miércoles, 22 de febrero de 2017

POBLE VALENCIÀ, ACTIU I APATIC, CREAOR DE LA LLENGUA VALENCIANA


Per: Josep Boronat Gisbert

El Regne de Valencia es com una taronja: a tots apetix chuplar-li el suc. Es facil. O es fa un forat en la taronja i es presiona, o es talla en dos mitats i s’exprimix.
El poble valencià es productor, creaor, de riquea, d’art, de divises, de les que se n’aprofiten atres regions d’Espanya, a traves dels imposts, dels “royaltis”, el proteccionisme i atres mecanismes pels que l’Estat recollix de Valencia i aboca majoritariament en atres regions. I tambe se n’aprofiten llevant-li a l’artiste o a les obres d’art la denominacio de “valencià” o “valencianes”, diluint-ho tot en el generic “espanyol” o “espanyoles” (o, mes greu encara, presentant-los com a “catala” o “catalanes”, falsament), contrariament a l’us permanent i insistent d’atres regions.

El poble valencia, actiu per a produir i crear, es, al mateix temps, passiu i apatic per a destacar lo seu, defendre lo seu, propagar lo seu, apreciar lo seu. I deixa que el despullen sense reaccio massiva; deixa que li furten lo que ha produit; que li lleven lo seu; que l’insulten; que el desprecien; que l’invadixquen –imposant-se sobre ell- els que venen de fora a viure d’estes terres i de les industries creaes pels valencians. Destacant sobre tot aço que no es veuen, ni es donen, sintomes de sensiblitat en els estaments dirigents de l’inteligencia, de la cultura, de la politica...

Pijor encara: precisament estos estaments ne son els que mes proporcio aporten de despreocupacio pels interessos colectius, de deixadea de drets que haurien de defendre, de despreci o de minusvaloracio de lo propi i apreci de lo que mos es estrany... arribant a traïcionar al seu poble, al poble pla que, en mig de dificultats, de greus dificultats, ha resistit, està resistint, i... no sabem quant de temps podra resistir.

Una de les creacions del poble valencià es la Llengua Valenciana. Dic “creacio”, no adopcio, ni recepcio, ni assimilacio. Es un valor, una riquea, un be propi, un fruit del nostre camp. Pero el seu suc està sent succionat, transvassat, desnaturalisat, etiquetat fraudulentament i –no pot haver major sarcasme- venut baix atre nom al mateix poble valencià.

LA LLENGUA VALENCIANA, EN SITUACIO CRITICA

La llengua valenciana està en situacio de crisis; millor dit, està en situacio critica.

Una persona estaria en perill, i molt greu, si certs estaments poderosos, per motius inconfessables, entre atres els d’indole financiera, utilisant tecniques d’intervencions neurologiques, psicoquimiques, etc., intentaren produir l’amnesia total en una determinà persona, inoculant-li despres psicologicament una atra personalitat, un atre “yo”, segons el desig i la voluntat dels qui manegen uns fils que fan ballar a molts.

I si es tractara de fer-ho en tots els habitants d’una derterminà regio de la terra, en una part de l’humanitat, la monstruisitat seria incalificable.

Esta monstruositat no es una ficcio cientifica. Es una realitat palpable, identicament igual, llevat de les tecniques que, en este cas, no son les propies de la clinica neurologica;  son mes sutils i insidioses. Els activistes de l’operacio a la que em referixc, els que per mimestime els secunden, des dels llocs de comunicacio social i d’educacio on han anat colocant-se i colocant-los, intenten l’amnesia silenciant sistematicament tot lo que puga fer memoria de l’autoctonia i diferenciacio actual i historica del poble valencià; repetint, per atra part, machaconament les falsetats constitutives de la nova personalitat que intenten donar al poble valencià.

L’atac al valencià, als valencians, a la Llengua Valenciana, ha segut, i es, doble, en dos fronts. U d’ells, derivat dels centarlisme; i l’atre, del pancatalanisme.

Degut al centralisme castellà, s’han silenciat persistentment moltes coses que haurien d’estar vives en la memoria del poble valencià, conduit per tal fet a l’ansia colectiva.

El pancatalanisme, aprofitant este buit generalisat dels recorts i memories propies, ha introduit en publicacions, llibres de text, obres que es presenten com a d’investigacio, enciclopedies, etc., i en els mijos de comunicacio social i d'educacio, autentiques falsetats que, per repetides, arriben a ser cregudes per alguns, sobre tot pels que ya havien segut desarraïlats pel centralisme.

Del virus castellaniste s’ha preservat el poble pla valencià, contra vent i remoli, a pesar de decrets i d’escoles, mantenint viva la llengua valenciana.

Del virus catalaniste serà mes dificil lliurar-se. La maniobra catalanista es mes perillosa. Ho es perque la llengua catalana es, millor que germana –com diuem-  filla rebordonida de la llengua valenciana classica lliterariament. Perque la llengua valenciana ha segut, des de fa molts sigles, l’unica llengua lliteraria classica de la costa oriental peninsular, i model classic de l’actual fabrista. Pero, sobre tot, es mes perillosa per la virulencia, planificacio, ajudes i facilitats economiques per a tots els que, traïcionant als seus, treballen conscientment en canviar-li la personalitat al poble valencià, fraudulentament

ESTUDI GLOBAL DELS VIRUS IDEOLOGICS CATALANISAORS

Per tant, ara, conve coneixer i fer un estudi global de les bacteries o els virus catalanisaors que s’han inoculat i s’estan inoculant als valencians en l’intencio de que la crisis acabe produint la mort de la llengua valenciana.

Els mecanismes que s’han sincronisat en esta estrategia d’invasio, en este pla que els lladres establixen  per a “donar el colp”, son politics, economics, ideologics; ademes d’ocupacio de catedres, d’intimidacions o ridiculisacions, d’ajudes en la vida, d’enlluernaments editorials, etc., etc.

Deixant a banda tots estos, i els politics i economics, podrien centrar nostra atencio en els ideologics: idees, arguments, slogans, afirmacions, que es repetixen i repetixen constantment, que necessiten una atencio critica, una llectura critica.

Les meues paraules volen ser una iniciacio. O millor una incitacio, a ulteriors investigacions personals que desvelen lo fraudulent de la teoria i accio catalanisaora absorbent de la llengua valenciana.

Per ad aixo, anire fent unes reflexions critiques, una lectura entre linees, analisant i constrastant, del capital basic del mestre dels catalanisaors valencians, Manuel Sanchis Guarner, titular “Del nom i l’unitat de l’idioma” en la seua obra “La llengua dels valencians”. Reflexions que he anat publicant, juntament a atres del tema que mos ocupa, i que ara presente aci.

Nota: Vore l’apartat 6.4 Das Katalanische.

“El valencià es una varietat regional de la llengua que a mes de la major part del nostre Regne de Valencia, es parla al Principat de Catalunya, a...”.

“La denominacio cientifica amb que es coneguda internacionalment es la de “llengua catalana”.
                                                                       (S.G. “La llengua...”, pag. 21)

MOTIUS DE NOMENAR “CATALA” A LA NOSTRA LLENGUA VALENCIANA.

“...mai no ha estat unitaria la comunitat historico-cultural que formen els Països Catalans ni en l’orde intel.lectual ni en el politic, car la Corona d’Arago fon una Confederacio d’Estats lliures, amb monarques normalment itinerants, es a dir sense capital federal fixa. I si entenem per capital literaria el lloc on l’idioma es servit amb mes llustre i vigor, cal proclamar que si be des de la Renaixença es Barcelona el cap i casal espiritual i material de la nostra comunitat cultural, fou la ciutat de Valencia la veritable capital de les lletres catalanes en el segle XV, es a dir, en el seu periode auri, i fou ensems aleshores la capital financiera de la Corona d’Arago”.  (S.G., p. 62).


He llegit estes paraules de Sanchis Guarner.

No te mes remei que afirmar que eixa llengua que engloba en les “lletres catalanes”, pero que sap que va naixer en terres valencianes del parlar romanic pre-jaumi i que es va formar i desenrolar en Valencia, va tindre el seu periodo aureu, el seu Sigle d’Or, en Valencia, i no en els condats catalans, degut al mes alt nivell de cultura que tenien els valencians. I notem que reconeix que els valencians no han estat mai units al Pais Catala ni en l’orde intelectual ni en el politic.

I em pregunte: ¿per que s’han inventat ara que eixa llengua es nomene “catala”, i que els valencians parlem “catala”?

La resposta la tenim en un llibre d’investigacio d’un catala,  Ramon Miquel i Planas, en el prolec del “Cançoner satirich valencià dels segles XV i XVI” citat textaulment en castellà per V. Simo Santonja, que diu:
Visto el caso desde Cataluña, no cabe duda de que, cuanto mas extremen los valencianos las pretensiones de autonomia de su variedad idiomatica, frente al catalàn, mayor necesidad hay por nuestra parte de reividnicar la unidad lingüística de las gentes que pueblan la faja levantina de la Peninsula con las Islas Baleares. Nuestro interés crece sobre todo respecto a Valencia al considerar la preponderancia que alcanzó la escuela poetica valenciana en el siglo XV. Privar a Cataluña y a su literatura de la aportacion que representa la produccion de las letras valencianas de aquella epoca y hasta bien entrado el siglo XVI, seria dejar nuestra historia literaria truncada en el centro de su crecimiento y ufanía: mas aun,  seria arrancar de la literatura catalana la poesia casi por completo, porque en ningu n momento, antes de la Renaixença, ha llegado a adquirir el esplendor con que se nos muestra gracias a los Ausias March, a los Roiç de Corella, a los Jaume Roig, a los Gaçull, a los Fenollar y a otros cien mas”.

Està clar, El motiu es que interessa molt als catalans, ara prepotens, perque no tenen lliteratura de valor d’abans de l’actual sigle. I per aixo, volen furtar lo que mai ha segut catala, nomenant catala a la llengua valenciana.

¡Quines coses passen en este mon!.

SUPOSTES “RAONS” PER A INTRODUIR EL NOM DE “CATALA”

“Les raons que fonamenten l’acceptacio que ha tingut el nom de catala per a la nostra llengua, son de diversos tipus: historiques... geografiques... i literaries...” (S.G., p. 21).

HISTORIQUES NO: EL VALENCIÀ NO IMPORTAT DEL NORT

“... historiques –la llengua fou duta des de Catalunya pels conquistadors cristians a Mallorca i a Valencia” (S.G., p. 21).

Esta afirmacio, tan absoluta i sense matisacions, tan dogmatica, tan totalitaria, i tan enganyosa i falsa, seguix la mateixa llinea dels topics seculars del centralisme castellà, que han tergiversat els fets historics.

