ANGOIXANT SENSACIO

Me pose a analisar tot lo que està passant aci en Valencia al voltant de la llengua, del problema politic i social que aixo comporta, de les greus implicacions que se’n deriven, i no puc fer-me l’anim de vore a la classe politica, a les altes esferes socials i economiques i a una part dels intelectuals naixcuts o assentats en esta terra, tan tragicament deconectats, tan aliens, tan contraris a voltes, al sentir mes pur i originari de la gran majoria del poble valencià, del qui i mes i millor representa els valors de la terra.

Concretant el problema de la llengua, com a simbol de tot lo que mos passa, es pot comprovar que al politic normal valencià no se li regiren els budells quan llig en texts oficials, que tenen pretensio d’estar en llengua valenciana, paraules i expressions no valencianes, ni d’ara ni de mai. No li puja l’amargor de la fel a la boca, quan escolta el llenguage i l’accent contrafet de TVV o de Radio 9. No sent la desesperacio i l’impotencia quan pensa, si es que pensa, en els mils de chiquets i estudiants obligats a engolir cada dia i a deprendre un llenguage escolar que no te res a vore en el que parla el poble valencià.

Hi ha frustacio, hi ha resentiment, hi ha revolta en el cor de molts valencians. Hi ha un complet desamor a la politica llingüistica, o falta d’ella, que estan duent a terme els governants. Hi ha molt de recel, plenament justificat pels fets de cada dia, de que, una volta mes, la llengua i la cultura valenciana que ve a representar al poble valencià, con moneda de canvi.

El poble valencià no ensomia en dominis llingüistics ni politics. Se sent, per ara encara, valencià i espanyol en sa inmesa majoria. No vol una atra cosa sino que el deixen en pau ser ell mateix, content de sa propia llengua, de sa propia cultura, de sa propia historia, de sa propia identitat, de son propi desti. Pero, en contra de totes eixes fondes i llegitimes aspiracions, se veu, des de fa anys agredit, manipulat, invadit i forçat en lo mes intim i propi seu, lligat per força i a arrastrons d’un carro imperialiste, que el vol com a trofeu d’una nova conquista.

La cega indiferencia dels politcs, l’esmussà sensibilitat que demostren per estos valors basics, que son la medula espinal que soste la consciencia i la força d’un poble, van fent covar una colera sorda, que podia molt be pegar un dia un esclafit. Son massa colps constants sobre una mateixa ferida.

Hi ha, hui mes que mai, i cada volta mes, una forta consciencia en el popble de que volen privar-lo de la seua identitat i del seu patrimoni. Privacio consentida, quan no promoguda, per la gran majoria de la classe politica i de l’alta classe social, que ya fa temps ha deixat de parlar valencià, encara que “lo entiende”, pero que no enten res de per que es fa qüestio d’una paraula, d’una lletra o d’un accent, sense vore lo que està en joc realment.

A ells no els brunyen les orelles de sentir cada dia en TVV, per posar un eixemple, “el millò futbòl del mòn”, en les “os” obertes i toves com una pardorgada. Plantarien potser les orelles si algu en el Consell es posara a dir “cada diomingo a València, todo i que muchos no salen, medio millon de personas son a la calle por pasear, el cual es muy adiente”.  I suponc que els cauria la cara de vergonya si des de l’Universitat els repetiren una i mil voltes seriament que aixo es el cult i correcte castella. Igual acabaven creent-ho i consentint-ho.

¿Qué creuen que sentim els valenciaparlants de tota la vida, que amem, i parlem la llengua que havem rebut dels nostres pares, davant de tant abus en nom d’una extranya unitat no mai sentida ni volguda? I mes quan eixe poble nostre, mantingut en l’ignorancia i l’engany durant tants anys, va descobrint a poc a poc que la llengua que parlem els valencians naix en Valencia, es fa en Valencia i arriba en el Regne de Valencia a un cim lliterari, del que molts atres pobles no tenen la sort de poder-se ufanar, i sempre baix el nom de llengua valenciana.

Un motiu suficient per a alçar dret a un poble, l’han tornat, sobre tot els politics i gent politisà, en simbol de rebuig, en pedra al coll de l’autoestima, en jou de subjeccio, en bandera d’esteril divisio  i enfrontament, en tanca i corral de ramt sempre a punt d’estampida, sobre tot quan li acosten el ferro calent d’una marca que no li pertany, ni tampoc reconeix. Tinc l’angoixant sensacio de que els politics no saben lo que fan ni de que es tracta.

Joan Costa i Catala (q.e.p.d.)

                                  El ferro que desperta

                                               Valencia 1998