miércoles, 22 de febrero de 2017

POMPEU FABRA I LA LLEPRA CATALANA


AUTOR: DIEGO IGUAL

(Nomes versio en Valencià · Solo versión en Valenciano)


 Diuen que dos son les dates que els valencians sempre hem de tindre presents en la nostra memoria: el 9 d’octubre de 1238, dia de l’entrada d’En Jaume I en el nostre Cap i Casal, i el 25 d’abril de 1707 data de la trista batalla d’Almansa degut a la qual els valencians vam pedre els furs que fins eixos moments posseiem com a poble diferenciat del restant dels pobles peninsulars. Pero crec que a mes d’estes dos dates tan importants s’hauria d’afegir una atra: el 20 de febrer de 1868, data del naiximent de Pompeu Fabra, u dels exterminadors i personage que mes atentaria contra la llengua i cultura propies de nosatros els valencians.

 Enguany [1998] totes les institucions publiques catalanes commemoren el 130 aniversari del naiximent i el 50 de la mort d’este personage. Els catalans el consideren com a una de les figures mes importants d’este sigle degut a la seua aportacio a la cultura catalana, la fixacio del catala modern i la normalisacio d’este. Pompeu va ser ingenier per formacio, professor de quimica i matematiques, gramatic i lexicograf per vocacio, poliglota i traductor. De la seua cronologia m’agradaria destacar les següents dates:


 1868 El 20 de febrer naix en la vila de Gracia, hui barri de Barcelona.
 1885 A l’edat de desset anys escriu una gramatica elemental.
 1891 Acaba la carrera d’ingenier industrial. Publíca la seua primera obra “Ensayo de gramática del catalán moderno”
 1898 Publica la “Contribució a la gramàtica de la llengua catalana”.
 1902 Es casa en Barcelona en Dolors Mestre en la que tindra tres filles. El mateix any i fins 1912 Es trasllada a Bilbao despres de guanyar en una oposicio la catedra de quimica de l’escola d’ingeniers d’aquella ciutat
 1904 Publicacio del “Tractat d’ortografia catalana” i del “Sil·labari Català”.
 1905 Participa en el Primer Congres Internacio- nal de la Llengua Catalana, a on presenta la necessitat de crear una ortografia adequada a una llengua nacio- nal i moderna.
 1909 Es nomenat president del Centre Catala, entitat catalanista que propugnava l’unio de tots els catalans.
 1911 Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya, li demana que retorne a Catalunya per a incorporar-se a la seccio filolofica de l’Institut d’Estudis Catalans.
 1912 Publica la “Gramática de la lengua catalana”.
 1913 Publicacio de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans, en gran part obra de Pompeu Fabra.
 1917 Publicacio del “Diccionari Ortografic”.
 1918 Publicacio de la “Gramatica Catalana”, adoptada com a gramatica oficial per l’Institut d’Estudis Catalans, reeditada l’any 1968 i ampliada per R. Aramon en el titul “Introduccio a la gramatica catalana”.
 1925 Publicacio de la “Ortografia Catalana”.
1930 Publicacio de “Compendio de gramatica catalana”. 
 1932 Es nomenat directament, sense passar per oposicions, catedratic de catala de la Universitat de Barcelona. Tambe publíca la seua obra “Diccionari General de la llengua catalana”.
 1939 El 24 de giner marcha cap a l’exili i residix succesivament en l’illa del Riberal (Rossello), Paris, Montpeller, Perpinya i Prada de Conflent.
 1948 Mor el dia de nadal en Prada de Conflent.

 POMPEU FABRA I L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

 Pompeu va ser l’home que va dur l’obra “normalisadora” del catala. Ell, a l’igual que els seus companyers de L’Avenç (revista catalanista en la que destacà), dia que era mes convenient i patriotic no menysprear l’idioma parlat, i no es devia consentir que es substituiren les seues formes per atres arcaismes, impronunciables alguns, i no s’acceptaria tots els mots i expressions que oferixen els dialectes. En definitiva, es tindria que treballar per a enriquir el vocabulari i sintaxis i donar-li una ortografia propia. Pero clar, com molt be demostra Fabra en L’Ensaig (publicat en 1891), el sistema gramatical que en ell s’ha d’adoptar es en una normativa que prenga com a model la parla de Barcelona i no la dels indrets mes rurals de Catalunya, ya que segons ell era el mes viu que llavors es parlava. Tambe Fabra recalcava que la llengua a normalisar hauria de tindre un sistema fonetic, morfologic i ortografic lo mes perfecte possible per a facilitar el seu coneiximent i la seua adopcio.
 En el I Congres Internacional de la Llengua Catalana de 1906, es plantejà la necessitat de crear una normativa que fora assumida per tots. Pero aço era dificil de resoldre. Els catalans tenien molts problemes a l’hora d’escriure la seua llengua, era molt freqüent vore confusions a l’utilisar les grafies ig, tj, ix, tx; no tenien uniformitat en l’us de la b i la v, ni en la r final. Personages com mossen Alcover, proponien l’us de la cs o cz en lloc de la equis (sintacsis, eczemple). Problemes en quant a les haig etimologiques, posicio en la que Fabra, partidari de suprimir-les, va tindre que capitular a canvi de suprimir les intervocaliques (rao i no raho). Escrivien ivern i hivern, endolsir i endolcir, etc. Tampoc tenien uniformitat en la morfologia, va ser molt conflictiu les terminacions en as (las, casas, festas, etc.). Conjugaven els verps de moltes maneres: parlessin, parlessen, dormi, dorma, serveixi, etc.
Els escritors catalans en un principi representaven el so LL en el mateix signe que en castella, dos l, i pronunciaven en doble l una porcio de paraules com collegi, carretella... les quals han d’escriure’s col·legi, carretel·la, ya que la l ageminada havia de servir per a representar eixe so catala distint de la ll.
 Pero estos problemes en quant a l’escritura del catala i la seua normativa no es van resoldre fins que Prat de La Riba, president catala, artifex de la nacionalitat catalana, de la Catalunya gran, pancatalaniste per excelencia, creà la seccio filologica de l’Institut dels Estudis Catalans.
 L’any 1907, Prat de la Riba fundà l’Institut d’Estudis Catalans que tenia com a fi principal la superior investigacio cientifica de tots els elements de la cultura catalana. En un principi, a causa de que els primers membres van ser historiadors, les primeres aportacions de l’Institut s’ocuparen de l’historia de l’art i de la cultura. El 14 de febrer de 1911 l’Institut s’amplià i s’estructurà en tres seccions: la historico-arqueologica, la de ciencies i la filologica. Esta ultima, que havia de fer una funcio pareguda a la que fan les academies de les llengües d’atres cultures, es plantejà donar solucio al problema de la normativisacio ortografica, gramatical i lexica. Va ser en est any quan Pompeu entrà a formar part d’esta seccio i ya en 1913 es promulgaren les normes ortografiques introduides per Fabra (normes que com qualsevol atres, son inventades com a sistemes ortografics que son, ya que estos son convencionals i per tant inventats) en les que s’introduiren numerosos canvis en respecte a l’escritura del moment, com per eixemple les normes suprimiren les h medials i finals, es va substituir la y per la i, s’impedi l’us de les grafies tg i tj a final de paraula...Tambe s’incorporaren al catala comu les formes reforçades del pronom (el, els, em ...) i la preposicio amb, les l ageminades i es reemplaçaven totes les s del sufix –isar per les tz (especialitzar i no especialisar) ya que corresponia mes a la llengua parlada dels catalans.
 La publicacio de les normes va motivar una serie de polemiques que crearen els adversaris de Pompeu, els antinormistes, els quals anaren abandonant les sues posicions i, a l’igual que el conjunt de la societat catalana, assumiren l’ortografia de les institucions degut a dos raons fonamentals: en primer lloc, per la sobirania politica que representava la Mancomunitat de Catalunya que institucionalisà la seua aplicacio, era el govern de Catalunya qui aprovava, dictava i fea complir aquelles normes; i en segon lloc perque les normes obedien a una demanda social, la reforma llingüistica del qual formava part de l’imaginari de les noves generacions que somiaven en una Catalunya moderna i progressista, en una especie de nou imperi constituit per les Illes Balears i la nostra Valencia. Catalunya ho havia trobat, en personages com Prat de la Riba i Fabra, pancatalanistes de pro.