Em pareixen interessants unes quantes precisions:

L’arabiste valencià Julià Ribera, en 1928, va denunciar l’aberracio en que havien caigut els filolecs al denominar com ma mossarap als idiomes romanics parlats en l’Espanya musulmana.

Com a conseqüencia d’esta aberracio, els filolecs introduixen l’equivalencia entre religio i llengua. Segons ells, els de religio musulmana parlaven arap, i els cristians (mossaraps) parlaven l’idioma romanic o romanç.

Error historic, denunciat nbo solament pels arabistes. Els historiaors actuals afirmen que, , com en sintesis ho expressa Aguado Bleye, “en les relacions oficial s’ecigia l’us de l’arap;  pero a pesar del zel dels araps per la purea i elegancia del llenguage, l¡usual en l’Espanya musulmana s’aparta molt de l’ara escrit. Els mossaraps usaren el llati en els seus llibres i escrits; pero en l’us diaria parlaven una llengua romanç, que no s’escrivia, pero que era d’us general en els sigles IX i X, al menys; i no entre mossaraps i judeus a soles, sino entre musulmans de totes les classes socials, en la mateixa capital del califat espanyol”.

Els arabistes anomenen mossaraps als practicants religiosos cristians unicament, que es lo correcte. Saben que hi ha una designacio per als idiomes romanics, derivats del llati, que parlaven tambe els musulmans peninsulars: aljamia. I juntament estudien i coneixen l’Espanya musulmana, l’Espanya desapareguda., l’Espanya vençuda...

Els filolecs, en canvi, s’han parat a mirar tan sols a l’Espanya vencedora en la Reconquista, que naix en el nort. I arriben a creure’s que, conforme va dominant a l’enemics, va imposant lo seu idioma.

Esta tesis dels venceors ha fet que s’imaginen que el castellà va naixer en terres de Santander-Burgos, i que es va escampar, al ritme de la Reconquista, cap al sur. Es la tesis del castellà-nacionalisme de Menendez Pidal.

Tal tesis, trasvassà a la part oriental o occidental de la peninsula, fa que es pense en un gallec-portugues que tambe avançà cap al sur, o en un catala que apareix en l’Ampurda i aplega a Alacant.

En essencia, esta teoria adulaora de l’orde oficial establit pels venceors, tipicament retrograda, retardataria, es una teoria que tergiversa l’Historia, utilisant els mateixos topics del castellá-nacionalisme. Es la del triunf del bons, caracterisats per la fe cristiana i el parlar castellà, gallec o catala, “supostament” originat en el nort, sobre els roïns, els qui parlaven arap –supost tambe fals- i practicaven l’Islam.

Es una teoria retrograda. I ademes, falsa: la suma d’aragonesos i catalans que van intervindre en la conquista i repoblacio del Regne de Valencia, no va aumentar la poblacio autoctona coetanea ni en un cinc per cent. I no es diga que eixa minoria va enlluernar a la majoria pel seu nivell cultural superior. Tot lo contrari. Es ben sabut que lo que caracterisava al mon cristia d’aquell temps era la seua incultura, en oposicio a l’esplendor cultural dels musulmans, que parlaven l’aljamia o llengua romanç derivà del llati. L’incultura no podia culturisar a la cultura.

Per aixo, “Els literats valencians... adoptaren la llengua propia –la vulgar valenciana. L’algemia o parleria dels de Paterna (que tenia per cert senyors aragonesos de la familia Luna des de la Reconquista), Torrent, Soterna-, tant per a escriure en prosa com en vers, iniciant aixi el sigle d’or de la lliteratura valenciana.

                        La llengua valenciana no la van importar del nort.
No fon duta des de Catalunya.





GEOGRAFIQUES, TAMPOC: ARGUMENTS CATALANISTES, FRUITS DE MENTALITATS  NEONAZICAPITALISTES.

“... geografiques –el Principat de Catalunya es el mes extens, mes poblat i mes fort economicament de tots els països que la parlen- (S.G., p. 21).

Prescindint de l’assignacio d’un titul que no te, “el Principat de Catalunya”, m’esbalaix el fet de que es puguen presentar estes coses com a “raons” per a canviar-li lo nom a la llengua valenciana posant-li el de catala.

Mirem detingudament cadascuna d’este “raons geografiques”.
Mes extens.  Conforme, pero no tant: mo massa mes: la diferencia es tan a soles de 8.679 km2. Les quatre provincies catalanes tenen 31.930 Km2., i les tres provincies valencianes 23.251 Km2. Ademes, si mirem la superficie de llaurança, la diferencia es nomes de 562 km2. I en terres de regadiu, Valencia ne te 3.247 Km2. I Catalunya 2.520 km2. O siga que Valencia te 727 Km2. De regadiu per damunt dels que te Catalunya.

M’extranya molt que tot aço de mes o menys kilometros quadrats puga presentar-se com a “rao” per a fer canviar lo nom a una llengua. Si tinguera alguna apariencia de rao, diriem que en Anglaterra es parla nort-americà, no angles,  perque Estats Units te 9.363.498 km2. I Anglaterra ne te 244.035 solament.

Mes poblat.  Tambe en aço, no molt mes: 28,2 persones mes per km2. Si la poblacio de tota Catalunya es 5.122.567 habitants (cens anterior a 1987), Valencia ne te 3.073.255, unes dos terceres parts. La diferencia es de 2.049.312 habitants;  pero la diferencia de poblacio activa es de solament 953.637 persones. Cifres no excessives, ya que el saldo migratori net entre 1941 i 1970 en Catalunya es de 1.433.284 inmigrants des de regions espanyoles de parlar castellà majoritariament, mentres que en Valencia no arriba a 140.000.

Encara que la diferencia en habitants fora molt mes gran a favor de Catalunya, no es pot aduir com a “rao” per a canviar lo nom d’una llengua. Si fora valida, haurien de dir que en Portugal es parla brasiler, no portugues, perque Brasil ne te 109.730.000 habitants i Portugal nomes ne te 8.740.000.

Mes fort economicament  Pero, llevat de Barcelona, la produccio de les tres provincies, Tarragona, Lleida i Girona, que es contabilisa en 149.485 millons de pessetes, es inferior a la de les tres provincies valencianes, Valencia, Alacant i Castello, de 333.867 millons. Estos millons de produccio valenciana no son menyspreables, encara que ho comparem en la total produccio catalana de 686.558 millons. Apart, notem que la produccio per habitant de Catalunya es solament de 25.389,9 pessetes a l’any mes que en Valencia.

Tambe est argument es inconsistent. No es veu que tinga ninguna força per a canviar el nom d’una llengua, encara que la diferencia de riquea fora mes gran..

No trobe, per tant, una atra explicacio que la d’una inconscient –podem deixar-ho nomes en inconscient- mentalitat neonazicapitalista, que valora lo que te mes extensio, mes habitants, mes riquea, donant-li a tot aço valor de mito, i ajudant a la megalomania colectiva propia, semejant a la dels hitlerians en Alemanya, i al servilisme i traïcio dels nazis austriacs que prepararen l’anexio, l’Anschluss del 12 de març de 1938, de l’Austria, el simpatic i desgraciar pais, quatre vegaes mes menut que Alemanya; anexio que justificaren per la similitut racial, idiomatica i historica.

No son tampoc valides estes “raons” per a canviar lo nom a la llengua valenciana.

LLITERARIES, MOLT MENYS: LA RENAIXENÇA, NO ORIGINARIA DE CATALUNYA.

“...  literaries –la Renaixença de la llengua tingue orige a Catalunya on han triomfat plenament-
(S.G., p.21)

Per a aduir “raons” lliteraries, no menciona res de l’activitat dels escritors valencians des del sigle d’Or. Omisio fraudulenta, si es vol fer una comparacio equanime.

Ajustant, no obstant, el comentari ad eixa rao concreta, es poden fer les següents observacions:

Dir que la Renaixença va tindre orige en Catalunya es dir que va començar alli; i que, una volta refermà alli, atres terres supostament arressagaes –les terres valencianes-, van ser arrossegaes, van seguir i imitar a Catalunya.

Tal cosa no es pot afirmar honradament de cap manera.

Per a poder dir que la Renaixença tingue orige en Catalunya, es presenten dogmaticamente unes formes lliteraries que pretenen basar-se en l’influencia d’un poema; i s’extrema que Aribau, catala, va produir d’un colp l’iniciacio de la Renaixença catalana l’any 1833, datacio de la seua “Oda a la Patria” (“en llemosi al Senyor pregava cada dia a cantics llemosins somiava cada nit), sent aixi que Aribau no va fer res mes en catala, no va seguir en esta llinea, sino que es dedicà a l’erudicio lliteraria en castellà.

Afirmant que Aribau fon el primer renaixentiste, volen llevar l’atencio de totes les manifestacions valencianes anteriors.

En tota esta qüestio s’observen una serie d’especulacions convencionals que, a l’hora d’establir certes conclusions, solament establixen equivocs, desfiguracions i situacions molestes.

Anem a vore que hi ha d’eixa prioritat en el temps.

Si es qüestio de lirica, Lluis Tramoyeres puntualisa que Collado Galiana i Carles Ros, autors del sigle XVIII, publicaren poesies en valencià; i afirma que en el cultiu individual, va ser Valencia la primera que va treballar en llengua autoctona.

El citat Carles Ros i Herrera fon l’iniciaor de la paremiologia valenciana sistematica al publicar en 1733, cent anys abans que Aribau, un Tractat de adages y refranys valencians. 
Tambe Tramoyeres sustenta la teoria de que el Diario de Valencia (1790-1835) es iniciaor d’una renaixença per la publicacio de Troves de M. Fenollar en Biblioteca Valenciana Popular, quadern XI.

De totes formes, en l’any 1841, independentment i no molt despres d’Aribau, el valencià Tomas Villarroya va publicar, en la revista El Liceo de Valencia, el primer dels seus quatre poemes (“en l’olvidada llengua de mos yayos – mes dolça que la mel...”), el mateix any en que el catala Rubio i Ors publicà en Barcelona Lo gayter del Llobregat.

En quant als Jocs Floreals, en primer va tindre lloc en 1859, en Valencia , organisat pel semanari El Liceo. El mateix any 1859 es va celebrar tambe en Barcelona el primer dels seus Jocs Florals.

Pero no solamente deuen de ser considerats renaixentistes els diletants de la lirica, normalment de la burguesia. De fet, es mes important i significatiu per al poble el resultat d’activitat periodistica, la prensa. I podem dir, de la mateixa forma que el Diario de Valencia de 1790 fon anterior a atres quotidians pareguts de capital de provincia, entre ells el Diario de Barcelona fundat dos anys despres, en 1792, tambe apareix primer en Valencia, l’any 1837, el periodic El Mole, lliberal i popular, integrament en llengua valenciana; mentres que Barcelona comença a tindre premsa en vernacula sis anys despres, en 1843, en Lo verdader catala.

Per tot aço, i mes, podem fer nostra l’afirmacio d’Almela i Vives: “Com ha observat una persona molt autorisà, la Renaixença valenciana no es filla, sino germana de la Renaixença catalana”. Germana, si, pero la valenciana naixcuda primer.

I tambe podem afirmar, seguint a Cervera Bañuls, que els renaixentistes valencians, lirics per una part, i periodistes i comediografs per l’atra banda, uns en la seguritat de la burguesia, i els atres en les privacions del poble, encara que no estigueren gens integrats ni units, mantenien una actitut identica, unanime, que eixia de la seua rail valenciana: la d’una oposicio sistematica a adherir-se a la Renaixença de Catalunya, i a permetre que es nomenara catalana a la seua llengua valenciana.

LLITERARIES... AFEGINT EMBOLATS, ARTIFICIS ENGANYOSOS

“De fet, però, la Renaixença fou consolidada a València per l’accio personal del mallorqui Marià Aguiló qui hi fou tres anys director de la Biblioteca provincial. Per consell de l’Aguiló, gran esperit restaurador, començaren a escriure versos en vernacle dos joves universitaris: Teodor Llorente l’any 1857 i Vicent W. Querol el 1859”.
(S.G., p.176)

En atre capitu de La llengua del valencians,  observen que el mestre dels catalanisaors s’empenya en fer vore que la Renaixença en Valencia fon moguda per qui siga, pero no per valencians. I en esta tesitura, diu coses que, comprovaes i contrataes, pareixen embolats, artificis enganyosos.

Tinc entes que el mallorqui Aguiló tan a soles relacionà al grup de Llorent –ya format i actuant- en els renaixentistes catalans Rubió Milá i Bofarull, degut als seus contactes anteriors. Aguiló va vindre a Valencia l’any 1858 i estigue nomes tres anys. El segon any, 1859, actuà de Manteneor dels Jocs Florals que va organisr El Liceo en el paraninf de l’Universitat.

Estic informat de que, qui va encendre el foc que aglutinaria l’amistat d’uns quants jovens valencians, fon Vicent Boix per la nobilissima visio i entusiasme per lo valencià d’est erudit historiaor naixcut en Xativa l’any 1813.

Vicent Boix (1813-1880), que es firmava “Lo trobaor del Turia” escrigue diversos poemes en valencià, que S.G. califica de “enyoradisos i historicistes”, afegint que mes important que com a poeta, es la personalitat de Boix com a historiaor, i com autor de noveles historiques de tema regnicola, escrites en castellà, pero ya en clar accent de Renaixença, com, per eixemple, la de 1859 –l’any dels Jocs Florals mencionats- titulà “El Encubierto de Valencia”. Tambe, juntat en Bonilla, fon fundaor del periodic El Cisne en 1840.

El grup de jovens univesitaris que es va contagiar de l’entusiasme per lo valencià que flamejava en Vicent Boix –influencia que ni destaca ni menciona Sanchis Guarner-, està format per Jacint Labaila i Gonzalez (1833-1895), Teodor Llorente Olivares (1836-1911), Wenceslau Querol i Camps (1837-1889), Felix Pizcueta Gallel (1837-180), i Rafael Ferrer i Birgné (1838-1895).

Coneixent estes precisions, resulta una cosa molt extranya l’afirmacio de Sanchis Guarner de que “per consell de l’Aguiló... començaren a escriure versos... Llorente i Querol”. Perque resulta que Aguiló vingue a Valencia l’any 1858, i mai podia aconsellar a Llorente que començara... perque ya havia començat: Teodor Llorente ya havia escrit el primer dels seus poemes –Mon trist caminar-,  publicant-lo l’any 1857 en el periodic El Conciliador, abans de coneixer a Aguiló. I Querol, en 1858, estant ya Aguiló en Valencia, presentà un poema en els Jocs Florals, pero no en idioma valencià, sino en la llengua de Cervantes.

¿Com va poder donar eixos consells que, segons Sanchis Guarner, van fer que “començaren a escriure versos en vernacle”?  ¿No estarem davant d’un cas de poders magics d’accio a distancia per part del “gran esperit restauraor”, com califica S.G. a Marià Aguiló? O mes be ¿no serà que el mestre catalanisaor haura pensat que no ho notariem i que deixariem passar com a bo est embolat?

Qui va donar el foc romantic inicial, fon Vicent Boix, valencià. I el propulsor i anima del grup renaixentiste, Teodor Llorente, començà i actuà en independencia de criteri respecte dels catalans, encara que mes tart es relacionaria en ells.

La Renaixença en Valencia no va començar a remolc del mallorqui Marià Aguiló.

LLITERARIES...REGALANT LLOANCES A WENCESLAU, FILL DE CATALANS

Descubert l’embolat que ha vollgut colar-mos Sanchis Guarner, el de la pretenguda influencia decissiva del mallorqui Aguiló sobre Llorente o Querol, podem seguir llegint lo que diu d’ells, observant l’intencionalitat subjacent, en “La Renaixença al Pais Valencià”.

Presenta junts a Llorente i Querol, com si tingueren una categoria lliteraria pareguda, com a les dos figures literàries cabdals del   sigle XIX valencià;  amics intims fins a la mort, i mai la rivalitat no interbolí les seus relacions literàries i personals.

Pero, a l’hora d’aplicar adjectius que donen la valoracio dels dos, escriu de Llorente: es complau en la bellesa de la vida quotidiana i tranquil.la, en les emocions placides; sempre ponderat, tendre i clar, escriu plaents poemes amorosos, sense passio; compon poemes historicistes amb prou bona retorica; és sols enyoradís; manca de voluntat de lluita per al recobrament de la glòria pretèrita;  autor de poemes pairals, plens de la llum i sabor de la mare terra; canta una pàtria idealitzada, gloriosa i amable, pero que és ja un bé perdut o a punt de perdre’s; escriu poemes... d’un sentimentalisme bastant pedestre, ... en un valencià popular ben escaient.

En canvi, de Querol, diu que és més vehement, afectat als temes sublims i a la lluita viril; és un poeta de més ambició estètica, amb pretensions épiques; una mica academic; pero sempre és càlid, lúcid i vibrant, amb una exhuberància continguda; afirma coratjosament les raons dels renaixentistes...

Ho veem: apreciacions encomiastiques per a Querol, i deslloidores per a Llorent. Cosa que extranya molt a qui coneix la produccio lliteraria dels dos, i els fets dels dos per la Renaixença.

¿Per que sera? La clau d’esta distincio la trobem en la següent afirmacio de Sanchis Guarner: Querol ja comença a escriure poemes en català, com ell anomenava ardidament i amb sà criteri cientific, la llengua dels valencians.  Aci tenim el motiu de l’exaltacio de Querol.

De Querol, en llengua vernacula, solament es coneix un llibret chicotet que du tres poemes circumstancials, als que va posar per nom Rimas catalanas;  una poesia dedicà a la filla de Llorent, Reina dels Jocs Florals de 1879, en “Almanaque de Las Provincias”, 1880, p. 89; i un poema titulat Patria, Fides, Amor,  llegit com a manteneor en els Jocs Florals de Barcelona en 1872. I pare voste de contar.

Ben poca cosa. Pero l’haver escrit Rimas catalanas  li causà tan bona impresio a Sanchis Guarner, que es donà pressa per afegir “amb sa criteri cientific”. Lo que no puc trobar per cap de costat es d’on trau el seu criteri fora cientific. Poeta romantic i cientific no casen, no encaixen be. I tampoc es veu a on diu Querol  que la llengua dels valencians siga la catalana.

Sanchis Guarner com a bon catalanisaor, calla, silencia tot lo que conve a la seua intencio. En este cas, una cosa important: Wenceslau Querol, encara que havia naixcut en Valencia, era catala. Els seus pares eren catalans que, per qüestio de treball, s’havien establit en Valencia. Ho diu Almela i Vives. Querol es considerava catala, com tots els fills de pares catalans naixcuts fora de la seua terra. No era valencià sancer.

No va ser tampoc ninguna figura “cabdal” de la Renaixença: la seua activitat, apart d’eixes poques poesies, es reduix a haver assistix a alguna reunio de catalans i felibres, sent dubtos si la presencia de Querol suscrivia per Valencia o per Catalunya; haver segut Manteneor en 1872 en Barcelona i haver presidit un Consistori de Jocs Florals en 1885 alli mateix, possiblement pel seu carrec important en la Sociedad de Ferrocarriles del Norte.

Si Querol te algun merit com a poeta romantic, sera en llengua castellana. En llemosi, com diu Llombart que escrivia Querol –molt extranyat del titul que havia posat a les Rimes-, pareix fluixet: no va guanyar mai el llorer de la Flor Natural, ni va ser en Valencia ni president ni manteneor. Solament en 1859 fon premiat un poema seu, pero... estava escrit en castellà.


Ademes, llegint les seues poesies, qualsevol es queda esbardolit pensant:  ¿d’on s’haura tert Sanchis Guarner que Querol, comparant-lo a Llorente, te mes ambicio estetica, pretensions epiques, que es calit, lucit i vibrant, d’exhuberancia continguda, vehement, afectat a temes sublims i a la lluita viril? Pretensions, ambicions, pot ser les tinguera. Pero la realisacio fon passable nomes. No es cosa de l’atre mon. No te un vers fluit; no corre el vers; es mes rimaor que poeta; i abunda en sons estridents, com a bon catala, martellejant continuament.

Pero..., ya ho hem vist: va escriure “catalanes” i, clar, aixo mereix que Sanchis Guarner li regale lloances, adjectius encomiastics inmereixcuts, comparant-lo a Llorent. Una atra tergiversacio de valors a favor de lo catala.

Remarquem que la tercera de les raons catalanistes –que la Renaixença tingue orige en Catalunya- ni es certa ni es valida per a canviar-li el nom a la Llengua Valenciana.

¿EL NOM DE CATALA APLICAT AL PROPI  IDIOMA?

“Ningu no ha negat mai la unitat de la llengua parlada a tots aquestos països, si bé... s’ha disputat...”
                                               (S.G., p. 21).              
“El nom de català aplicat al propi idioma, l’admeten de bon grat tot els rossellonesos i els eivisencs, i també els mallorquins i els menorquins cultes; però els valencians generalment s’hi resistixen. Mallorca presenta alguns exemples medievals de la introduccio del nom de català per a la llengua, però Valencia no cap”.
(S.G., p. 21-22).
                                  
MAI INTRODUIT EL NOM DE CATALA EN VALENCIA

A pesar de ser catalanisaros Sanchis Guarner va puntualisar una cosa molt be: eixemples d’introduccio, en temps passats, del nom catala en Valencia, no cap.  Ni un cas. Als intents d’introduir este nom, els valencians sempre s’han resistit.

Hem tingut que arribar a ben entrat el sigle XX per a vore uns brots d’una especia biologica mai coneguda en terres valencianes: persones naixcudes en elles, que han fet lo que ningu havia fet mai en tots els sigles passats, nomenar catala a la seua llengua, la llengua valenciana, la nostra llengua. 

Els valencians no admitim el nom de catala aplicat a la nostra llengua.

Es que els valencians hem tingut sempre consciencia de que la llengua que hem parlat i parlem, mai ha segut importà: es autoctona.

Vejam que diu el mateix Sanchis Guarner, contradient-se ell mateix, en unes pagines anteriors: “El País Valencià, el poble valencià, te una personalitat ben definida pels quatres factors abans esmentats: Geografia, Història, Economia i Cultura pròpies. Té també un idioma autocton”.  “Som valencians i el nostre idioma es el valencià”.

I afegix una frase que ben be podia haver-se-la aplicat i que hui poden aplicar-se els catalanisaors valencians: “Qui renuncia a la  seua llengua (¡i al seu nom!, apostille yo)... es com el qui renega de la seua mare. Un insatisfet, un desgraciat, que mai no podrà aspirar a ser altra cosa que un metec (=extranger o foraster). Mereix l’aspre dicteri amb què l’increpà un altre dels nostres poetes, Marti Dominguez:

                                   “ai del poble que talla els seus boscs mil.lenaris
                                   i abandona els solcs patris de les pròpies collites!...
                                   Més que per la naixença s’és bord si es balafia
                                   l’heretat patrimoni.”

Els valencians actuals, com tots els nostres antecessors, si no volem que mos siguen aplicats estos aspres dicteris, hem d’afirmar i defendre que la nostra llengua, naixcuda en terres valencianes del parlar romanic anterior a l’ocupacio cristiana, i que en Valencia tingue lo seu Sigle d’Or –que no en els condats catalans-, es la Llengua Valenciana.

Encara mes. Notem que el nom de catala havia de ser introduit (“Mallorca presenta alguns eixemples medievals de la introduccio del nom de catala per a la llengua, però Valencia no cap”), està clar que no estava dins. Dins nomes hi havia un nom: Llengua Valenciana.

Ella es part essencial de l’heretat patrimoni.

Si l’heretat patrimoni se’l balafia, es permitix o s’ajuda a que el furten, a que s’apoderen d’ell...; si s’ajuda als afanets, aprofitaors de distraccions o d’apaties, s’es bort. Ho digue Marti Dominguez.

EL NOM DE CATALA, MAI GENERALISAT PER A LA NOSTRA LLENGUA.

“El mot “catala”... es una paraula relativament moderna i la seua etimologia es encara molt discutida. El mot no apareix documentat fins a la primera del segle XII, i com es logic hague de tardar uns segles a imposar-se: es notori que no havia generalitzat encara en la primera meitat del segle XIII...!
(S-G-. P. 22).

Per a introduir el nom de catala, s’escriuen coses molts paradoxals, com estes de Sanchis Guarner.

Afirma que catala es paraula moderna i d’etimologia discutida; que no apareix documentat  abans del sigle XII; pero no dona referencia de cap de document que ho confirme i puga vore’s si fa referencia a la llengua; tan sols cita un llibre del catala Joan Coromines, de 1954.

Pero esta afirmacio la trobem invalidà pel mateix Sanchis Guarner, en la pagina 29: “En un document del rei Pere el Cerimonios en 1362 s’ordena que el llibre frances de cavalleria Lançalot fos “reduït” en llengua catalana”: es la primera vegada que apareix aquesta explicita denominacio”.

Observem que l’any 1362 no perteneix a les “primeries” del segle XII”, sino al sigle XIV ben complit. ¿En que quedem?

Afegix de seguida que “com es lògic hague de tardar uns segles a imposar-se” el nom de catala. No s’explica que puga dir-se aço quan el mateix Sanchis Guarner afirma que en el sigle XV tots els gramatics, traductors i autors, valencians i no valencians donen clara i explicitament el nom de llengua valenciana a la de la seua epoca. Per tant, era esta denominacio, llengua valenciana, la que s’havia imposat,  sense necessitat de tardar sigles, com era – segons ell- llogic. Mes dic: encara no s’ha imposat. Volen imposar-la, que no es lo mateix.

Diu que “es notori que no s’havia generalitzat encara en la primera meitat del segle XIII”. D’acort, i mes: es mes notori el fet de que no es va generalisar tampoc en els segles següents. Si no, be haguera repicat les campanes.

Pero volent que parega, presenta –i es veu que no ne troba mes- tan sols dos escrits: u, el de Pere el Cerimonios de 1362, ades referit, i l’atre, les “Cobles de la divisio del Regne de Malloques, del mallorqui Anselm Turmeda, fray apostata, de 1398, “cobles grosseres en pla catala”.

Es tambe molt curios que li endossa a Sant Vicent Ferrer l’haver nomenat incidentalment catala a la nostra llengua. La frase atribuida, de la que no dona referencia documental, i que no s’ha trobat encara per persones dignes de confiança, es: “Vosaltres de la Serrania qui estats enmig de Castella e de Catalunya e per ço prenets un vocable castella e altre catala...”

Ben clar està que Sant Vicent Ferrer predicava sempre els seus sermons en llengua valenciana, com ho confirma Sanchis Guarner.: "Razzano, que escrigue la primera biografia de San Vicent l'any 1455, es a dir nomes vint-i-cinc despres de la mort del sant i quan vivia molta gent que havia escoltat els seus sermons, afirma taxativament que Sant Vicent “sua valentina ac materna lingua fuerit semper locututs”... Pero encara es probable que quan San Vicent  predicava fora del domini llingüistic català (¿) barrejàs el seu valencià amb molt provençalismes (i tambe, segons els casos, amb alguns gal.licismes, italianismes o castellanismes), sembla provat que els espectaculars sermons vicentins tenien el valencià com a llengua bàsica”

Per tant, segons els pais on predicava, s’adaptava a les circumstancies en les paraules que usava. No hi ha de que extranyar-se, ni te transcendencia, el que en una ocasio diguera castellà i catala a uns serrans que vivien entre Castella i Catalunya.

Es induptable que, apart d’estes “faves contaes”, no s’ha generalisat mai el nom de catala per a la llengua, ni en l’epoca del seu desenrollament, ni en el sigle d’or, ni despres, I si, sempre, el de llengua valenciana.

EL NOM “CATALANESC”, BUSCAT EN LUPA I TRET BAIX TERRA.

“La denominacio de llemosí no és la més antiga de les aplicades al nostre idioma: a més de les de pla i vulgar, aviat rebé la de catalanesc”
(S.G., p. 28)

Quan els catalanisaors volen introduir la denominacio de catala per a la llengua valenciana, fan coses com la que vorem si seguint llegint el capitul de Sanchis Guarner.

Vol introduir eixe nom; pero en els sigles XV i XVI, quan la llengua ha deixat arrere el periodo d’evolucio i formacio, i ha aplegat a ser llengua lliteraria, normalisà, no entropessa mes que en autors, traductors i gramatics, valencians i no valencians, que clarament i sempre li donen el nom de llengua valenciana.

En eixa situacio, rebusca en els temps anteriors, en els estrats inferiors dels temps, baix la terra del nivell de cristalisacio, quan s’estava desenrollant la llengua, i, per tant, no tenia encara un nom acceptat, acreditat, sancionat, reconegut.

Encontrà el nom “catalanesc” , pero – notem-ho ben subrallat- solament en “Regles de Trobar” de Jofre de Foixà, en les darreries del sigle XIII; en un traductor mallorqui, de finals del XIII o principi del XIV, de la “Cyrurgia” del mege cataPOBLE VALENCIÀ, ACTIU I APATIC, CREAOR DE LA LLENGUA VALENCIANA

Per: Josep Boronat Gisbert

El Regne de Valencia es com una taronja: a tots apetix chuplar-li el suc. Es facil. O es fa un forat en la taronja i es presiona, o es talla en dos mitats i s’exprimix.
El poble valencià es productor, creaor, de riquea, d’art, de divises, de les que se n’aprofiten atres regions d’Espanya, a traves dels imposts, dels “royaltis”, el proteccionisme i atres mecanismes pels que l’Estat recollix de Valencia i aboca majoritariament en atres regions. I tambe se n’aprofiten llevant-li a l’artiste o a les obres d’art la denominacio de “valencià” o “valencianes”, diluint-ho tot en el generic “espanyol” o “espanyoles” (o, mes greu encara, presentant-los com a “catala” o “catalanes”, falsament), contrariament a l’us permanent i insistent d’atres regions.

El poble valencia, actiu per a produir i crear, es, al mateix temps, passiu i apatic per a destacar lo seu, defendre lo seu, propagar lo seu, apreciar lo seu. I deixa que el despullen sense reaccio massiva; deixa que li furten lo que ha produit; que li lleven lo seu; que l’insulten; que el desprecien; que l’invadixquen –imposant-se sobre ell- els que venen de fora a viure d’estes terres i de les industries creaes pels valencians. Destacant sobre tot aço que no es veuen, ni es donen, sintomes de sensiblitat en els estaments dirigents de l’inteligencia, de la cultura, de la politica...

Pijor encara: precisament estos estaments ne son els que mes proporcio aporten de despreocupacio pels interessos colectius, de deixadea de drets que haurien de defendre, de despreci o de minusvaloracio de lo propi i apreci de lo que mos es estrany... arribant a traïcionar al seu poble, al poble pla que, en mig de dificultats, de greus dificultats, ha resistit, està resistint, i... no sabem quant de temps podra resistir.

Una de les creacions del poble valencià es la Llengua Valenciana. Dic “creacio”, no adopcio, ni recepcio, ni assimilacio. Es un valor, una riquea, un be propi, un fruit del nostre camp. Pero el seu suc està sent succionat, transvassat, desnaturalisat, etiquetat fraudulentament i –no pot haver major sarcasme- venut baix atre nom al mateix poble valencià.

LA LLENGUA VALENCIANA, EN SITUACIO CRITICA

La llengua valenciana està en situacio de crisis; millor dit, està en situacio critica.

Una persona estaria en perill, i molt greu, si certs estaments poderosos, per motius inconfessables, entre atres els d’indole financiera, utilisant tecniques d’intervencions neurologiques, psicoquimiques, etc., intentaren produir l’amnesia total en una determinà persona, inoculant-li despres psicologicament una atra personalitat, un atre “yo”, segons el desig i la voluntat dels qui manegen uns fils que fan ballar a molts.

I si es tractara de fer-ho en tots els habitants d’una derterminà regio de la terra, en una part de l’humanitat, la monstruisitat seria incalificable.

Esta monstruositat no es una ficcio cientifica. Es una realitat palpable, identicament igual, llevat de les tecniques que, en este cas, no son les propies de la clinica neurologica;  son mes sutils i insidioses. Els activistes de l’operacio a la que em referixc, els que per mimestime els secunden, des dels llocs de comunicacio social i d’educacio on han anat colocant-se i colocant-los, intenten l’amnesia silenciant sistematicament tot lo que puga fer memoria de l’autoctonia i diferenciacio actual i historica del poble valencià; repetint, per atra part, machaconament les falsetats constitutives de la nova personalitat que intenten donar al poble valencià.

L’atac al valencià, als valencians, a la Llengua Valenciana, ha segut, i es, doble, en dos fronts. U d’ells, derivat dels centarlisme; i l’atre, del pancatalanisme.

Degut al centralisme castellà, s’han silenciat persistentment moltes coses que haurien d’estar vives en la memoria del poble valencià, conduit per tal fet a l’ansia colectiva.

El pancatalanisme, aprofitant este buit generalisat dels recorts i memories propies, ha introduit en publicacions, llibres de text, obres que es presenten com a d’investigacio, enciclopedies, etc., i en els mijos de comunicacio social i d'educacio, autentiques falsetats que, per repetides, arriben a ser cregudes per alguns, sobre tot pels que ya havien segut desarraïlats pel centralisme.

Del virus castellaniste s’ha preservat el poble pla valencià, contra vent i remoli, a pesar de decrets i d’escoles, mantenint viva la llengua valenciana.

Del virus catalaniste serà mes dificil lliurar-se. La maniobra catalanista es mes perillosa. Ho es perque la llengua catalana es, millor que germana –com diuem-  filla rebordonida de la llengua valenciana classica lliterariament. Perque la llengua valenciana ha segut, des de fa molts sigles, l’unica llengua lliteraria classica de la costa oriental peninsular, i model classic de l’actual fabrista. Pero, sobre tot, es mes perillosa per la virulencia, planificacio, ajudes i facilitats economiques per a tots els que, traïcionant als seus, treballen conscientment en canviar-li la personalitat al poble valencià, fraudulentament

ESTUDI GLOBAL DELS VIRUS IDEOLOGICS CATALANISAORS

Per tant, ara, conve coneixer i fer un estudi global de les bacteries o els virus catalanisaors que s’han inoculat i s’estan inoculant als valencians en l’intencio de que la crisis acabe produint la mort de la llengua valenciana.

Els mecanismes que s’han sincronisat en esta estrategia d’invasio, en este pla que els lladres establixen  per a “donar el colp”, son politics, economics, ideologics; ademes d’ocupacio de catedres, d’intimidacions o ridiculisacions, d’ajudes en la vida, d’enlluernaments editorials, etc., etc.

Deixant a banda tots estos, i els politics i economics, podrien centrar nostra atencio en els ideologics: idees, arguments, slogans, afirmacions, que es repetixen i repetixen constantment, que necessiten una atencio critica, una llectura critica.

Les meues paraules volen ser una iniciacio. O millor una incitacio, a ulteriors investigacions personals que desvelen lo fraudulent de la teoria i accio catalanisaora absorbent de la llengua valenciana.

Per ad aixo, anire fent unes reflexions critiques, una lectura entre linees, analisant i constrastant, del capital basic del mestre dels catalanisaors valencians, Manuel Sanchis Guarner, titular “Del nom i l’unitat de l’idioma” en la seua obra “La llengua dels valencians”. Reflexions que he anat publicant, juntament a atres del tema que mos ocupa, i que ara presente aci.

Nota: Vore l’apartat 6.4 Das Katalanische.

“El valencià es una varietat regional de la llengua que a mes de la major part del nostre Regne de Valencia, es parla al Principat de Catalunya, a...”.

“La denominacio cientifica amb que es coneguda internacionalment es la de “llengua catalana”.
                                                                       (S.G. “La llengua...”, pag. 21)

MOTIUS DE NOMENAR “CATALA” A LA NOSTRA LLENGUA VALENCIANA.

“...mai no ha estat unitaria la comunitat historico-cultural que formen els Països Catalans ni en l’orde intel.lectual ni en el politic, car la Corona d’Arago fon una Confederacio d’Estats lliures, amb monarques normalment itinerants, es a dir sense capital federal fixa. I si entenem per capital literaria el lloc on l’idioma es servit amb mes llustre i vigor, cal proclamar que si be des de la Renaixença es Barcelona el cap i casal espiritual i material de la nostra comunitat cultural, fou la ciutat de Valencia la veritable capital de les lletres catalanes en el segle XV, es a dir, en el seu periode auri, i fou ensems aleshores la capital financiera de la Corona d’Arago”.  (S.G., p. 62).


He llegit estes paraules de Sanchis Guarner.

No te mes remei que afirmar que eixa llengua que engloba en les “lletres catalanes”, pero que sap que va naixer en terres valencianes del parlar romanic pre-jaumi i que es va formar i desenrolar en Valencia, va tindre el seu periodo aureu, el seu Sigle d’Or, en Valencia, i no en els condats catalans, degut al mes alt nivell de cultura que tenien els valencians. I notem que reconeix que els valencians no han estat mai units al Pais Catala ni en l’orde intelectual ni en el politic.

I em pregunte: ¿per que s’han inventat ara que eixa llengua es nomene “catala”, i que els valencians parlem “catala”?

La resposta la tenim en un llibre d’investigacio d’un catala,  Ramon Miquel i Planas, en el prolec del “Cançoner satirich valencià dels segles XV i XVI” citat textaulment en castellà per V. Simo Santonja, que diu:
Visto el caso desde Cataluña, no cabe duda de que, cuanto mas extremen los valencianos las pretensiones de autonomia de su variedad idiomatica, frente al catalàn, mayor necesidad hay por nuestra parte de reividnicar la unidad lingüística de las gentes que pueblan la faja levantina de la Peninsula con las Islas Baleares. Nuestro interés crece sobre todo respecto a Valencia al considerar la preponderancia que alcanzó la escuela poetica valenciana en el siglo XV. Privar a Cataluña y a su literatura de la aportacion que representa la produccion de las letras valencianas de aquella epoca y hasta bien entrado el siglo XVI, seria dejar nuestra historia literaria truncada en el centro de su crecimiento y ufanía: mas aun,  seria arrancar de la literatura catalana la poesia casi por completo, porque en ningu n momento, antes de la Renaixença, ha llegado a adquirir el esplendor con que se nos muestra gracias a los Ausias March, a los Roiç de Corella, a los Jaume Roig, a los Gaçull, a los Fenollar y a otros cien mas”.

Està clar, El motiu es que interessa molt als catalans, ara prepotens, perque no tenen lliteratura de valor d’abans de l’actual sigle. I per aixo, volen furtar lo que mai ha segut catala, nomenant catala a la llengua valenciana.

¡Quines coses passen en este mon!.

SUPOSTES “RAONS” PER A INTRODUIR EL NOM DE “CATALA”

“Les raons que fonamenten l’acceptacio que ha tingut el nom de catala per a la nostra llengua, son de diversos tipus: historiques... geografiques... i literaries...” (S.G., p. 21).

HISTORIQUES NO: EL VALENCIÀ NO IMPORTAT DEL NORT

“... historiques –la llengua fou duta des de Catalunya pels conquistadors cristians a Mallorca i a Valencia” (S.G., p. 21).

Esta afirmacio, tan absoluta i sense matisacions, tan dogmatica, tan totalitaria, i tan enganyosa i falsa, seguix la mateixa llinea dels topics seculars del centralisme castellà, que han tergiversat els fets historics.

Em pareixen interessants unes quantes precisions:

L’arabiste valencià Julià Ribera, en 1928, va denunciar l’aberracio en que havien caigut els filolecs al denominar com ma mossarap als idiomes romanics parlats en l’Espanya musulmana.

Com a conseqüencia d’esta aberracio, els filolecs introduixen l’equivalencia entre religio i llengua. Segons ells, els de religio musulmana parlaven arap, i els cristians (mossaraps) parlaven l’idioma romanic o romanç.

Error historic, denunciat nbo solament pels arabistes. Els historiaors actuals afirmen que, , com en sintesis ho expressa Aguado Bleye, “en les relacions oficial s’ecigia l’us de l’arap;  pero a pesar del zel dels araps per la purea i elegancia del llenguage, l¡usual en l’Espanya musulmana s’aparta molt de l’ara escrit. Els mossaraps usaren el llati en els seus llibres i escrits; pero en l’us diaria parlaven una llengua romanç, que no s’escrivia, pero que era d’us general en els sigles IX i X, al menys; i no entre mossaraps i judeus a soles, sino entre musulmans de totes les classes socials, en la mateixa capital del califat espanyol”.

Els arabistes anomenen mossaraps als practicants religiosos cristians unicament, que es lo correcte. Saben que hi ha una designacio per als idiomes romanics, derivats del llati, que parlaven tambe els musulmans peninsulars: aljamia. I juntament estudien i coneixen l’Espanya musulmana, l’Espanya desapareguda., l’Espanya vençuda...

Els filolecs, en canvi, s’han parat a mirar tan sols a l’Espanya vencedora en la Reconquista, que naix en el nort. I arriben a creure’s que, conforme va dominant a l’enemics, va imposant lo seu idioma.

Esta tesis dels venceors ha fet que s’imaginen que el castellà va naixer en terres de Santander-Burgos, i que es va escampar, al ritme de la Reconquista, cap al sur. Es la tesis del castellà-nacionalisme de Menendez Pidal.

Tal tesis, trasvassà a la part oriental o occidental de la peninsula, fa que es pense en un gallec-portugues que tambe avançà cap al sur, o en un catala que apareix en l’Ampurda i aplega a Alacant.

En essencia, esta teoria adulaora de l’orde oficial establit pels venceors, tipicament retrograda, retardataria, es una teoria que tergiversa l’Historia, utilisant els mateixos topics del castellá-nacionalisme. Es la del triunf del bons, caracterisats per la fe cristiana i el parlar castellà, gallec o catala, “supostament” originat en el nort, sobre els roïns, els qui parlaven arap –supost tambe fals- i practicaven l’Islam.

Es una teoria retrograda. I ademes, falsa: la suma d’aragonesos i catalans que van intervindre en la conquista i repoblacio del Regne de Valencia, no va aumentar la poblacio autoctona coetanea ni en un cinc per cent. I no es diga que eixa minoria va enlluernar a la majoria pel seu nivell cultural superior. Tot lo contrari. Es ben sabut que lo que caracterisava al mon cristia d’aquell temps era la seua incultura, en oposicio a l’esplendor cultural dels musulmans, que parlaven l’aljamia o llengua romanç derivà del llati. L’incultura no podia culturisar a la cultura.

Per aixo, “Els literats valencians... adoptaren la llengua propia –la vulgar valenciana. L’algemia o parleria dels de Paterna (que tenia per cert senyors aragonesos de la familia Luna des de la Reconquista), Torrent, Soterna-, tant per a escriure en prosa com en vers, iniciant aixi el sigle d’or de la lliteratura valenciana.

                        La llengua valenciana no la van importar del nort.
No fon duta des de Catalunya.





GEOGRAFIQUES, TAMPOC: ARGUMENTS CATALANISTES, FRUITS DE MENTALITATS  NEONAZICAPITALISTES.

“... geografiques –el Principat de Catalunya es el mes extens, mes poblat i mes fort economicament de tots els països que la parlen- (S.G., p. 21).

Prescindint de l’assignacio d’un titul que no te, “el Principat de Catalunya”, m’esbalaix el fet de que es puguen presentar estes coses com a “raons” per a canviar-li lo nom a la llengua valenciana posant-li el de catala.

Mirem detingudament cadascuna d’este “raons geografiques”.
Mes extens.  Conforme, pero no tant: mo massa mes: la diferencia es tan a soles de 8.679 km2. Les quatre provincies catalanes tenen 31.930 Km2., i les tres provincies valencianes 23.251 Km2. Ademes, si mirem la superficie de llaurança, la diferencia es nomes de 562 km2. I en terres de regadiu, Valencia ne te 3.247 Km2. I Catalunya 2.520 km2. O siga que Valencia te 727 Km2. De regadiu per damunt dels que te Catalunya.

M’extranya molt que tot aço de mes o menys kilometros quadrats puga presentar-se com a “rao” per a fer canviar lo nom a una llengua. Si tinguera alguna apariencia de rao, diriem que en Anglaterra es parla nort-americà, no angles,  perque Estats Units te 9.363.498 km2. I Anglaterra ne te 244.035 solament.

Mes poblat.  Tambe en aço, no molt mes: 28,2 persones mes per km2. Si la poblacio de tota Catalunya es 5.122.567 habitants (cens anterior a 1987), Valencia ne te 3.073.255, unes dos terceres parts. La diferencia es de 2.049.312 habitants;  pero la diferencia de poblacio activa es de solament 953.637 persones. Cifres no excessives, ya que el saldo migratori net entre 1941 i 1970 en Catalunya es de 1.433.284 inmigrants des de regions espanyoles de parlar castellà majoritariament, mentres que en Valencia no arriba a 140.000.

Encara que la diferencia en habitants fora molt mes gran a favor de Catalunya, no es pot aduir com a “rao” per a canviar lo nom d’una llengua. Si fora valida, haurien de dir que en Portugal es parla brasiler, no portugues, perque Brasil ne te 109.730.000 habitants i Portugal nomes ne te 8.740.000.

Mes fort economicament  Pero, llevat de Barcelona, la produccio de les tres provincies, Tarragona, Lleida i Girona, que es contabilisa en 149.485 millons de pessetes, es inferior a la de les tres provincies valencianes, Valencia, Alacant i Castello, de 333.867 millons. Estos millons de produccio valenciana no son menyspreables, encara que ho comparem en la total produccio catalana de 686.558 millons. Apart, notem que la produccio per habitant de Catalunya es solament de 25.389,9 pessetes a l’any mes que en Valencia.

Tambe est argument es inconsistent. No es veu que tinga ninguna força per a canviar el nom d’una llengua, encara que la diferencia de riquea fora mes gran..

No trobe, per tant, una atra explicacio que la d’una inconscient –podem deixar-ho nomes en inconscient- mentalitat neonazicapitalista, que valora lo que te mes extensio, mes habitants, mes riquea, donant-li a tot aço valor de mito, i ajudant a la megalomania colectiva propia, semejant a la dels hitlerians en Alemanya, i al servilisme i traïcio dels nazis austriacs que prepararen l’anexio, l’Anschluss del 12 de març de 1938, de l’Austria, el simpatic i desgraciar pais, quatre vegaes mes menut que Alemanya; anexio que justificaren per la similitut racial, idiomatica i historica.

No son tampoc valides estes “raons” per a canviar lo nom a la llengua valenciana.

LLITERARIES, MOLT MENYS: LA RENAIXENÇA, NO ORIGINARIA DE CATALUNYA.

“...  literaries –la Renaixença de la llengua tingue orige a Catalunya on han triomfat plenament-
(S.G., p.21)

Per a aduir “raons” lliteraries, no menciona res de l’activitat dels escritors valencians des del sigle d’Or. Omisio fraudulenta, si es vol fer una comparacio equanime.

Ajustant, no obstant, el comentari ad eixa rao concreta, es poden fer les següents observacions:

Dir que la Renaixença va tindre orige en Catalunya es dir que va començar alli; i que, una volta refermà alli, atres terres supostament arressagaes –les terres valencianes-, van ser arrossegaes, van seguir i imitar a Catalunya.

Tal cosa no es pot afirmar honradament de cap manera.

Per a poder dir que la Renaixença tingue orige en Catalunya, es presenten dogmaticamente unes formes lliteraries que pretenen basar-se en l’influencia d’un poema; i s’extrema que Aribau, catala, va produir d’un colp l’iniciacio de la Renaixença catalana l’any 1833, datacio de la seua “Oda a la Patria” (“en llemosi al Senyor pregava cada dia a cantics llemosins somiava cada nit), sent aixi que Aribau no va fer res mes en catala, no va seguir en esta llinea, sino que es dedicà a l’erudicio lliteraria en castellà.

Afirmant que Aribau fon el primer renaixentiste, volen llevar l’atencio de totes les manifestacions valencianes anteriors.

En tota esta qüestio s’observen una serie d’especulacions convencionals que, a l’hora d’establir certes conclusions, solament establixen equivocs, desfiguracions i situacions molestes.

Anem a vore que hi ha d’eixa prioritat en el temps.

Si es qüestio de lirica, Lluis Tramoyeres puntualisa que Collado Galiana i Carles Ros, autors del sigle XVIII, publicaren poesies en valencià; i afirma que en el cultiu individual, va ser Valencia la primera que va treballar en llengua autoctona.

El citat Carles Ros i Herrera fon l’iniciaor de la paremiologia valenciana sistematica al publicar en 1733, cent anys abans que Aribau, un Tractat de adages y refranys valencians. 
Tambe Tramoyeres sustenta la teoria de que el Diario de Valencia (1790-1835) es iniciaor d’una renaixença per la publicacio de Troves de M. Fenollar en Biblioteca Valenciana Popular, quadern XI.

De totes formes, en l’any 1841, independentment i no molt despres d’Aribau, el valencià Tomas Villarroya va publicar, en la revista El Liceo de Valencia, el primer dels seus quatre poemes (“en l’olvidada llengua de mos yayos – mes dolça que la mel...”), el mateix any en que el catala Rubio i Ors publicà en Barcelona Lo gayter del Llobregat.

En quant als Jocs Floreals, en primer va tindre lloc en 1859, en Valencia , organisat pel semanari El Liceo. El mateix any 1859 es va celebrar tambe en Barcelona el primer dels seus Jocs Florals.

Pero no solamente deuen de ser considerats renaixentistes els diletants de la lirica, normalment de la burguesia. De fet, es mes important i significatiu per al poble el resultat d’activitat periodistica, la prensa. I podem dir, de la mateixa forma que el Diario de Valencia de 1790 fon anterior a atres quotidians pareguts de capital de provincia, entre ells el Diario de Barcelona fundat dos anys despres, en 1792, tambe apareix primer en Valencia, l’any 1837, el periodic El Mole, lliberal i popular, integrament en llengua valenciana; mentres que Barcelona comença a tindre premsa en vernacula sis anys despres, en 1843, en Lo verdader catala.

Per tot aço, i mes, podem fer nostra l’afirmacio d’Almela i Vives: “Com ha observat una persona molt autorisà, la Renaixença valenciana no es filla, sino germana de la Renaixença catalana”. Germana, si, pero la valenciana naixcuda primer.

I tambe podem afirmar, seguint a Cervera Bañuls, que els renaixentistes valencians, lirics per una part, i periodistes i comediografs per l’atra banda, uns en la seguritat de la burguesia, i els atres en les privacions del poble, encara que no estigueren gens integrats ni units, mantenien una actitut identica, unanime, que eixia de la seua rail valenciana: la d’una oposicio sistematica a adherir-se a la Renaixença de Catalunya, i a permetre que es nomenara catalana a la seua llengua valenciana.

LLITERARIES... AFEGINT EMBOLATS, ARTIFICIS ENGANYOSOS

“De fet, però, la Renaixença fou consolidada a València per l’accio personal del mallorqui Marià Aguiló qui hi fou tres anys director de la Biblioteca provincial. Per consell de l’Aguiló, gran esperit restaurador, començaren a escriure versos en vernacle dos joves universitaris: Teodor Llorente l’any 1857 i Vicent W. Querol el 1859”.
(S.G., p.176)

En atre capitu de La llengua del valencians,  observen que el mestre dels catalanisaors s’empenya en fer vore que la Renaixença en Valencia fon moguda per qui siga, pero no per valencians. I en esta tesitura, diu coses que, comprovaes i contrataes, pareixen embolats, artificis enganyosos.

Tinc entes que el mallorqui Aguiló tan a soles relacionà al grup de Llorent –ya format i actuant- en els renaixentistes catalans Rubió Milá i Bofarull, degut als seus contactes anteriors. Aguiló va vindre a Valencia l’any 1858 i estigue nomes tres anys. El segon any, 1859, actuà de Manteneor dels Jocs Florals que va organisr El Liceo en el paraninf de l’Universitat.

Estic informat de que, qui va encendre el foc que aglutinaria l’amistat d’uns quants jovens valencians, fon Vicent Boix per la nobilissima visio i entusiasme per lo valencià d’est erudit historiaor naixcut en Xativa l’any 1813.

Vicent Boix (1813-1880), que es firmava “Lo trobaor del Turia” escrigue diversos poemes en valencià, que S.G. califica de “enyoradisos i historicistes”, afegint que mes important que com a poeta, es la personalitat de Boix com a historiaor, i com autor de noveles historiques de tema regnicola, escrites en castellà, pero ya en clar accent de Renaixença, com, per eixemple, la de 1859 –l’any dels Jocs Florals mencionats- titulà “El Encubierto de Valencia”. Tambe, juntat en Bonilla, fon fundaor del periodic El Cisne en 1840.

