QUAN VINGUÉ JOAN BATISTE BASSET

Per

Antoni Atienza

En 1705 es desencadenaren uns fets rellevants per a l´història valenciana. Aquells acontenyiments encara colpegen les nostres conciencies, i patim les seues conseqüències. Perque, ara fa doscents anys, la guerra de Successió al tro de les Espanyes arribà a les nostres terres.

En 1700, el rei d´Espanya i de Valéncia Carles II, de la dinastía dels Austria, havia mort sense fills. Durant els messos previs a la seua mort, les intrigues envoltaren el seu llit de malalt. Hi havia dos candidats: Felip d´Anjou, net del poderós Lluïs XIV de França, i l´Archiduc Carles d´Austria. Felip era el parent més pròxim, pero era un Borbó. Carles, en canvi, era del mateix llinage que el rei. Finalment, el designat fon Felip.

Les potencies enemigues de Lluïs XIV no aceptaren la designació de Felip com Rei d´Espanya, i es llançaren a la guerra. Anglaterra, Portugal i Holanda recolçaren a l´Archiduc Carles. Felip contava, en principi, en la fidelitat dels regnes d´Espanya, i el recolçament de França. La lluita començà en Italia; allí va anar Felip V, passant previament per Barcelona i jurant les lleis catalanes. Messos després, el conflicte s´estengué a Flandes i a l´Imperi, i en 1702 se vullgué portar a Espanya. Com que els anglesos no pogueren desembarcar en Cádiz, atacaren Vigo i saquejaren la Flota d´Indies alli refugiada. En 1704, els aliats llançaren una nova ofensiva sobre territori espanyol des de Portugal, i acabaren prenint Gibraltar, del qual els anglesos ya no es retirarien.

El regnat de Felip V tremolava. Els anglesos derrotaren als francessos en Blenheim, i llavors els aliats decidiren intentar un desembarcament en Catalunya. De fet, existíen entre els catalans molts partidares de l´Archiduc Carles, i alguns inclús ya s´havien alsat a favor de "Carles III". El sentiment valencià, en general, era en canvi partidari de Felip de Borbó. Pero també existia una intensa aversió cap als francessos. En 1691, una esquadra de vinticinc galeres franceses havia hostigat els ports de Vinarós i Peníscola, i finalment, el 23 de juliol, llançaren un terrible bombardeig sobre Alacant, el port més important del Regne de Valéncia, que durà cinc dies. A banda, estava la competència comercial dels productes francessos. N´hi havia inquietut entre els valencians. El camp encara estava dolgut en la repressió de la revolta coneguda com la "Segona Germania", que durant 1693 i 1694 va sacsejar les comarques de la Marina i el Comtat de Cocentaina.

En estes circunstancies, davant els disturbis que hi havia en Catalunya, el govern de Madrit va manar traure del Regne les tropes preparades per a la seua defensa, i dur-les atres llocs. D´esta manera, en 1705, el Regne de Valencia es quedà desguarnit.

En juliol de 1705, la flota británica va eixir des de Gibraltar cap a Barcelona, per a fer el desembarcament. En ella anaven el propi Archiduc, el princip Jordi de Hesse, que havia segut Virrey de Catalunya, i atres personalitats. El 8 d´agost esta armada va amenaçar Alacant, i el dia 10 ancorà davant d´Altea per a fer l´aiguada. D´ella desembarcà en Altea un home, un valencià, enginyer militar, que havia vixcut i lluitat molts anys al servici de l´emperador de Viena: era Joan Batiste Basset i Ramos, naixcut cap a 1654 en Alboraya. Basset, que duia damunt de si tot lo que posseïa en el món, siscentes lliures valencianes, junt a setze companys, volia intentar alsar al Regne de Valencia a favor de l´Archiduc, i pensava fer-ho aprofitant el descontent popular i la falta de guarnicions. Pero ni l´Archiduc, ni els seus comandants, pensaven donar-.li tropes ni diners. Per ad ells, l´objectiu fonamental era Catalunya.

Un dels companys de Basset era Francesc García d´Avila o Dàvila, un gandienc agent austraciste, que havia escampat per terres valencianes les raons per les quals l´Archiduc Carles era el llegítim rei d´Espanya. Després se ser descobert i acaçat, havia aconseguit fugir a Portugal, a on s´havia reunit en els seus. Dávila coneixia les conexions austracistes de tota la comarca, en la qual un dels caps era Martí Morales, retor d´Altea. Després de molta discussió, Basset va aconseguir que l´Archiduc li donara permís per a quedar-se en el Reialme, nomenant-lo general i plenipotenciari seu davant dels valencians. Se dugueren a terra quatrecents fusells i tambors, dels quals es feren càrrec Joan Gil Cabezas, d´Ondara, fet capità, i el seu germà. Gil Cabezas, que tenia experiencia militar, organiza una partida de milicians. La flota anglesa, finalment, se´n anà cap a Barcelona.

