Autor:
Miquel Adlert Noguerol
LEVANTE.
31 d’octubre de 1.982
Els
termens dreta, centre i esquerra (com es sabut, els de dreta i esquerra
naixcuts en la cambra francesa el passat sigle, referits a la colocacio dels
representants en els bancs) s’apliquen a la politica com a indicatius (segons
l’orde citat) de menor a major grau de lliberalisme i democratisme a partir de
la divisoria de dreta i esquerra, punt este que, posteriorment es denominà
centre. El centr, que, clar, queda al mig, en puritat nomes es un punt –la
ciencia ho diu-, i el punt, en el maxim rigorisme –tambe ho diu la ciencia- es
un lloc inexistent en l’espaci. El lector pot consultar un diccionari.
Si
la politica es una ideologia, les denominacions de les distintes ideologies
deuen ser, llogicament, ideologiques, i no materials referides a l’ubicacio en
un lloc de l’espai, en el qual es troben les persones i les coses, pero no les
idees. I les idees politiques, com a tals idees, perteneixen a l’espiritual de
l’home, i mes encara quan estes idees duen aparellat un sentiment.
Les
concepcions socials (com les economiques a les que estan unides les socials) no
son politiques, i per aixo en la seua actuacio simultania a les politiques, no
son parelles ni combinaes forçosament en paritats determinaes. Aixi, per citar
un eisemple concret, la maxima amplitut de concepcio social: el comunisme
rus, no coincidix en una superacio de
lliberalisme i democratisme sino, precisament, en tot lo contrari: en una
dictadura marxista, totalitaria i classista. O siga, encara que parega inaudit,
una extrema dreta politica, junt a una extrema esquerra social.
Perque
el marxisme, que insistixc en recordar que no es una politica social sino una
concepcio economica-social, no es esquerra democratica, com li diuen, encara
que freqüentment se li diga aixi, sino que es un totalitarisme marxiste, com
son els regims dels països que dominen.
Si
comparem la politica a un circul, en la circumferencia, discorrent, des d’on
s’junten els graus 0 i 360, en els dos sentits contraris i considerant eixe
punt com al centre, arribarem a un punt on el fascisme i el marxisme es troben
i s’junten en el totalitarisme, i d’aci la llogica de l’aliança Hitler-Stalin.
Com ho es tambe, encara que no es cas de tractar aci esta qüestio, que en
Valencia li haja eixit al marxisme l’excrecencia antilliberal i antidemocratica
del pancatalanisme, i ho es tambe que vullga imposar este als valencians,
dictatorialment, esta unio pancatalanisme-marxisme, feta per a mutu
enfortiment.
Per
lo dit, contra l’error que està comnetent-se en l’actual politica espanyola de
considerar al marxisme com a esquerra democratica (no s’atrevixen a tant com
dir-li lliberal) deuen obrir-se els ulls a un marxisme, des dels partits mes
importants als mes minoritaris, no son lliberal ni democrates sino totalitaris
i dictatorials. Per aixo yo comprenc la seua actuacio; lo que no comprenc es
que sos oponents politics no la compreguen. Crec que son pocs els que han
llegit a Karl Marx i a son principal glosaor Wladimir Ilich Ulianof, mes
conegut per Lenin. Recomane als que no els han llegit, sobre tot als politics,
que els lligquen, encara que nome siga: del primer, El Capital, i del segon La
conquista de l’Estat.
Abans
de la guerra civil espanyola la CNT, organisme sindical, com a tal tenia per basics l’apoliticisme i
l’abstencionisme electoral. A diferencia de la UGT, organisme sindical, , si,
pero en realitat part del PSOE, ya que els dirigent d’una i atre (i els
afiliats si no tots la major part de la UGTE) eren tambe del PSOE. I partit i
sindicat compartiren grans figures, des de Pablo Iglesias a Largo Caballero.