El grup de jovens univesitaris que es va contagiar de l’entusiasme per lo valencià que flamejava en Vicent Boix –influencia que ni destaca ni menciona Sanchis Guarner-, està format per Jacint Labaila i Gonzalez (1833-1895), Teodor Llorente Olivares (1836-1911), Wenceslau Querol i Camps (1837-1889), Felix Pizcueta Gallel (1837-180), i Rafael Ferrer i Birgné (1838-1895).

Coneixent estes precisions, resulta una cosa molt extranya l’afirmacio de Sanchis Guarner de que “per consell de l’Aguiló... començaren a escriure versos... Llorente i Querol”. Perque resulta que Aguiló vingue a Valencia l’any 1858, i mai podia aconsellar a Llorente que començara... perque ya havia començat: Teodor Llorente ya havia escrit el primer dels seus poemes –Mon trist caminar-,  publicant-lo l’any 1857 en el periodic El Conciliador, abans de coneixer a Aguiló. I Querol, en 1858, estant ya Aguiló en Valencia, presentà un poema en els Jocs Florals, pero no en idioma valencià, sino en la llengua de Cervantes.

¿Com va poder donar eixos consells que, segons Sanchis Guarner, van fer que “començaren a escriure versos en vernacle”?  ¿No estarem davant d’un cas de poders magics d’accio a distancia per part del “gran esperit restauraor”, com califica S.G. a Marià Aguiló? O mes be ¿no serà que el mestre catalanisaor haura pensat que no ho notariem i que deixariem passar com a bo est embolat?

Qui va donar el foc romantic inicial, fon Vicent Boix, valencià. I el propulsor i anima del grup renaixentiste, Teodor Llorente, començà i actuà en independencia de criteri respecte dels catalans, encara que mes tart es relacionaria en ells.

La Renaixença en Valencia no va començar a remolc del mallorqui Marià Aguiló.

LLITERARIES...REGALANT LLOANCES A WENCESLAU, FILL DE CATALANS

Descubert l’embolat que ha vollgut colar-mos Sanchis Guarner, el de la pretenguda influencia decissiva del mallorqui Aguiló sobre Llorente o Querol, podem seguir llegint lo que diu d’ells, observant l’intencionalitat subjacent, en “La Renaixença al Pais Valencià”.

Presenta junts a Llorente i Querol, com si tingueren una categoria lliteraria pareguda, com a les dos figures literàries cabdals del   sigle XIX valencià;  amics intims fins a la mort, i mai la rivalitat no interbolí les seus relacions literàries i personals.

Pero, a l’hora d’aplicar adjectius que donen la valoracio dels dos, escriu de Llorente: es complau en la bellesa de la vida quotidiana i tranquil.la, en les emocions placides; sempre ponderat, tendre i clar, escriu plaents poemes amorosos, sense passio; compon poemes historicistes amb prou bona retorica; és sols enyoradís; manca de voluntat de lluita per al recobrament de la glòria pretèrita;  autor de poemes pairals, plens de la llum i sabor de la mare terra; canta una pàtria idealitzada, gloriosa i amable, pero que és ja un bé perdut o a punt de perdre’s; escriu poemes... d’un sentimentalisme bastant pedestre, ... en un valencià popular ben escaient.

En canvi, de Querol, diu que és més vehement, afectat als temes sublims i a la lluita viril; és un poeta de més ambició estètica, amb pretensions épiques; una mica academic; pero sempre és càlid, lúcid i vibrant, amb una exhuberància continguda; afirma coratjosament les raons dels renaixentistes...

Ho veem: apreciacions encomiastiques per a Querol, i deslloidores per a Llorent. Cosa que extranya molt a qui coneix la produccio lliteraria dels dos, i els fets dels dos per la Renaixença.

¿Per que sera? La clau d’esta distincio la trobem en la següent afirmacio de Sanchis Guarner: Querol ja comença a escriure poemes en català, com ell anomenava ardidament i amb sà criteri cientific, la llengua dels valencians.  Aci tenim el motiu de l’exaltacio de Querol.

De Querol, en llengua vernacula, solament es coneix un llibret chicotet que du tres poemes circumstancials, als que va posar per nom Rimas catalanas;  una poesia dedicà a la filla de Llorent, Reina dels Jocs Florals de 1879, en “Almanaque de Las Provincias”, 1880, p. 89; i un poema titulat Patria, Fides, Amor,  llegit com a manteneor en els Jocs Florals de Barcelona en 1872. I pare voste de contar.

Ben poca cosa. Pero l’haver escrit Rimas catalanas  li causà tan bona impresio a Sanchis Guarner, que es donà pressa per afegir “amb sa criteri cientific”. Lo que no puc trobar per cap de costat es d’on trau el seu criteri fora cientific. Poeta romantic i cientific no casen, no encaixen be. I tampoc es veu a on diu Querol  que la llengua dels valencians siga la catalana.

Sanchis Guarner com a bon catalanisaor, calla, silencia tot lo que conve a la seua intencio. En este cas, una cosa important: Wenceslau Querol, encara que havia naixcut en Valencia, era catala. Els seus pares eren catalans que, per qüestio de treball, s’havien establit en Valencia. Ho diu Almela i Vives. Querol es considerava catala, com tots els fills de pares catalans naixcuts fora de la seua terra. No era valencià sancer.

No va ser tampoc ninguna figura “cabdal” de la Renaixença: la seua activitat, apart d’eixes poques poesies, es reduix a haver assistix a alguna reunio de catalans i felibres, sent dubtos si la presencia de Querol suscrivia per Valencia o per Catalunya; haver segut Manteneor en 1872 en Barcelona i haver presidit un Consistori de Jocs Florals en 1885 alli mateix, possiblement pel seu carrec important en la Sociedad de Ferrocarriles del Norte.

Si Querol te algun merit com a poeta romantic, sera en llengua castellana. En llemosi, com diu Llombart que escrivia Querol –molt extranyat del titul que havia posat a les Rimes-, pareix fluixet: no va guanyar mai el llorer de la Flor Natural, ni va ser en Valencia ni president ni manteneor. Solament en 1859 fon premiat un poema seu, pero... estava escrit en castellà.


Ademes, llegint les seues poesies, qualsevol es queda esbardolit pensant:  ¿d’on s’haura tert Sanchis Guarner que Querol, comparant-lo a Llorente, te mes ambicio estetica, pretensions epiques, que es calit, lucit i vibrant, d’exhuberancia continguda, vehement, afectat a temes sublims i a la lluita viril? Pretensions, ambicions, pot ser les tinguera. Pero la realisacio fon passable nomes. No es cosa de l’atre mon. No te un vers fluit; no corre el vers; es mes rimaor que poeta; i abunda en sons estridents, com a bon catala, martellejant continuament.

Pero..., ya ho hem vist: va escriure “catalanes” i, clar, aixo mereix que Sanchis Guarner li regale lloances, adjectius encomiastics inmereixcuts, comparant-lo a Llorent. Una atra tergiversacio de valors a favor de lo catala.

Remarquem que la tercera de les raons catalanistes –que la Renaixença tingue orige en Catalunya- ni es certa ni es valida per a canviar-li el nom a la Llengua Valenciana.

¿EL NOM DE CATALA APLICAT AL PROPI  IDIOMA?

“Ningu no ha negat mai la unitat de la llengua parlada a tots aquestos països, si bé... s’ha disputat...”
                                               (S.G., p. 21).              
“El nom de català aplicat al propi idioma, l’admeten de bon grat tot els rossellonesos i els eivisencs, i també els mallorquins i els menorquins cultes; però els valencians generalment s’hi resistixen. Mallorca presenta alguns exemples medievals de la introduccio del nom de català per a la llengua, però Valencia no cap”.
(S.G., p. 21-22).
                                  
MAI INTRODUIT EL NOM DE CATALA EN VALENCIA

A pesar de ser catalanisaros Sanchis Guarner va puntualisar una cosa molt be: eixemples d’introduccio, en temps passats, del nom catala en Valencia, no cap.  Ni un cas. Als intents d’introduir este nom, els valencians sempre s’han resistit.

Hem tingut que arribar a ben entrat el sigle XX per a vore uns brots d’una especia biologica mai coneguda en terres valencianes: persones naixcudes en elles, que han fet lo que ningu havia fet mai en tots els sigles passats, nomenar catala a la seua llengua, la llengua valenciana, la nostra llengua. 

Els valencians no admitim el nom de catala aplicat a la nostra llengua.

Es que els valencians hem tingut sempre consciencia de que la llengua que hem parlat i parlem, mai ha segut importà: es autoctona.

Vejam que diu el mateix Sanchis Guarner, contradient-se ell mateix, en unes pagines anteriors: “El País Valencià, el poble valencià, te una personalitat ben definida pels quatres factors abans esmentats: Geografia, Història, Economia i Cultura pròpies. Té també un idioma autocton”.  “Som valencians i el nostre idioma es el valencià”.

I afegix una frase que ben be podia haver-se-la aplicat i que hui poden aplicar-se els catalanisaors valencians: “Qui renuncia a la  seua llengua (¡i al seu nom!, apostille yo)... es com el qui renega de la seua mare. Un insatisfet, un desgraciat, que mai no podrà aspirar a ser altra cosa que un metec (=extranger o foraster). Mereix l’aspre dicteri amb què l’increpà un altre dels nostres poetes, Marti Dominguez:

                                   “ai del poble que talla els seus boscs mil.lenaris
                                   i abandona els solcs patris de les pròpies collites!...
                                   Més que per la naixença s’és bord si es balafia
                                   l’heretat patrimoni.”

Els valencians actuals, com tots els nostres antecessors, si no volem que mos siguen aplicats estos aspres dicteris, hem d’afirmar i defendre que la nostra llengua, naixcuda en terres valencianes del parlar romanic anterior a l’ocupacio cristiana, i que en Valencia tingue lo seu Sigle d’Or –que no en els condats catalans-, es la Llengua Valenciana.

Encara mes. Notem que el nom de catala havia de ser introduit (“Mallorca presenta alguns eixemples medievals de la introduccio del nom de catala per a la llengua, però Valencia no cap”), està clar que no estava dins. Dins nomes hi havia un nom: Llengua Valenciana.

Ella es part essencial de l’heretat patrimoni.

Si l’heretat patrimoni se’l balafia, es permitix o s’ajuda a que el furten, a que s’apoderen d’ell...; si s’ajuda als afanets, aprofitaors de distraccions o d’apaties, s’es bort. Ho digue Marti Dominguez.

EL NOM DE CATALA, MAI GENERALISAT PER A LA NOSTRA LLENGUA.

“El mot “catala”... es una paraula relativament moderna i la seua etimologia es encara molt discutida. El mot no apareix documentat fins a la primera del segle XII, i com es logic hague de tardar uns segles a imposar-se: es notori que no havia generalitzat encara en la primera meitat del segle XIII...!
(S-G-. P. 22).

Per a introduir el nom de catala, s’escriuen coses molts paradoxals, com estes de Sanchis Guarner.

Afirma que catala es paraula moderna i d’etimologia discutida; que no apareix documentat  abans del sigle XII; pero no dona referencia de cap de document que ho confirme i puga vore’s si fa referencia a la llengua; tan sols cita un llibre del catala Joan Coromines, de 1954.

Pero esta afirmacio la trobem invalidà pel mateix Sanchis Guarner, en la pagina 29: “En un document del rei Pere el Cerimonios en 1362 s’ordena que el llibre frances de cavalleria Lançalot fos “reduït” en llengua catalana”: es la primera vegada que apareix aquesta explicita denominacio”.

Observem que l’any 1362 no perteneix a les “primeries” del segle XII”, sino al sigle XIV ben complit. ¿En que quedem?

Afegix de seguida que “com es lògic hague de tardar uns segles a imposar-se” el nom de catala. No s’explica que puga dir-se aço quan el mateix Sanchis Guarner afirma que en el sigle XV tots els gramatics, traductors i autors, valencians i no valencians donen clara i explicitament el nom de llengua valenciana a la de la seua epoca. Per tant, era esta denominacio, llengua valenciana, la que s’havia imposat,  sense necessitat de tardar sigles, com era – segons ell- llogic. Mes dic: encara no s’ha imposat. Volen imposar-la, que no es lo mateix.

Diu que “es notori que no s’havia generalitzat encara en la primera meitat del segle XIII”. D’acort, i mes: es mes notori el fet de que no es va generalisar tampoc en els segles següents. Si no, be haguera repicat les campanes.

Pero volent que parega, presenta –i es veu que no ne troba mes- tan sols dos escrits: u, el de Pere el Cerimonios de 1362, ades referit, i l’atre, les “Cobles de la divisio del Regne de Malloques, del mallorqui Anselm Turmeda, fray apostata, de 1398, “cobles grosseres en pla catala”.

Es tambe molt curios que li endossa a Sant Vicent Ferrer l’haver nomenat incidentalment catala a la nostra llengua. La frase atribuida, de la que no dona referencia documental, i que no s’ha trobat encara per persones dignes de confiança, es: “Vosaltres de la Serrania qui estats enmig de Castella e de Catalunya e per ço prenets un vocable castella e altre catala...”

Ben clar està que Sant Vicent Ferrer predicava sempre els seus sermons en llengua valenciana, com ho confirma Sanchis Guarner.: "Razzano, que escrigue la primera biografia de San Vicent l'any 1455, es a dir nomes vint-i-cinc despres de la mort del sant i quan vivia molta gent que havia escoltat els seus sermons, afirma taxativament que Sant Vicent “sua valentina ac materna lingua fuerit semper locututs”... Pero encara es probable que quan San Vicent  predicava fora del domini llingüistic català (¿) barrejàs el seu valencià amb molt provençalismes (i tambe, segons els casos, amb alguns gal.licismes, italianismes o castellanismes), sembla provat que els espectaculars sermons vicentins tenien el valencià com a llengua bàsica”

Per tant, segons els pais on predicava, s’adaptava a les circumstancies en les paraules que usava. No hi ha de que extranyar-se, ni te transcendencia, el que en una ocasio diguera castellà i catala a uns serrans que vivien entre Castella i Catalunya.

Es induptable que, apart d’estes “faves contaes”, no s’ha generalisat mai el nom de catala per a la llengua, ni en l’epoca del seu desenrollament, ni en el sigle d’or, ni despres, I si, sempre, el de llengua valenciana.

EL NOM “CATALANESC”, BUSCAT EN LUPA I TRET BAIX TERRA.

“La denominacio de llemosí no és la més antiga de les aplicades al nostre idioma: a més de les de pla i vulgar, aviat rebé la de catalanesc”
(S.G., p. 28)

Quan els catalanisaors volen introduir la denominacio de catala per a la llengua valenciana, fan coses com la que vorem si seguint llegint el capitul de Sanchis Guarner.

Vol introduir eixe nom; pero en els sigles XV i XVI, quan la llengua ha deixat arrere el periodo d’evolucio i formacio, i ha aplegat a ser llengua lliteraria, normalisà, no entropessa mes que en autors, traductors i gramatics, valencians i no valencians, que clarament i sempre li donen el nom de llengua valenciana.

En eixa situacio, rebusca en els temps anteriors, en els estrats inferiors dels temps, baix la terra del nivell de cristalisacio, quan s’estava desenrollant la llengua, i, per tant, no tenia encara un nom acceptat, acreditat, sancionat, reconegut.

Encontrà el nom “catalanesc” , pero – notem-ho ben subrallat- solament en “Regles de Trobar” de Jofre de Foixà, en les darreries del sigle XIII; en un traductor mallorqui, de finals del XIII o principi del XIV, de la “Cyrurgia” del mege catala Thederic; i en la “Cronica” de Ramon Muntaner. Tres paraules tan sols per tota documentacio, i referint-se a la parla, encara en evolucio, que usaven els catalans, i escrites per catalans.

Les “Regles de trobar”  son regles de la “langue d’oc”, que es la que servia als catalans com a llengua lliteraria, perque adoptaren l’art dels trovaors provençals. Era una obra feta per a impedir que penetraren en eixa llengua convencional les particularitats de la llengua en formacio, no lliteraria encara, parlà pels catalans.

Muntaner escriu “catalanesc” referint-se al parlar de Murcia en el sigle XIV. No hi ha en tot el mon cap d’afirmacio semejant,  no hi ha res que ho confirme. Pero tot te una explicacio: Muntaner era el cronistes de “les gestes dels catalans en Orient”, les de “la celebre Companyia Catalana d’almogavers”, segons Reglà Campistol, “el tercer i mes vigoros dels cronistes, un entusiasta partidari de la llengua nacional... en formacio”, com escriu Entwistle; tan entusiasta que ensomia en un Imperi Catala. Bosch-Gimpera perla d’ell i l’enjudicia: Pere Bosch-Gimpera, Rector que fon de l’Universitat Autonoma de Barcelona de 1933 a 1939, Conseller de Justicia del Govern de la Generalitat de Catalunya, catala defensor a ultrança de la  personalitat de Catalunya, exilat en Mexic i mort en l’exili l’any 1974, va escriure que li pareixia absurt fer reviure els ideals efimers de l’Imperi Catala de Muntaner, lo qual seria –diu ell- entrar en el mon fantasmagoric dels somnis i entretindre’s en deliris imperials... que –ell ho esparava del seny dels seus paisans- ningu pendria en consideracio.

Muntaner, en els seus deliris, somnis fantasmagorics, diu una cosa tan incongruent con que en Murcia es parlava “catalanesc”. Coneixent-lo no nos extranyem de falsejaments en la seua “Cronica”, la tercera. I mes quan ya de la primera pot dir l’historiaor Ubieto que “La comparacio de la “Cronica de Jaume I” en la documentacio que va otorgar tal monarca porta a la conclusio de que aquella presenta arbitrariament els succeits, alterant la seua successio cronologica, falsejant deliberadament la relacio entre ells, i interpretant-los al seu gust”... afegint que “mentix amplament”.

Consideraes estes precisions, no es pot deduir d’eixos texts que presenta Sanchis Guarner, ni la generalisacio ni l’acceptacio de la paraula “catalanesc”, i mes tenint present que es referixen a un parlar en formacio, al qual cadascu li dona el nom del seu pais.

Quan es va normalisar, quan es va fer lliteraria, en el seu sigle d’or, tots la proclamen Llengua Valenciana.
 la Thederic; i en la “Cronica” de Ramon Muntaner. Tres paraules tan sols per tota documentacio, i referint-se a la parla, encara en evolucio, que usaven els catalans, i escrites per catalans.

Les “Regles de trobar”  son regles de la “langue d’oc”, que es la que servia als catalans com a llengua lliteraria, perque adoptaren l’art dels trovaors provençals. Era una obra feta per a impedir que penetraren en eixa llengua convencional les particularitats de la llengua en formacio, no lliteraria encara, parlà pels catalans.

Muntaner escriu “catalanesc” referint-se al parlar de Murcia en el sigle XIV. No hi ha en tot el mon cap d’afirmacio semejant,  no hi ha res que ho confirme. Pero tot te una explicacio: Muntaner era el cronistes de “les gestes dels catalans en Orient”, les de “la celebre Companyia Catalana d’almogavers”, segons Reglà Campistol, “el tercer i mes vigoros dels cronistes, un entusiasta partidari de la llengua nacional... en formacio”, com escriu Entwistle; tan entusiasta que ensomia en un Imperi Catala. Bosch-Gimpera perla d’ell i l’enjudicia: Pere Bosch-Gimpera, Rector que fon de l’Universitat Autonoma de Barcelona de 1933 a 1939, Conseller de Justicia del Govern de la Generalitat de Catalunya, catala defensor a ultrança de la  personalitat de Catalunya, exilat en Mexic i mort en l’exili l’any 1974, va escriure que li pareixia absurt fer reviure els ideals efimers de l’Imperi Catala de Muntaner, lo qual seria –diu ell- entrar en el mon fantasmagoric dels somnis i entretindre’s en deliris imperials... que –ell ho esparava del seny dels seus paisans- ningu pendria en consideracio.

Muntaner, en els seus deliris, somnis fantasmagorics, diu una cosa tan incongruent con que en Murcia es parlava “catalanesc”. Coneixent-lo no nos extranyem de falsejaments en la seua “Cronica”, la tercera. I mes quan ya de la primera pot dir l’historiaor Ubieto que “La comparacio de la “Cronica de Jaume I” en la documentacio que va otorgar tal monarca porta a la conclusio de que aquella presenta arbitrariament els succeits, alterant la seua successio cronologica, falsejant deliberadament la relacio entre ells, i interpretant-los al seu gust”... afegint que “mentix amplament”.

Consideraes estes precisions, no es pot deduir d’eixos texts que presenta Sanchis Guarner, ni la generalisacio ni l’acceptacio de la paraula “catalanesc”, i mes tenint present que es referixen a un parlar en formacio, al qual cadascu li dona el nom del seu pais.

Quan es va normalisar, quan es va fer lliteraria, en el seu sigle d’or, tots la proclamen Llengua Valenciana.