Dávila i Basset varen decidir prometre als valencians que si l´Archiduc Carles guanyava la guerra, llevaria tots o bona part dels impostos feudals que els llauradors pagaven als senyors. En un règim feudal tan dur com el valencià, la noticia s´escampà per tot el Regne, i feu que l´Archiduc guanyara ràpidament adhesions. Possiblement, els dos austracistes sabien que la seua proposta era revolucionària, pero també eren coneixedors que el seu programa, molt paregut, per no dir idèntic, als de la Segona Germania, anava a conseguir el propòsit previst.

Seguidament, Basset va fer-se a la mar en set barcos i dos balandres, i el 17 d´agost fondejava en Dénia. Al dia següent, la ciutat i el castell es varen rendir, sense cap de violència. Basset organisà llavors la milicia de la ciutat, mentres el seu chicotet eixercit de voluntaris creixia, i preparà les defenses del castell, llavor en la qual era, com enginyer, un expert.

Les autoritats de Valencia decidiren notificar al rei Felip V la rebelió que ensenyorejava Dénia, per a que enviara tropes cap al Regne. El Terç de Valencial, en el qual el Regne havia contribuït a la guerra, estava assejant Gibraltar; no obstant, i a pesar d´haver complit ya en la Corona, el Cap i Casal va oferir a Felip V armar 400 ginets per a sofocar la revolta. Finalment, des de Madrit es va ordenar a varies forces de caballería, situades en Castella i Múrcia, que entraren en la Marina i el Marquesat, per a assejar Dénia i restaurar l´orde. Mentrimentes, les milicies valencianes, entre les quals estava el Terç d´Ontinyent, comandades pel mariscal Lluïs de Zúñiga, junt al duc de Gandia, s´organisaren i alvançaren contra els austracistes, i derrotaren a Gil Cabezas junt al riu Molinell. Les tropes de Felip V arribaren i assejaren Dénia, pero també someteren a la comarca a una dura repressió: aixó no va favorir per a res la lleialtat dels valencians cap a Felip de Borbó. Molts llauradors tingueren que fugir en les famílies a les montanyes, fugint de la rapacitat de les tropes de Felip V. Damunt, el tinyent general Salazar, comandant suprem de les tropes del rei Borbó, fracassà en l´asalt a Dénia.

En aixó, l´arribada de la flota británica en l´Archiduc a Barcelona, feu que Felip V ordenara l´eixida del Regne de Valencia de totes les seues tropes. Per ad ell també era més important Catalunya que Valencia, i els soldats abandonaren el sege de Dénia. Les autoritats valencianes suplicaren al monarca que no s´enduguera les tropes, pero la decissió de Felip de Borbó era inapelable. A soles després de moltes supliques, el monarca va accedir a deixar en el Regne un regiment de caballería de 450 soldats catalans, baix el comandament del coronel Rafael Nebot, tarragoní de Riudoms, de famñilia austracista. Felip degué pensar que era millor deixar als soldats catalans en Valencia: allí li serien fidels, pero en Catalunya li podien traicionar. Per la seua part,  les milicies valencianes casi es varen disoldre per la necessitat dels llauradors de tornar als seus pobles a fer les collites.

Les tropes de Felip V fracasaren en intentar mantindre a Catalunya dins de la causa borbònica. A pesar d´haver jurat les seues lleis, i d´haver reconegut nous privilegis, els catalans aclamaren a l´Archiduc, i la causa austracista triomfà en casi tota Catalunya. Inclús, els austracistes catalans decidiren invadir el Regne de Valencia pel nort. La campanya fon dirigida per la ya coneguda familia Nebot, de Riudoms, en Tarragona. El 27 de setembre, els "miquelets" catalans dirigits per Josep Nebot, germà del coronel Rafael, entraren en Vinarós. Els "miquelets" eren una milicia dels pobles catalans, composta per gent amotinadora i poc recomanable, formada a rant dels conflictes que asolaren Catalunya durant el segle XVII. Després de 1705 es formarien partides de "micalets" valencians, en un carácter més disciplinat que els catalans. La falta de soldats de Felip V en el Regne feu que les comarques del nort del Regne foren presa  fàcil presa per als catalans, als quals el croniste Josep Manuel Miñana nomenà "latrones", terme que en llatí significa tant "lladre" com "mercenari". En aquella época, n´hi havia poques diferencies entre uns i atres. També hi ha que dir que la causa de l´Archiduc s´estenia dia a dia pel Regne, i que els esquadrons de cavalleria de Castelló es declararen seguidors de l´Austria. Les autoritats borbòniques, sobre tot el virrey, tingueren pocs reflexos, no varen saber aprofitar l´oferiment de Peníscola per a sofocar la revolta en Vinarós, ni varen afanyar a les tropes felipistes que es dirigien de d´Andalusia a Aragó, per a que pogueren entrar en el nostre Regne. Finalment una part d´estes, comandades pel destrellatat marqués de Pozoblanco, que en la seua brutalitat feu més per la causa de l´Archiduc que cap dels seus propagandistes, entraren en Benicarló, dispostes a assejar Vinarós.

