans” (J. Fuster), en detriment de la recuperacio de l’identitat de la personalitat cultural diferencià del poble valencià, tan trabajosament logrà pel transcurs de molts sigles d’historia. Els pancatalanistes partixen d’este supost: la llengua es la vida dels suposts “païssos catalans”. La rail mes poderosa del pancatalanisme -sentencià Rovira i Virgili- es indubtablement la comunitat de l’idioma.
Continuant al fil de la nostra breu exposicio, digam que no comprenem com el nacionaliste pancatalaniste se mos vol presentar com a progressiste, puix tenint en conter que el marc dels cridats -i mai existents- “païssos catalans”, l’imperialisme economic, cultural i llingüistic barceloni eixerceria -com ya ve acaecent en la comunitat autonoma catalana- una explotacio de tot tipo, sobre els demes membres supostament integrats en eixa fantasmagorica comunitat de “païssos catalans”.
No mos deixem enganyar, el pancatalanisme es, en l’actualitat, el pijor enemic de la recuperacio nacional del poble valencià. Es un moviment antivalencià..., d’explotacio del poble valencià, i, per tant, des de la nostra optica el “pancatalanisme” es un moviment imperialiste i de tall totalitari, per molta lliteratura en que se mos vullga revestir. En conclusio, rebugem de ple que el pancatalanisme s’autocalifique de progressiste. Rete a qualsevol dels pancatalanistes a que consulten qualsevol de les obres de Carles Marx o dels marxistes centroeuropeus i que, tras lo seu estudi, em demostre que ser pancatalaniste -i mes encara en Valencia- es un moviment de “lliberacio” i no d’alineacio del poble valencià.
Pero no a soles aço, sino que el pancatalanisme en qualsevol de ses cristalisacions organisatives -que tambe pululen per la Comunitat Autonoma Valenciana- es el pijor enemic de la nostra autonomia ya que preten la sucursalisacio de Valencia a Catalunya i, per ende, la despotenciacio de la nostra autonomia.
El nacionalisme, fundament del desenroll de les solidaritats racionals i de la primacia de l’Estat, ha correspost en lo sigle XIX a Europa -i hui en Mig i Extrem Orient- a una fase de liberacio. La doctrina dels drets dels pobles a dispondre ells mateixa, que ha provocat les revolucions europees de 1830 i de 1848, que condugue a l’unitat italiana i alemana, que dislocà l’imperi turc i l’austro-hungar i que disloca, hui en dia, als imperis colonials, ha segut una doctrina lliberaora. Constituix, llogicament, la prolongacio dels principis de la revolucio francesa: la sobirania del poble supon que el poble es lliure d’escollir ses propis governants, de definir ses propis quadros institucionals, etc., lo mateix que cada home es lliure d’escollir lo seu propi proyecte de vida.
NACIONALISTES DELS “PAÏSSOS CATALANS”
Com habem expost els moviments i sentiments nacionalistes, unes vegaes ha segut, en la majoria dels casos, de lliberacio de l’explotacio foranea, de recuperacio de la propia independencia, i atres, com en els estats autocratics, be de signe fasciste, be de social-marxiste, com instrument d’explotacio interna, com en els regims fascistes, o com a mig de subyugar els estats mes devils a les potencies mes fortes; v.gr. els casos de rebelio d’Hungria (1963), de Checoslovaquia (1968) i de Polonia (1981), en relacio a l’URSS.
Puix be, quan llegim o escoltem atentament a la quasi majoria dels catalans –i fonamentalment dels pancatalanistes- no apleguem a comprendre lo seu nacionalisme. ¿Per que? Perque si el contemplem des de la perspectiva d’un moviment de recuperacio nacional... d’independencia, etc., llavors se mos impon est interrogant ¿Per que se vol subsumir a la nacionalitat valenciana en els cridats i mai existents “pàïssos catalans” . ¿Ad aço se li crida ser nacionaliste valencià? No ho entenc. Yo lo denominaria nacionalista pancatalanista, perque favorix la creacio de la nacio catalana (A. Rovira i Virgili), a la “Gran Catalunya” (E. Prat de la Riva), “païssos catalans” (J. Fuster), en detriment de la recuperacio de l’identitat de la personalitat cultural diferencià del poble valencià, tan trabajosament logrà pel transcurs de molts sigles d’historia. Els pancatalanistes partixen d’este supost: la llengua es la vida dels suposts “païssos catalans”. La rail mes poderosa del pancatalanisme -sentencià Rovira i Virgili- es indubtablement la comunitat de l’idioma.
Continuant al fil de la nostra breu exposicio, digam que no comprenem com el nacionaliste pancatalaniste se mos vol presentar com a progressiste, puix tenint en conter que el marc dels cridats -i mai existents- “païssos catalans”, l’imperialisme economic, cultural i llingüistic barceloni eixerceria -com ya ve acaecent en la comunitat autonoma catalana- una explotacio de tot tipo, sobre els demes membres supostament integrats en eixa fantasmagorica comunitat de “païssos catalans”.
No mos deixem enganyar, el pancatalanisme es, en l’actualitat, el pijor enemic de la recuperacio nacional del poble valencià. Es un moviment antivalencià..., d’explotacio del poble valencià, i, per tant, des de la nostra optica el “pancatalanisme” es un moviment imperialiste i de tall totalitari, per molta lliteratura en que se mos vullga revestir. En conclusio, rebugem de ple que el pancatalanisme s’autocalifique de progressiste. Rete a qualsevol dels pancatalanistes a que consulten qualsevol de les obres de Carles Marx o dels marxistes centroeuropeus i que, tras lo seu estudi, em demostre que ser pancatalaniste -i mes encara en Valencia- es un moviment de “lliberacio” i no d’alineacio del poble valencià.
Pero no a soles aço, sino que el pancatalanisme en qualsevol de ses cristalisacions organisatives -que tambe pululen per la Comunitat Autonoma Valenciana- es el pijor enemic de la nostra autonomia ya que preten la sucursalisacio de Valencia a Catalunya i, per ende, la despotenciacio de la nostra autonomia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario