|
L
|
’Universitat lliteraria de
Valencia ha presentat fora de plaç davant del Suprem, com a prova de que la
llengua valenciana deu de dir-se catalana, un informe de 1983 solicitat en
aquells temps per la Direccio d’Universitats del Ministeri d’Educacio i Ciencia
a efectes d’equiparacio entre disciplines de Llengua i lliteratura Catalana que
“con distintos nombres figuran en las Universidades de la Comunidades Autonomas
de Valencia, Cataluña e Islas Baleares”. Equiparacio de demanda per “varios
profesores de la Universitat de Valencia”.
La substancia de l’informe,
redactat per tres professors, u d’ells el rector de l’Uuniversitat de
Barcelona, Antoni Mª. Badia Margarit, ve a dir que la llengua de Catalunya,
Valencia i Balears, entre atres, es una i la mateixa llengua, sense deixar de
reconeixer que les denominacions de valencià i mallorqui “tienen notable
arraigo popular, pero que no afecta a la unidad lingüística”.
El motiu, per tant, de
l’informe partix d’una situacio de fet en la mateixa Universitat: L’existencia
d’una diversitat de denominacio en cada territori. I lo que preten es una
unificacio de nom “que de fet no existia”, ni havia existit mai. En 1983, la
denominacio era de Llengua i Lliteratura Valenciana. Valga esta observacio per
als qui tracten de “secessionista” l’actitut dels qui volen que es mantinga lo
que sempre hi ha hagut.
Reconeix igualment l’informe
que eixa denominacio te unes notables i
fondes arrels populars. Li falta dir que encara son mes notables i fondes els arrels
historiques, i que la conjuncio de les dos, i no criteris “cientifics” o la
voluntat politica d’uns professors, es la que dona el nom a les llengües. No es fruit d’una investigacio cientifica ni
de prolongats estudis especialisats el que la llengua de Portugal es diga
portuguesa, en Galicia, gallega, en França francesa, en Alemania alemana, en Italia italiana i en Valencia,
per tant, valenciana. Tasca. Com es pot vore dificilissima i a soles reservà a
experts i ments privilegiaes la de donar nom a una llengua. No es una qüestio
universitaria o academica, com pretenen els partidaris del novell
pancatalanisme. Es qüestio de si Valencia i els valencians pintem res o no pintem davant de la societat i del
mon com a poble diferenciat per un nom i una realitat propia. Eix es el punt, i
no hi ha un atre.
L’informe subralla l’unitat
de la llengua, pero el contencios no es sobre la discutida i discutible unitat,
sino sobre el nom, i eixe nom, a banda de ser un nom historic de mes de sis
sigles, es el que ha ratificat el poble valencià una volta mes en el seu
Estatut d’Autonomia. La voluntat encabotinà d’uns professors universitaris no
te mes pes ni mes força juridica que la decisio feta llei fonamental d’un poble
per mig de sos representants democraticament elegits. I aixo pareix que no ho
volen entendre els “democrates” professors de l’Universitat.
Afig l’informe que l’unitat
llingüistica “se manifiesta en el hecho de que existe una sola ortografia i una
sola gramatica para dicha lengua, las cuales, sin forzar la realidad, tienen
aplicación en todo el dominio lingüistico”. Si diguera que les respectives
Facultats s’havien posat d’acort en usar
nomes l’ortografia i la gramatica propiament
catalana, podria passar l’afirmacio. Pero tal com està redactà no respon en
absolut a la veritat. Existixen ortografies i gramatiques valencianes, i
algunes molt antigues, que no tenen en conte per a res ni l’ortografia, ni la
gramatica, ni la llengua dels catalans.
Hasda els nostres dies, practicament totes. Ignorar-les delliberada i
cinicament no les reduix a l’inexistencia.
I aixo de que tenen
aplicacio a tot el domini llingüistic (no una atra cosa, en efecte, vol ser
eixa unitat que un domini exclusiu del catala) sense forçar la realitat, es
declarar igualment inexistent tota la
fortissima polemica llingüistica que, en conte d’amainar, pren cada
volta mes força en l’ambit del mon valencià. A les discrepancies academiques de
fondo, que han anat plantejant diverses institucions culturals valencianes,
s’ha afegit el rebuig popular al llenguage acatalanat dels mijos de comunicacio
oficials i al sistema de força en
l’ensenyança del catala implantat en la nostra terra.
Costa finalment de creure la
rao d’haver presentat fora de plaç l’informe al Suprem: “Su no aportación ha sido
por el estricto desconocimiento del mismo, etc.” Costa creure, dic, perque es
un informe de fa sis anys, fet a instancies de “varios profesores de
l’Universidad de Valencia”, la mateixa que ara manifesta “estricto
desconocimiento del mismo”. El lector pot traure les conlusions que crega
millors.
Queda calr, per a mi
almenys, que la denominacio, que tant entercament defen l’Universitat
Lliteraria per mig de sos actuals representants, es una denominacio recent,
sense tradicio historica, imposta per un grup determinat de professors
extranyament decidits a no ensenyar una atra cosa que el catala, contra la llei
del nostre Estatut d’Autonomia i contra la voluntat, per tant, d’una gran
majoria del poble valencià.
Joan Costa i Catala
El
ferro que desperta
Valencia
1998
No hay comentarios:
Publicar un comentario