martes, 31 de marzo de 2015

EXPLICACIO POLITICA


Autor: Miquel Adlert Noguerol
LEVANTE. 31 d’octubre de 1.982


Els termens dreta, centre i esquerra (com es sabut, els de dreta i esquerra naixcuts en la cambra francesa el passat sigle, referits a la colocacio dels representants en els bancs) s’apliquen a la politica com a indicatius (segons l’orde citat) de menor a major grau de lliberalisme i democratisme a partir de la divisoria de dreta i esquerra, punt este que, posteriorment es denominà centre. El centr, que, clar, queda al mig, en puritat nomes es un punt –la ciencia ho diu-, i el punt, en el maxim rigorisme –tambe ho diu la ciencia- es un lloc inexistent en l’espaci. El lector pot consultar un diccionari.

Si la politica es una ideologia, les denominacions de les distintes ideologies deuen ser, llogicament, ideologiques, i no materials referides a l’ubicacio en un lloc de l’espai, en el qual es troben les persones i les coses, pero no les idees. I les idees politiques, com a tals idees, perteneixen a l’espiritual de l’home, i mes encara quan estes idees duen aparellat un sentiment.

Les concepcions socials (com les economiques a les que estan unides les socials) no son politiques, i per aixo en la seua actuacio simultania a les politiques, no son parelles ni combinaes forçosament en paritats determinaes. Aixi, per citar un eisemple concret, la maxima amplitut de concepcio social: el comunisme rus,  no coincidix en una superacio de lliberalisme i democratisme sino, precisament, en tot lo contrari: en una dictadura marxista, totalitaria i classista. O siga, encara que parega inaudit, una extrema dreta politica, junt a una extrema esquerra social.

Perque el marxisme, que insistixc en recordar que no es una politica social sino una concepcio economica-social, no es esquerra democratica, com li diuen, encara que freqüentment se li diga aixi, sino que es un totalitarisme marxiste, com son els regims dels països que dominen.

Si comparem la politica a un circul, en la circumferencia, discorrent, des d’on s’junten els graus 0 i 360, en els dos sentits contraris i considerant eixe punt com al centre, arribarem a un punt on el fascisme i el marxisme es troben i s’junten en el totalitarisme, i d’aci la llogica de l’aliança Hitler-Stalin. Com ho es tambe, encara que no es cas de tractar aci esta qüestio, que en Valencia li haja eixit al marxisme l’excrecencia antilliberal i antidemocratica del pancatalanisme, i ho es tambe que vullga imposar este als valencians, dictatorialment, esta unio pancatalanisme-marxisme, feta per a mutu enfortiment.

Per lo dit, contra l’error que està comnetent-se en l’actual politica espanyola de considerar al marxisme com a esquerra democratica (no s’atrevixen a tant com dir-li lliberal) deuen obrir-se els ulls a un marxisme, des dels partits mes importants als mes minoritaris, no son lliberal ni democrates sino totalitaris i dictatorials. Per aixo yo comprenc la seua actuacio; lo que no comprenc es que sos oponents politics no la compreguen. Crec que son pocs els que han llegit a Karl Marx i a son principal glosaor Wladimir Ilich Ulianof, mes conegut per Lenin. Recomane als que no els han llegit, sobre tot als politics, que els lligquen, encara que nome siga: del primer, El Capital, i del segon La conquista de l’Estat.

Abans de la guerra civil espanyola la CNT, organisme sindical,  com a tal tenia per basics l’apoliticisme i l’abstencionisme electoral. A diferencia de la UGT, organisme sindical, , si, pero en realitat part del PSOE, ya que els dirigent d’una i atre (i els afiliats si no tots la major part de la UGTE) eren tambe del PSOE. I partit i sindicat compartiren grans figures, des de Pablo Iglesias a Largo Caballero.

