miércoles, 22 de febrero de 2017

QUANT EL MAL NO A SOLES VE D'ALMANSA


AUTOR: JOAN IGNACI CULLA


Hi ha dates que tristament asalten la nostra memoria. El 25 d’abril no es conmemora res, sino que es recorden les repercusions negatives que tingue per als valencians. Esta data marcà el nostre desti. Eixe dia de 1707, per “derecho de conquista”, foren abolits els Furs del Regne de Valencia, en el Decret de Nova Planta. Els nostres privilegis, forjats a traves d’una llarga historia, foren suprimits per el conquistador Felip V. Pero no quedaren ahi les fechories del monarca, cremà Xativa i li canvià el nom per el de Colonia Nueva de San Felipe; segregà la poblacio de Caudete del Regne de Valencia, despres de que esta donara refugi als maulets, defensors de l’Archiduc Carles (encara conserven en l’Ajuntament la Real Senyera, recort de temps passats); i imposà al nostre poble la llengua de l’Imperi. El valencià deixava de ser oficial i es prohibia el seu us en tots els documents publics, sustituint-lo per el castellà. Perdiem la nostra identitat per una atra.

D’ahi el dit “Quant el mal ve d’Almansa a tots alcança”. Pero com no hi ha mal que cent anys dure (encara que este durà casi tres sigles), en la democracia recuperarem els nostres furs, a través del Estatut d’Autonomia.

Es restablien els nostres drets, encara que no tots. El nom historic per el que sempre s’ha reconegut ad este poble es quedava en els despachos: Regne de Valencia. Pero es restituia oficialment el nostre idioma i nostra Real Senyera.

Aixina, la Senyera tornava a onejar en orgull en els edificis publics encara que este fet suscità alguns recels. La nostra llengua valenciana, en les Normes del Puig, tornava a l’ensenyança. Els tituls de Lo Rat Penat i GAV facultaven als professors durant un temps, fins a que aplegà el “normalisat” Ciscar, creant el reciclage de llavats de cervell IEC (Institut d'Estudis Catalans).

Quan el PP arribà al poder nos va fer pensar que tornaria la cordura, puix aixina ho manifestaven en els seus postulats electorals. L’esperança per la promesa, es transformà en desolacio i frustracio, al comprovar una volta mes que el nostre desti era el desengany. Els nostres fills poc a poc es transformaven en marionetes dirigides per politics sense escrupols, conseguint que estos qüestionaren l’inteligencia dels seus propis pares. El temps de sometiment va fer floreixer nous adeptes a “la causa”, per a major vergonya del seu llinage. S’estava conseguint que el menyspreu cap a lo nostre es convertira en dogma progresiste-cultural.

Pero si creïem que ya ho haviem soportat tot, estavem equivocats. ¡Sempre es pot fer mes mal als valencians! Si el 25 d’abril de 1707 marcà la nostra historia, atra data impregnaria la nostra memoria en el futur, el 8 de febrer de 2005. Un dia en el que els nous botiflers disfraçats d’academics de l’AVL, i arropats per els que tenien que mirar per els nostres interesos, veneren lo mes genui d’este poble, sa llengua. Una volta mes imperava el “derecho de conquista”. Una volta mes nos canviaven la nostra identitat per una atra. A diferencia de la batalla anterior, aci es canvien les llances per vots i els fusils, per nomines. Pero el resultat devastador es el mateix. Una volta mes, nos obliguen a refugiar-nos en les trincheres del ostracisme i des d’alli seguir reivindicant lo que es nostre, lo que no nos poden furtar: el llegat dels nostres antepassats.

Almansa, igual que el carrer dels cabrits (CVC), cavallers, (GV) o S. Miquel dels Reis (AVL), quedaran en la memoria, junt en tots i cada un del noms que contribuiren en els seus fets a usurpar-nos lo que llegitimament era nostre. Han preferit passar a l’historia com a acomplexats, per covarts, per mentirosos i, lo que es pijor, per traïdors. El temps i la memoria els jusgaran, pero si estagueren tots junts en un quadro, tant els que firmaren, com els que els han fet costat en el seu consentiment, el poble valencià els posaria com a Felip V, cap per avall.