L’actual
divisio dels valencians en quant a lo que fa referencia a la personalitat
valenciana, a la valencianitat de Valencia, es obra del marxisme-pancatalanisme,
o pancatalanisme-marxisme si es preferix. Perque hi ha qui ha anat al marxisme
des del pancatalanisme i atres a l’inversa. D’aci el cas dels que, sense saber
parlar el valencià, han passat del castellà directament al catala; tant
tractant-se de valencians com de no valencians. Perque la simbiosis a que em
referixc conte a la gran massa inmigrà no valenciana, constituïda pels que de
tots els llocs d’Espanya han vingut a trobar treball en terres valencianes. I,
naturalment, esta massa es indiferent davant dels aspectes valencians
espìrituals, els quals son, precisament per aço, les qüestions mes debatudes:
nom, llengua, bandera i himne valencians. Com aixi mateix, llogicament, els es
igual a estos inmigrants que Valencia s’integre o no en l’alucinant conjunt
dels Països Catalans. En una paraulea: a este respecte, els es igual lo
valencià que lo catala.
Per
a la gran massa esta clar (i es natural) el perque no li afecta en general la
pugna valencià o catala, ya que no poden sentir les qüestions sentimentals
valencianes. En quant als marxistes que son valencians (no s’oblide que marxisme i socialisme no coincidex
exactament), com el marxisme es una concepcio materialista no veuen en esta
qÑuestio ni senten, l’aspecte sentimental que,
per als valencians que no som marxistes revisten certes qüestions, les
quals ell, com les veuen des de la materialitat, les tenen per accidentals i
per aço negociables: nom, llengua, bandera i himne valencians que volen
substituir per Pais Valencià, llengua catalana, bandera catalana i moixeranga,
per no atrevisr-se a “Els Segadors”.
Pero
es que estos simbols que defenen son negociables per a ells perque, en rigor,
la bandera autenticament seua no es la valenciana ni la catalana, sino la que
usen com a del partit: la roja, que precisament es la de Russia; ni l’himne
autentic d’ells es el valencià ni lo es la moixeranga, sino el que canten tambe
com a del partit: la Intrnacional, que tambe es precisament el de Russia, i per
aixo entraren en l’Ajuntament de Valencia cantant en senyal de victoria, no
l’himne valenciàm clar, pero tampoc la moixeranga, sino la Internacional.
En
quant al nom, que no es si no una afirmacio d’acceptar l’absurda entitats dels
Països Catalans que defenen, es perque el marxisme es internacionaliste: recorde la frase de
“treballaors de tot el mon, uniu-vos”. I el marxisme defen el pancatalanisme
perque este, com totes les unions territorials, son passos per a l’unio
internacional, maxima meta del marxisme.
Per
aixo el marxisme no ha segut mai valencianiste ni catalaniste, i l’actitut que
adopta ara es tactica. El marxiste que siga valencianiste ho es personalment,
particularment.
En
1906 es produi en Catalunya el moviment catalaniste de “Solidaritat Catalana”,
en el que s’ajuntaren des del partit “Unio Republicana” al partit carliste (o
mes clar: des de Nicolau Salmeron al Duc de Solferino) tots els partits
intermijos: “Unio Catalanista”, “Lliga Regionalista”, “Catalunya Federal”,
“Centre Regionalista”, etc. I no solament no entrà el marxisme sino que la
massa obrera (maxim receptacul del forasterisme) votà contra el catalanisme, al
votar a Lerroux, que no era ni catala. Pero, no obstant, no pogue impedir este
forasterisme obrer el triumfo catalaniste, perque tambe hi hague obrers
catalans que se sentiren catalans i votaren a favor de Catalunya.
L’internacionalisme
marxiste no accepta, ni permet on pot impedir-ho, el sentiment patriotic
nacional, com son eixemples a la vista i per aço conegudissims per tots, els
d’Hongria, Checoeslovaquia i Polonia, este ara recruat; tot dirigit per Russia,
a la que s’acata. Recorde’s a aquells marxistes francesos que, durant l’ultima
guerra mundial, quan Hitler invadia Fraça, la seua patria, desertaven, per a no
lluitar contra Hitler perque existia el pacte Stalin-Hitler. I quan es trencà
el dit pacte es llançaven al “maquis” a lluitar contra Hitler, que ya havia
invadit Russia. I no hi havia contradiccio en la conducta d’aquells marxistes
francesos: es que ni en el primer cas anaven contra França ni en el segon a favor
de França, sino que en els dos casos defenien a Russia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario