HUI A DIETA

Vicente L. Simó Santonja

 

Pense que després de tres dies de reflexió sobre aquell, per alguns vigent, mal d'Almansa, algú pot tindre mal de pancha, o qui sap si dolor coral. Indicada la dieta, els recorde la que en el seu Spill recomanava Jaume Roig: "Per exerçici/ de ma persona,/ alguna stona/ yo cave'n l'ort/ per mon deport,/ apres passeje/ fins que fameje;/ dijous, dumenge / e dimarts, menge/ carn sense greix/ los tres jorns, peix/ l'u, aigua i pa;/ si no'm trompsa/ pa i vi vermell" (vv. 15680-15693, per al qui dubte). I com estem en divendres, nos toca abstinència d'aigua (o vi vermell) i pa. I que millor abstinència, que un romancet sobre la nostra, meua i seua, benvolguda llengua valenciana.

 

L'editorial l'Oronella acaba de publicar el 'De Vinis' d'Arnau de Vilanova, en una introducció, transcripció (del text llatí), traducció i notes, feta per mi (Nota: açò no és propaganda de venda, sino justícia meua, particular, cap una editorial: L'Oronella, gràcies a la qual, en bona part, persistixen les publicacions en llengua valenciana 'formal', és un dir séria, i no poc formal com nos califica la 'convergent' AVL. ¡Si volen, que vinguen a raonar-me la poca formalitat del llatí d'Arnau i de la meua traducció al valencià).

 

Puix be, Arnau de Vilanova, naturalment inclòs dins de la lliteratura catalana, per pur robo, es referix a una recepta màgica: "Vi aiguat, 'enganyabovos' dels malalts. La boca d'una ampolla es tapa en un dit i, mantenint-lo aixina, s'introduix en un veixell ple de vi roig (negre) tal qual i olorific. I quan l'ampolla està al fondo, s'alça el dit, mantenint-la baix del vi. Per a extraure-la es repetix el cami invers, superposat el dit. Quan l'ampolla està fora, pot servir-se i son contingut tindrà el color del vi i un modic sabor, en lo que s'enganya al malalt".

 

Ya em diran vostés. Es tracta d'aigua pura disfrassada per un procediment màgic. Deu ser molt important això del dit que tapa, destapa i torna a tapar, pero crec que molt malament deu estar el malalt per a creure's l'enganyabovos. I no dic res si és una persona sana que fa dieta... pot entrar-li una fam... desesperada.
El mateix Arnau escrigué en llatí un 'Regimen Sanitatis' dedicat a Jaume II, el qual encarregà al cirugià Berenguer Sarriera (com ya he dit moltes vegades, pero cal repetir-ho, com gota d'aigua sobre pedra) que fera traducció al 'català', per tal que sa muller Na Blanca, poguera entendre'l. I el tal Sarriera complí l'encàrrec escrivint: "he traslladat de llatí en romanç, tresllade aquest llibre de llatí en romanç". Lo que vol dir, al sà i al pla que entre 1305 i 1310 data de la traducció, la paraula 'català', com a llengua, no era gens coneguda. Ademés raona sobre la dificultat de traduir llibres de medicina 'que a penes poden metre en romanç', per lo qual deu corregir-se 'ab aquell del llatí'.

 

Sarriera ho tenia clar. ¿Per qué la confusió científica actual? ¿Qué nos ensenyaren els catalans acompanyants de Jaume I, el català o el seu romanç, sent com era i es llògic que els valencians, no muts, parlaven el seu propi romanç? Be, sempre nos queda l'opció ¿científica?, de pensar que Sarriera era un 'ruc', acientífic, ignorant i ignoscent, de que escrivia 'romanç' quan devia escriure 'català'.

Lo més important de la ciència, i dels científics és la congruència. I si Sarriera que no era precisament un ruc, dia 'romanç', és perque encara no s'havia descobert el nom omnipresent de 'català'. Miren per a on, una dieta d'aigua, disfrassada o no de vi negre, al remat, nos porta, 'tots dins d'una séquia', com la caragolada de Chimo... al català de certs 'rucaires'.