Manuel
Casaña Taroncher
Està
molt clar, que cada día volem correr més. Per arribar a ser més grans, més
coneguts, més rics o més agressius. O perque les ganes de lluita les portem
ficades en la sanc. Que no es consigna bona de mercat ser pacifics ni, manco,
humils. Que aixo ya no s’estila, com tampoc ser amic de la conformitat, no siga
cosa que parega que som proclius a la perea o al desvaniment. Hui, es viu per a
dominar: en la politica i en l’economia. Tot es un simple comerç. Poc es guanya
per sort, ni per produir en bona qualitat i sí, a voltes, es conseguix tombant
camions com tots els anys fan el francesos. Aixina que no hi ha treua de pau
que valga, ni firma de consens en l’Academia de la Llengua que apague les
disputes de valencianistes i catalaners per tot temps; ni es tiren les armes
atomiques dins d’un pou, perque hi ha que estar preparats. Mai el desarme es
total, be per culpa de Bush o de Putin, de l’Irak o l’Afganista, de l’India i
el Paquista o perque ni tan sols s’extinguixen les guerres sempiternes d’eixos
països africans que tampoc s’entenen compartint miseria i fam. Pareix que calen
sempre les armes, i estar prests els anims per empunyarles. Quan no es maten
pels interessos, es per voler fer un païs utopic, real. Pensém en els palestins
i israelites, pensém en ETA, de la que no sabem si lo que vol es
l’independencia
del territori vasc o viure gracies a la por que la majoria tenim a les armes de
foc.
I
ya poden els arqueolecs buscar per terra, ossos, collars o canters de fa
millers d’anys, o els cientifics aigua cristalisada en Mart, -que, cabuts com
son, ne troben- ; lo que no encontren es la clau de la pau, ni per alla dalt ni
per aci baix. Pero es que es aixina. Per molt bonico que veges un jardi, un
palau, una font, tot un poble vivint en armonia, de sobte, t’ix un anormal i
t’ho deixa tot fet jaç. ¿Per qué ? Puix perque es normal. Que cadascu es com
es, i si be una poma podrida podrix una panera sancera, tambe un acte de
vandalisme, corromp més d’un cervell, i a la fi, veus com ad alguns els seus
actes -instintius o animats per drogues- trenquen els somis serens de la gent,
profanen ad estes imagens, ad aquell monument, a est edifici o ad aquella
paret. Es dir que, per tindre el morro tort -o per plaer- uns pinten els murs
del pont de Serrans i un atre trenca el cristal d’una finestra de la Llonja...,
i busca qui l’ha trencat. I com no passa res, el chic que torna a casa satisfet
i dormira com un angelet. Pero caldra pensar que el mal entra per arroves i
se‘n ix -si se´n va- per onces, quan l’individu no se mor de vell seguent el
mateix dimoni que de jove. O més.
Sempre
s’havia dit que estes coses passaven per ser fruit de l’ignorancia. Del poc
coneiximent. Pero no crec que diga a hores d’ara este el cas, quan tots poden
anar a escola. Alli sí van, i ixen més instruits, pero no, per lo que es veu,
alguns, en nous sentiments. Hui en día escoles i catons ne tenim de sobra.
Falta, solament, inculcar millor les normes d’urbanitat des de menuts;
practicar, per moral, les virtuts i respectar, per etica, els Drets Humans i
d’esta manera, crec, deixarien tranquils als contenedors, papereres, jardins,
faroles i coches per les ciutats i pobles, i reixes pels chalets que els cremen
o arranquen, pareix, més per joc i divertiment que pel benefici que pugnen
traure del robament.
Esperém
que la vigilancia siga més efectiva i se detinga ad esta gent que, pelada o
peluda -lo mateix te- fa destroça en un monument historic, roba peces
prehistoriques, i embruta les parets en pintures més que rupestres, salvages.
Menys mal que, fa uns dies, per aci, solament ha segut una bola de billar la
que ha impactat en la finestra trassera de la Llonja de la Seda, pijor haguera
segut un coctel molotof com a sovint passa pel Païs Vasc i massa encara estan d’acort.
A
vore qui corre més en esta competicio i guanya: si el que fa el mal o el que
deu posar a pressa, l’escarment.
Diario
de Valencia 10 de junio de 2002
No hay comentarios:
Publicar un comentario