E
|
ls valencians tenim una consciencia
clara de que tenim una historia, una cultura, unes institucions i una
llengua, que si en l’epoca migeval la catalana va ser la mateixa que la
valenciana fon degut, com escrigue J.M. Guinot i Galan (Las Provincias,
24.1.88), ”perque Valencia i el valenciá per raons sociologiques, politiques i
principalment lliteraries (els classics valencians) s’havia erigit en llengua
standart”. Qui va donar carácter de llengua lliteraria foren nostres classics
valencians i, per aixo, el català existi i cobrá dignitat partint de nostres
classics... Atra cosa es lo que en
posterioritat ha succeit i lo que ha vingut ocorrint des de la Renaixença
catalana hasda l’actualitat... Pero aço es atre cantar.
Un proyecte per al valencianisme
politic.
Qualsevol proyecte de futur per al
poble valenciá deu arraïlar-se en el
passat. Tot canvi o revolucio al marge del poble está condenat al fracas. Una
sociedad que haja perdut o perga sa memoria historica dificilmente podra
reconstruir-se. Una comunitat que vullga tindre un proyecte sugestiu de vida en comu -al dir d’Ortega i Gasset- no
pot basar-se en una comunitat dual o plurinacional antagonica, perque, mes tart o mes pronte tendrá a autodestruir-se...., a seccionar-se.
Tot estat plurinacional que no tinga vocacio vertebraora, que no estiga
uniformá, porta en lo seu si la raïl de sa propia destruccio. Ad este respecte,
la tesis fusteriana partidaria de l’existencia de dos comunitats culturals
antagoniques, incompatibles i irreductibles coexistents en l’Antic Regne de
Valencia es desintegraora, i certament reductora i apoquiora de la gran obra de
Jaume I. Els pancatalanistes defenen que la Valencia “castellana(¿)” pase a
formar paart de Castella y la valenciana de Catalunya. Esta seria la teoria
partidaria d’una interpretacio antagonica de l’historia del poble valenciá.
No pareix, no es aconsellable, que
les coses hagen anat ni deguen anar per eixos camins..., que certament
debilitarien la presencia dels valencins en el conjunt de l’Estat Espanyol.
Per raons cientifiques, historiques i
tambe politiques no podem acceptar l’interpretacio antagonica ni tampoc
“criolla” o dual, de nostra historia, encara que en est ultima teoria es propugne
l’armonia entre abdos comunitats i cultures.
Els que propugnen la tercera via no
es plantegen el coneiximent de la intrahistoria valenciana per a, des d’ella,
vore si en realitat l’afirmacio de Fuster de que n’hi ha dos cultures
antagoniques es certa o, pel contrari,
cap una interpretacio mestiça i no criolla de nostra historia, encara que
insistixc, siga bilingüe. La tercera via afirma que existixen dos cultures que
son les dos peces d’una mateixa tisora, pero, partint, de que son dos coses.
¿Es cert que n’hi ha dos cultures diverses i antagoniques? ¿O en realitat es
una unica cultura valenciana, trasunt d’una mateixa realitat economico-social,
encara que bilingüe?. Yo m’incline per est ultima afirmacio.
N’hi ha que profundisar en l’historia
de Valencia de l’epoca prejaumiste, que está determinant tota la super
estructura cultural, nostres pautes de conducta. L’historia de Valencia te que
ser interpretá globalment, tenint en conter les epoques pre i jaumistes. Ningu
pot dubtar que l’estructura economica agricola valenciana es fonamental per a
la correcta interpretacio de nostra historia. I pense’s que les bases de nostra
organisacio economica es troben en l’epoca romana i, fonalmentalment, en
l’arap. El Rey En Jaume ordená i tolerá que en Valencia se regira tot segons
anscentral costum, cas del Tribunal de les Aigües, (orige arap) per citar un
eixemple. Protegi a araps i judeus en ses mesquites i sinagogues. No s’enten
l’epoca jaumiste sense la pre-jaumiste. S’impon una interpretacio global del
poble valenciá. Deu de ser una interpretacio autoctona: existix un unic poble
-el poble valenciá- en una historia vixcuda en comu, en uns condicionaments
economics tambe comuns i, per tant, en una super estructura cultural
deferenciá, trasunt d’eixa realitat
economica, social i historica. El bilingüisme existent no implica, ni te
que implicar, en modo algu, la realitat de dos cultures. Es de sobra sabut que
la llengua es fonamentalment un element
d’intercomunicacio social i, per tant, un reflex i, a sa vegá, un factor de
cultura.
Joan
Ferrando i Badia – Març del 2.001 Catedratic
Emerit de Dret Constitucional i Ciencia Politica. Universitat “Rei En Joan
Carles” Madrit. Doctor
Honoris Causa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario