miércoles, 22 de febrero de 2017

QUATRE EXCUSES I UN FUNERAL

 

Autor : Vicent Calabuig

Revista SOM – Octubre de 2002


L’idioma propi dels valencianas es el valencià i no un atre.  Una mentira dita mil vegades no es convertís en realitat. Durant estos ultims anys hem vist con s’afonava el Mur de Berlín, com Mandela  passava –despres de decades en la presso-  a la presidencia del seu païs i al Nobel de la Pau, o com el P.R.I. –al remat de gobernar durant 70 anys en Mexic- passava a l’oposicio.

De igual manera que hem vist que qui ha volgut dignificar el valencià ho ha fet sense problemes. Ya son molts els politics que s’han resistit a les Quatre Excuses del Pancatalanime (la consellera de Cultura i Educacio Ampar Cabanes des de UCD, Chimo Lanuza en el IVAJ, tots els alcaldes i regidors de UV, Mairen Beneyto en el Palau de la Musica, etc.). Aixina s’ha comprovat que “qui vol, pot ».

Cada volta son mes els que lluiten contra les Quatre Excuses Sense Trellat. Quatre excuses que conduiran al catalanisme al seu funeral. Pero, ¿De quines quatre excuses estem parlant ?

1.- L’excusa de la semblança entre llengües
Moltes vegades, quan un catalaniste no sap que argumentar, comenta aço de “si un valencià i un catala nos entenem es perque parlem la mateixa llengua”.  Esta afirmacio mes que patética resulta ridícula, situant-se en les antipodes de la filología internacional.

Com dia el Pare Fullana “que dos llengües siguen germanes –inclus bessones- no significa que siguen la mateixa llengua”. Aixina per tant, lo mes llogic es que dos llengües que procedixen de la mateixa branca (en este cas, l’occita) que siguen veïnes i que han tingut influencies semblants, siguen –llogicament- paregudes ¡Lo anormal seria lo contrari!

Eixemple en tenim a monto: el gallec i el portugues; el chec i l’eslovac; el serbi i el croat; el ruma i el moldau;  el rus i l’ucrania; el suec i l’islandes, el danes i el noruec, etc. Totes elles reconegudes com a llengües autoctones, inclus en aquells casos en que alguns imperialismes culturals i/o politics intentaren unificar-les be per “decrets llei” o be per la força. Per cert, ¿Quin es el grau cientific de paregut entre llengües” necessari –i arbitrari- per a dir que dos llengües germanes son el mateix idioma? ¿el 70%? ¿el 80%? ¿el 95%? ¿en base a quins criteris lexics, morfosintactics, fonetics/fonologics, etc.?

No obstant, tambe resulta obvi que quant mes catalanisen el valencià (segons els catalanistes, el “mormalisen”,  (curios eufemisme), evidentment molt mes es pareixera al catala.

2.- L’excusa de l’universitat. Una atra excusa recurrent entre els catalanistes es aquella que diu “L’universitat diu que el catala i el valencià son la mateixa llengua”.

En primer lloc,  hem de dir que aço no ha segut sempre aixina, puix fins a la celebracio del primer Congres de Llengua Catalana, esta llengua era mondialment catalogada com un dialecte del provençal. ¿Per que els valencianas no podem fer lo mateix, inclus copiant (calcant) els mateixos arguments d’eixe Congres?.

Pero es que, a mes, el Pare Fullana fundà la catedra de Llengua Valenciana en l’universitat de Valencia i fon membre de la Real Academia Española de la Llengua “per la llengua valenciana”. Llavors, ¿En aquella epoca eren tots ignorants o es que eren tots blavers? ¿o simplement el conflicte no estava tan politisat com ara? ¿es tan descabellat pensar que la situacio pot tornar a capgirar?.

I per una atra banda, la sobirania llingüistica del valencià, hauria de recaure en el poble valencià, de igual manera que nosatres no podem ni debem opinar sobre qualsevol atre idioma alie al nostre ¿O es que un filolec valencià podria dictar doctrina sobre el suhairi, el feroesc o sobre qualsevol dialecte del chinesc?.

L’universitat deuria de ser cresol d’idees i foro de debat. L’universitat hauria d’estar al servici del poble i mai al contrari. I en este sentit, l’universitat te l’obligacio democratica d’escoltar al poble que es sobira respecte a la llengua que parla. No debades els valencianistes sempre hem reclamat un referedum per a que el poble puga deixar ben clar que parla i que vol parlar.
Pero centrant-nos en les nostres universitats, ningu pot obviar l’inmesa cantitat de llicenciats de filología que defenen obertament l’independencia dl valencià (Chimo Lanuza, Voro Lopez, Manuel Gimeno, Joan Costa, Josep Maria Guinot, Laura G. Bru, Emili Miedes, etc.) aixina com moltissims universitaris obligats a amagar les seues creencies fins al mateix moment d’aprovar la carrera. Personalment conec a mes d’u que inclus es veu obligat a publicar baix seudonim.

Greu, molt greu, resulta que en l’universitat (que hauria de ser foro de debat i cresol d’idees) se censure absolutament tant al valencianisme com a l’occitanisme. Pareix que la coneguda i criticada endogamia universitaria  li te massa por a confrontar les seues tesis, mes dogmatiques que cientifiques. Actúen com a fascistes.