 POMPEU I ELS VALENCIANS

 L’excusa de l’unitat de la llengua va ser el movil que va impulsar a Fabra a interessar-se per lo que estava ocorreguent en la nostra nacio en lo que repectava a la llengua. Com tots sabem, Fabra, dins de lo que creia una unio utopica del Països Catalans, nos considerava catalans i a la nostra llengua dialecte del catala.
 Alla per l’any 1920 Fabra fea referencia a unes paraules dirigides a un escritor valencia en el que li aconsellava que els valencians depurarem el nostre idioma, que tractarem de descastellanisar-lo, que nos olvidarem practicament dels parlars valencians actuals i que nos recolzarem en el valencia del sigle XV i aixina produiriem un valencià que no seria mes que la modalitat valenciana de la llengua catalana.
 Crec que estes paraules son prou fortes per a unes persones com nosatros els valencians “no venuts” que des de sigles hem sentit una gran estima per la nostra propia llengua. Fabra, mentres que en Catalunya lluita fervorosament contra els arcaismes i recolza la llengua actual, sobre tot el parlar de Barcelona, als valencians nos diu que rebugem els nostres parlars actuals i que nos atraquem a una llengua migeval que per als valencians nomes forma part de la nostra historia passada.
 Es molt curios que Manuel Castellet, president de l’Institut d’Estudis Catalans en l’actualitat s’estranye de que despres de mes de xixanta anys de l’introduccio de les Normes de l’Institut hi haja molts valencians que no creguen en l’unitat de la llengua catalana. Senyors, sigam serios, si segons els catalanistes i els panques el valencià es un dialecte , varietat o lo que es vullga dir de la llengua catalana, lo que no es pot es potenciar la llengua parlada dels catalans, com Fabra dia quan havia que acostar-se a la llengua parlada a fi de tindre base solida i viva, i soterrar la que parlem els valencians que està igual de viva i solida, ¿es que acas penseu que sou perfectes?, perdoneu pero crec que la perfeccio no existix, i manco despres d’estudiar-vos i vore tots els enormes problemes que vareu tindre per a unificar nomes la vostra llengua, consens que nomes conseguíreu degut al fet de l’afany de poder i expansionisme que vos caracterisa, eixe fet de somiar en un Imperi que mai heu tingut i que sempre l’heu envejat a Castella.
 Nosatros els valencians no tenim necessitat de pertanyer al vostre Imperi, ni a cap atre, i si algun dia a l’estat espanyol li demanarem l’autodeterminacio ho fariem per a les terres compreses entre els rius Senia i Segura i prou.

 Per ultim dir-los als que tenen la necessitat de creure en l’unitat de la llengua catalana, que com diu l’institut si els valencians hem de parlar el valencià del sigle XV, dir-los que perque no tornem els pobles hispans al sigle VII i aixina fent una mescla entre els diferents parlars romanç creariem, a l’igual que els catalans han fet entre el valencià, el mallorqui i el catala, una llengua hibrida a la que podriem denominar-la perfectament espanyol. Pero clar, esta idea als “cientifics” catalanistes no els pareixeria be, cosa a entendre, pero no es donen conte que es lo que ells estan fent hui en aixo de l’unitat de la llengua catalana.