Pero en les seues dilacions, i per falta de soldats, els borbònics perdien la partida. A principis de setembre, Rafael Nebot, que era coronel de Felip V pero com ya sabem de familia austracista, es canvià de bàndol, arrestà al seu comandant suprem, Zúñiga, en Ondara, i a atres comandants borbònics, com Corbí, i després anà a reunir-se en Basset en Dénia. Les portes de viles i ciutats se l´obrigueren a Basset al seu pas cap a Valencia. Entrà en Gandia i Alzira, i el 16 de decembre arribà a la porta de Sant Vicent de Valéncia, rodejat de llauradors de tots els pobles de la rodalia, que l´aclamaven, lloaven l´abolició dels drets senyorials i feudals, i proclamaven la seua fidelitat a Carles III. En les muralles del Cap i Casal, els menestrals dels gremis, armats per a defender-la, també es sumaren a llauradors. El virrey abandonà el càrrec, i els jurats i el Consell decidiren obrir la ciutat. Els canons preparats per a detindre als austracistes es quedaren per tant, muts.

El comte del Real, el valencià Ximen Pérez de Calatayud, fidel súbdit de Felip V, havia acodit des de Morella a la crida del virrei. En vore que Valencia estava en mans dels austracistes, es va reunir en Pozoblanco, llavors en Nules, i decidiren retirar-se cap a Vilafermosa. Després de tres dies de marcha, arribaren a Aragó. Des d´eixe moment, el Regne de Valéncia ya formava part de la causa de l´Archiduc. La seua causa estava encadenada a la sort de les armes dels aliats contra Lluïx XIV i Felip V.

Llavors, els borbònics s´exiliaren. Moltes ciutats reberen cartes comminatòries de Basset per a reconèixer com a rei a Carles III, i sense tropes ni força per a negar-se, molts ho feren. Rafael Nebot entrà en Xàtiva.

¿Per qué triomfà la revolta? Per un costat, Felip V era un monarca desconegut per als valencians: no habia chafat el Regne des de la seua proclamació com a rei d´Espanya cinc anys abans, ni havia jurat els Furs, ni havia segut aclamat com a rei de Valéncia. En canvi, l´Archiduc vingué pronte, va viure una temporada en Valéncia i jurà els Furs el 10 d´octubre de 1706. Ademés, Felip V es va preocupar més per mantindre la fidelitat de Catalunya i Andalusia, i es va permetre el luxe de desguarnir el Regne de Valéncia, deixant aixina obert el camp als seus enemics, que es passejaven per la costa en una flota molt important, poveïda de tropes de desembarcament. Per últim, la personalitat carismática i arrebatadora de Basset, i les seues promesses de redimir els tributs feudals, arrossegaren a una llauradors ofegats per les càrregues senyorials.

La revolta valenciana de la Guerra de Successió fon un fenòmen esplendit, en el qual la voluntat popular es va impondre a unes autoritats esglayades pels acontenyiments. Fon una revolució en la qual les poques notes desagradables corregueren a càrrec dels "miquelets" catalans, els quals no tots eren "maulets" o partidaris de l´Archiduc; també hi havia felipistes.

No obstant, la causa de l´Archiduc s´afonà quan les noves autoritats es negaren a complir les promesses de Basset. El general valencià que havia guanyat un Regne en la seua voluntat, que el governà en prudencia i justicia i que després el posà als peus del seu senyor, fon empressonat, i els valencians abandonaren llavors la lluita activa, més encara quan les milícies valencianes foren despreciades pels comandants de l´Archiduc, l´anglés Lord Gallway i el portugués marqués das Minas. La batalla definitiva es donaria en els camps d´Almansa, el 25 d´abril de 1707, i els soldats valencians que allí hi havien, o vestien uniforme anglés, o estaven en el Terç de Valencia, ara rebatejat com Regiment de Jaén, en el bàndol felipiste, junt als ginets de Corbí, aquell alcoyà pres en Ondara per Nebot. Pero aixó ya es una atra història. Un història en la qual Felip V tingué un paper important, com a bochí d´un poble al qual ell abandonà, i al que després condenà en molta major durea que als que realment l´havien traicionat.