3.- L’excusa de la reconquesta. Un dels maxims exponents de la manipulacio catalanista es utilizar la falsa  hipótesis de la reconquesta. Abans de tot hem de dir que la  majoria dels historiadors valencians neguen la mateixa teoria de la repoblacio tal i com la conten els anexionistes, de tal manera que –en vista de l’inviabilitat d’eixa falacia- no tingueren mes remei que afegir que “tambe hem de tindre en cionte les posteriors repoblacions”. Tal volta no caldria ni parlar del tema, puix fins i tot el mateix Badia i Margarit –Rector de l’universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans- ya ha advertit que es absurda.

De totes maneres, ¿Qué nos pot importar als valencianas que fa 8 segles vingueren mes o manco catalans? ¡Si en 800 anys han aparegut, desaparegut i evolucionat centenars de llengües en tot el mon! ¿Quant ha evolucionat el valencià durant eixe temps? Inclus suponent, que llavors, el valencià fora un dialecte del catala, hui tindria dret a ser reconegut com a un idioma propi ¿Qué pensen els catralanistes de la llingüistica diacronica (evolutiva)? ¿per que l’amaguen sistematicament?.

I parlant de normatives ¿Hem de codificar un llengüage arcaixc de fa 8 segles o hem de codificar la parla viva actual? ¿agarrem tambe el castellà arcaic de Cervantes o Quevedo? ¿un dinosauri es un animal o un fosil d’animal? Es cert que els valencians utilisaven “nosaltres” ¡Pero tambe l’utilisaven els castellan! ¿I el restant del lexic propi negat hui pel catalanisme? ¡Quina barra!.

4.- L’excusa del mercat. A sovint escoltem als partidaris de l’unitat de les llengües excusar al catalanisme mentres afirmen que “a l’hora de consolidar un mercat, quant mes sigam, millor”.

La trampa i el destrellat consistíx en que nosatres renunciem a l’idioma valenci’a per a, despres, substituir-lo pel catala. Si tan interessats estan en consolidar un unic mercat, ¿Per que no renuncien els catalans a la seua llengua i la substituixen per la nostra?. Segur que, aixina, els valencianas acceptariem  sense problemes l’anexionisme.

No obstant, evidentment, l’excusa del mercat no es gens científica i unicament es basa en la  pijor accepcio del mercantilisme, puix una de les parts ha de renunciar a tot per a que l’atra ho guanye tot.

Per ultim, afegir que esta escusa es inviable en ella mateixa,  puix de la mateixa manera que la majoria dels valencianas no tenen cap d’interes en comprar llibres en catala, resulta llogic pensar que els catalans tampoc estarien massa interessats en comprar llibres en lengua valenciana.

¡¡¡I si al marge d’estes quatre excuses, algun llector coneix alguna atra, li preguem que nos la comunique a la major brevetat posible!!!

No obstant, front ad este quatre excuses. ¿Qué argumenten els valencianistes? No puc fer un resumen en tan breu espai, ni manco encara escriure en quatre ralles tot lo que figura en un bon cabaç de llibres, pero si m’atrevire a donar uns breus apunts:

1.- Els testimonis escrits d’un romanç prejaumi, i inclus els testimonis d’araps parlant del mateix.

2.- Les investigacions d’eixe romanç (ignorat deliberadament pels catalanistes) fetes per filolecs i historiadors (destaquen poderosament els treballs de Peñarroja, publicats en la prestigiosa editorial Gredos).

3.- Les teories valencianes sobre la reconquesta i sobre les posteriors repoblacions, que diferixen a monto en la dels catalans respecte als numeros (en este sentit, es necessari destacar els treballs d’un dels precursos: l’aragones A. Ubieto).

4.- Els testimonis clarificadors dels coetaneus a Jaume I (per eixemple, el Bisbe Sant Pere Pasqual).

5.- Els testimonis de tots i cadascu dels nostres classics que unaninement i abrumadorament parlaven en llengua valenciana » i mai catalana (per eixemple, Joanot Martorell), tal i com es demostra en els mateixos facsimils editats en el llibre de Mossen Aslminyana “El Crit de la Llengua”, reeditat per Lo Rat Penat en l’any 2.000.

6.- El Segle d’Or de la Llengua Valenciana, el primer segle d’or abans de qualsevol atra llengua peninsular, quan els catalans apenes tenien quatres escritors  mediocres i mal contats.

7.-  L’Estatut d’Autonomia i la seua llegalitat –per damunt de l’AVLl-  que parla inequivocament d’idioma valencià.

8.-  La moderna sociollingüistica internacional (Chomsky, Fishman, Hudson, etc.) que li dona tota la sobirania de qualsevol llengua als seus usuaris –al poble-  i no ad esta o aquella colla de filolecs (en este cas, valencianistes, occitanistes o catalanistes) i que tambe afirma en rotunditat que “la diferencia entre una llengua i un dialecte ni es criteri de filiacio ni el numero de parlants, sino que la primera te un eixercit darrere i la segona no”.

9.- La resistencia del Poble Valencia, que a pesar de la manipulacio del catalanisme durant estes ultims 25 anys –en escoles, universitat, mijos de comunicacio oficials, politiques de subvencions, etc.) resistíx i sap molt be de lo que parla i lo que vol. I no ho dic per la manifestacio del 13-6-97 –la mes multitudinaria que mai ha conegut el Regne de Valencia- sino perque enquesta darrere d’enquesta cabudament aixina ho demostra.

10.- Les paraules de Prat de la Riba, fa ya casi un segle: “Hem de  ser inteligents i estrategits. Primer hem de treballar per l’unitat de les llengües. Una volta consolidat este primer par, hem de passar al segon; l’unitat cultural, i quant ya tingam tant l’unitat llingüistica com l’unitat cultural serà el moment d’aspirar a l’uinitat poliotica de la Gran Catalunya (Països Catalans).


Som valencianas, parlem valencià.