L’actual divisio dels valencians en quant a lo que fa referencia a la personalitat valenciana, a la valencianitat de Valencia, es obra del marxisme-pancatalanisme, o pancatalanisme-marxisme si es preferix. Perque hi ha qui ha anat al marxisme des del pancatalanisme i atres a l’inversa. D’aci el cas dels que, sense saber parlar el valencià, han passat del castellà directament al catala; tant tractant-se de valencians com de no valencians. Perque la simbiosis a que em referixc conte a la gran massa inmigrà no valenciana, constituïda pels que de tots els llocs d’Espanya han vingut a trobar treball en terres valencianes. I, naturalment, esta massa es indiferent davant dels aspectes valencians espìrituals, els quals son, precisament per aço, les qüestions mes debatudes: nom, llengua, bandera i himne valencians. Com aixi mateix, llogicament, els es igual a estos inmigrants que Valencia s’integre o no en l’alucinant conjunt dels Països Catalans. En una paraulea: a este respecte, els es igual lo valencià que lo catala.

Per a la gran massa esta clar (i es natural) el perque no li afecta en general la pugna valencià o catala, ya que no poden sentir les qüestions sentimentals valencianes. En quant als marxistes que son valencians (no s’oblide  que marxisme i socialisme no coincidex exactament), com el marxisme es una concepcio materialista no veuen en esta qÑuestio ni senten, l’aspecte sentimental que,  per als valencians que no som marxistes revisten certes qüestions, les quals ell, com les veuen des de la materialitat, les tenen per accidentals i per aço negociables: nom, llengua, bandera i himne valencians que volen substituir per Pais Valencià, llengua catalana, bandera catalana i moixeranga, per no atrevisr-se a “Els Segadors”.

Pero es que estos simbols que defenen son negociables per a ells perque, en rigor, la bandera autenticament seua no es la valenciana ni la catalana, sino la que usen com a del partit: la roja, que precisament es la de Russia; ni l’himne autentic d’ells es el valencià ni lo es la moixeranga, sino el que canten tambe com a del partit: la Intrnacional, que tambe es precisament el de Russia, i per aixo entraren en l’Ajuntament de Valencia cantant en senyal de victoria, no l’himne valenciàm clar, pero tampoc la moixeranga, sino la Internacional.

En quant al nom, que no es si no una afirmacio d’acceptar l’absurda entitats dels Països Catalans que defenen, es perque el marxisme  es internacionaliste: recorde la frase de “treballaors de tot el mon, uniu-vos”. I el marxisme defen el pancatalanisme perque este, com totes les unions territorials, son passos per a l’unio internacional, maxima meta del marxisme.

Per aixo el marxisme no ha segut mai valencianiste ni catalaniste, i l’actitut que adopta ara es tactica. El marxiste que siga valencianiste ho es personalment, particularment.
En 1906 es produi en Catalunya el moviment catalaniste de “Solidaritat Catalana”, en el que s’ajuntaren des del partit “Unio Republicana” al partit carliste (o mes clar: des de Nicolau Salmeron al Duc de Solferino) tots els partits intermijos: “Unio Catalanista”, “Lliga Regionalista”, “Catalunya Federal”, “Centre Regionalista”, etc. I no solament no entrà el marxisme sino que la massa obrera (maxim receptacul del forasterisme) votà contra el catalanisme, al votar a Lerroux, que no era ni catala. Pero, no obstant, no pogue impedir este forasterisme obrer el triumfo catalaniste, perque tambe hi hague obrers catalans que se sentiren catalans i votaren a favor de Catalunya.


L’internacionalisme marxiste no accepta, ni permet on pot impedir-ho, el sentiment patriotic nacional, com son eixemples a la vista i per aço conegudissims per tots, els d’Hongria, Checoeslovaquia i Polonia, este ara recruat; tot dirigit per Russia, a la que s’acata. Recorde’s a aquells marxistes francesos que, durant l’ultima guerra mundial, quan Hitler invadia Fraça, la seua patria, desertaven, per a no lluitar contra Hitler perque existia el pacte Stalin-Hitler. I quan es trencà el dit pacte es llançaven al “maquis” a lluitar contra Hitler, que ya havia invadit Russia. I no hi havia contradiccio en la conducta d’aquells marxistes francesos: es que ni en el primer cas anaven contra França ni en el segon a favor de França, sino que en els dos casos defenien a Russia. 

No hay comentarios: