Per: Ramon Garcia i Hernandez
Valencia 1990
A MODO DE RESUMEN
I
Molts i variats ne son els factors que han incidit en l’implantacio, directa o indirectament, del catalanisme en lo Regne de Valencia. Encara que a rics de deixar-mos aparcats alguns d’ells mos atrevim a citar-los. Ademes dels historics-culturals i llingüistics, que sabiament manipulats han actuat directament, hi ha atres que indirectament han segut eficaços en el posterior desenroll del mateix. El carácter dels valencians, obert, festiu, poc constants en lo profundo, amic del “fum i les carcases”, “meninfot” (que s’inhibix, que s’alça de muscles), en una burguesia incapaç d’asumir el paper de mecenes de la cultura autoctona, que l’historia li havia reservat, que ha obligat a emigrar a certa intelectualitat nativa, en busca d’apoyos morals i economics en atres latituts i que generosament se’ls ha brindat a a canvi de favor i interessos inconfesables, que al nostre jui estan clars “com la llum que mos allumena”.
II
Tambe està la sicologia colectiva, que en termens generals, el valenciano s’ha sentit comodo sempre com a espanyol, aço ha fet que es distanciara de ses arraïls autoctons en ares d’un ecumenisme nacional. Despres està el factor demografic. La fort inmigracio de gents vingudes d’atres bandes en busca d’un major nivell de vida que els era negat en ses llocs d’orige –no jugem, constatem un fet- i que els natius hem segut incapaços d’integrar-los plena, historica i culturalment en la nostra comunitat.
III
I no podem oblidar la carga emotiva de les sigles dels partits que, cridats de “esquerres”, han eixercit sobre les classes mes humilts, i el dany que estos han originat a l’asumir integrament el dogma pancatala. El factor economic fon determinant. L’auge economic dels anys xixanta donà com a major resultat una major afluencia de jovens universitaris, que begueren en avidea cuantes doctrines els vertiren sobre ses mentes “blanques”. I estos antany universitaris, hui dirigents politics, en carrecs de relevancia, estan duent a la practica, com a fruit de “aquella sembra duta a terme pels professors que en atra part havem nomenat, totes les ensenyances rebudes.
IV
El nacionalisme catala ha sabut sempre envoltar-se en la “capa” de la llibertat, de la democracia, del progresisme. A soles aixi es pot aplegar a comprendre que esta idea haja pogut ser asumida per tot l’arc politic cridat progresiste. Naturalment involucraes estan tambe eatres formacions politiques que no son d’esquerres i no volen ser de dretes, entenent com a tal a la tradicional i conservaora, que en termens generals viu alluntà de eixes “chicotees” que tant conturben al sector humilt de la societat: els valencianistes.
V
No volguerem ser irreverents quan afirmen que l’iglesia tambe ha aportat lo seu “gra d’arena” en este menester.. De tots es sabut el canvi efectuat per esta institucio en el camp social, deixant arrere prejuïns atavics i obrint-se mes al progres. Ses “pulpits” han servit per a la propagacio d’eixes idees i com ho habem dit ades i ho repetim ara, el catalanisme s’ha impregnat d’eixe barniç progresiste, puix amplis sectors de l’iglesia ho han divulgat. I aço no es una afirmacio gratuïta. L’abadia de Montserrat donà acollida entre ses voltes ad aquells embrions de l’oposicio al regim, que durant quaranta anys ha regit els destins dels espanyols. Pero, aixo si, cubrint-los en la bandera dels tres enunciats anteriorment: llibertat, democracia i progres.
No havem volgut fer un analisis exhaustiu de la lamentable –al nostre juï- situacio en que mos trobem en Valencia, a on està en joc la supervivencia d’un poble. Ya sabem que este no pot desapareixer fisicament, salvo que un terremot o maremot ho arrase i engolisca, pero si pot passar a ser anulat i que sa personalitat es diluixca en ares d’un hipotetic somi en nom concret: “països catalans”... “Catalunya”.
VI
No volem remontar-mos- encara que ho citem- al problema de l’imperialisme macedonic contra el atenienses, advertit per Demostenes, en ses discursos a ses conciutadans sobre les maniobres beliques de Filipo contra Atenes. No. Pero tampoc podem ignorar que el fet no es nou. En epoques recents, el papanatisme, o l’indiferencia, o la cobardia, o tot junt va fer possible el “Pacte de Munich” (1938) quin paralelisme en la nostra situacio es del tot evident. Llavors com ara el mon feu “oits sorts” als “estampits” d’un nacionalisme incipient, de qui resultat tots coneguem. Es possible que estes paraules fasen somriure ad alguns. No ho dubtem. A soles recordar que el nacionalisme ¡JAMAS! presenta ses maximes aplicacions reivindicatives, a soles les minimes. Quant Cambo i ses “lliguers” acosaven en el Congres (7 i 8 de juny de 1916), en demandes de mercets i prebendes, tant politiques com economiques per a Catalunya, Lerroux li preguntà: “...Mosatros coneguem varis programes minins de la “Lliga”; no coneguem cap problema maxim...” “...Senyor Cambo...” “... si S.S. poguera obtindre l’independencia de Catalunya, ¿es contentaria en l’autonomia politica de Catalunya?. (G. Venero, H.N., II, pag. 193). L’experiencia que estem vivint mos fa parlar cargant l’accent en el pesimisme.
REQUIEM PER VALENCIA
Molts i variats ne son els factors que han incidit en l’implantacio, directa o indirectament, del catalanisme en lo Regne de Valencia. Encara que a rics de deixar-mos aparcats alguns d’ells mos atrevim a citar-los. Ademes dels historics-culturals i llingüistics, que sabiament manipulats han actuat directament, hi ha atres que indirectament han segut eficaços en el posterior desenroll del mateix. El carácter dels valencians, obert, festiu, poc constants en lo profundo, amic del “fum i les carcases”, “meninfot” (que s’inhibix, que s’alça de muscles), en una burguesia incapaç d’asumir el paper de mecenes de la cultura autoctona, que l’historia li havia reservat, que ha obligat a emigrar a certa intelectualitat nativa, en busca d’apoyos morals i economics en atres latituts i que generosament se’ls ha brindat a a canvi de favor i interessos inconfesables, que al nostre jui estan clars “com la llum que mos allumena”.
II
Tambe està la sicologia colectiva, que en termens generals, el valenciano s’ha sentit comodo sempre com a espanyol, aço ha fet que es distanciara de ses arraïls autoctons en ares d’un ecumenisme nacional. Despres està el factor demografic. La fort inmigracio de gents vingudes d’atres bandes en busca d’un major nivell de vida que els era negat en ses llocs d’orige –no jugem, constatem un fet- i que els natius hem segut incapaços d’integrar-los plena, historica i culturalment en la nostra comunitat.
III
I no podem oblidar la carga emotiva de les sigles dels partits que, cridats de “esquerres”, han eixercit sobre les classes mes humilts, i el dany que estos han originat a l’asumir integrament el dogma pancatala. El factor economic fon determinant. L’auge economic dels anys xixanta donà com a major resultat una major afluencia de jovens universitaris, que begueren en avidea cuantes doctrines els vertiren sobre ses mentes “blanques”. I estos antany universitaris, hui dirigents politics, en carrecs de relevancia, estan duent a la practica, com a fruit de “aquella sembra duta a terme pels professors que en atra part havem nomenat, totes les ensenyances rebudes.
IV
El nacionalisme catala ha sabut sempre envoltar-se en la “capa” de la llibertat, de la democracia, del progresisme. A soles aixi es pot aplegar a comprendre que esta idea haja pogut ser asumida per tot l’arc politic cridat progresiste. Naturalment involucraes estan tambe eatres formacions politiques que no son d’esquerres i no volen ser de dretes, entenent com a tal a la tradicional i conservaora, que en termens generals viu alluntà de eixes “chicotees” que tant conturben al sector humilt de la societat: els valencianistes.
V
No volguerem ser irreverents quan afirmen que l’iglesia tambe ha aportat lo seu “gra d’arena” en este menester.. De tots es sabut el canvi efectuat per esta institucio en el camp social, deixant arrere prejuïns atavics i obrint-se mes al progres. Ses “pulpits” han servit per a la propagacio d’eixes idees i com ho habem dit ades i ho repetim ara, el catalanisme s’ha impregnat d’eixe barniç progresiste, puix amplis sectors de l’iglesia ho han divulgat. I aço no es una afirmacio gratuïta. L’abadia de Montserrat donà acollida entre ses voltes ad aquells embrions de l’oposicio al regim, que durant quaranta anys ha regit els destins dels espanyols. Pero, aixo si, cubrint-los en la bandera dels tres enunciats anteriorment: llibertat, democracia i progres.
No havem volgut fer un analisis exhaustiu de la lamentable –al nostre juï- situacio en que mos trobem en Valencia, a on està en joc la supervivencia d’un poble. Ya sabem que este no pot desapareixer fisicament, salvo que un terremot o maremot ho arrase i engolisca, pero si pot passar a ser anulat i que sa personalitat es diluixca en ares d’un hipotetic somi en nom concret: “països catalans”... “Catalunya”.
VI
No volem remontar-mos- encara que ho citem- al problema de l’imperialisme macedonic contra el atenienses, advertit per Demostenes, en ses discursos a ses conciutadans sobre les maniobres beliques de Filipo contra Atenes. No. Pero tampoc podem ignorar que el fet no es nou. En epoques recents, el papanatisme, o l’indiferencia, o la cobardia, o tot junt va fer possible el “Pacte de Munich” (1938) quin paralelisme en la nostra situacio es del tot evident. Llavors com ara el mon feu “oits sorts” als “estampits” d’un nacionalisme incipient, de qui resultat tots coneguem. Es possible que estes paraules fasen somriure ad alguns. No ho dubtem. A soles recordar que el nacionalisme ¡JAMAS! presenta ses maximes aplicacions reivindicatives, a soles les minimes. Quant Cambo i ses “lliguers” acosaven en el Congres (7 i 8 de juny de 1916), en demandes de mercets i prebendes, tant politiques com economiques per a Catalunya, Lerroux li preguntà: “...Mosatros coneguem varis programes minins de la “Lliga”; no coneguem cap problema maxim...” “...Senyor Cambo...” “... si S.S. poguera obtindre l’independencia de Catalunya, ¿es contentaria en l’autonomia politica de Catalunya?. (G. Venero, H.N., II, pag. 193). L’experiencia que estem vivint mos fa parlar cargant l’accent en el pesimisme.
REQUIEM PER VALENCIA
VII
La nostra intencio, com hem indicat ades, no ha segut l’apurar el tema. Moltes coses mos hem deixat en el tinter. No hem citat una important rao d pes: la qüestio economica. L’aventura independentista mampresa per Catalunya, precisa d’uns condicionaments que li asseguren en el futur sa viabilitat, i Valencia i les Balears son les dos regions quin comerç exterior te un balanç positiu com a superavit, en relacio a les atres regions d’Espanya. I es precisament Catalunya la mes deficitaria en eixe aspecte, degut a que sa industria de transformats ha precisat durant sigles un desaforat proteccionisme a l’importacio de sa materia prima, que en bones o males arts ha conseguit del denostat Estat Espanyol, be siga en monarquia, republica, regencia o dictaura, que generosament qual “banya de l’abundancia” ha derramat sobre Catalunya. I es curios el constatar que el sentit autonomiste en lo politic es diluix quan es tracta de l’economic. En eixe aspecte ne son rabiosament centralistes. Mos remitim a l’historia.
VIII
Valencia està siguent abandonà a la seua sort. El valencianisme no genera, no a soles simpatia cap ad ell, sino, tan sivol interes. No contar en el concert nacional, a soles el catalanisme està de moda, per no citar ad atres nacionalismes, Els mijos de comunicacio ne son un eixemple a considerar. La publicitat s’ha convertit en “ciencia” definitiva, per allo que hem apuntat en atra ocasio: una mentira repetida moltes vegaes pretent que es convertixca en veritat.
IX
La nostra intencio ha segut expondre lo mes objectivament possible i sense apasionament este tema tan candent, que lleva el somi a molts valencians. ¿Ho habrem conseguit?. Hem tractat d’explicar i aportar un material que servixca d’orientacio per a la mes facil comprensio d’este problema, que afecta a tots els espanyols, obrint les portes a una possible curiositat que permitixca un coneiximent mes profunt del tema. Si el treball que hem recopilat ha servit per a generar a soles un deu per cent de l’interes que posaren en sa confeccio, mos donarem per satisfets. El tema queda obert. El futur ne te la paraula. Ad este ho conformarà el present i ningu pot sentir-se alie –per a be o per a mal- al mateix. L’historia seguix... El pancatalanisme es troba expandit en... les institucions politiques..., en les docents... (universitat, instituts, escoles), en els mijos de comunicacio social baix control governamental... (i en els privats per moltes raons), en els partits politics, d’esquerres i de dretes, en amplis sectors de l’iglesia catolica i no catolica (per activa i per passiva), en... en... ¿Serà est el moment d’entonar un REQUIEM PER VALENCIA?.
La nostra intencio, com hem indicat ades, no ha segut l’apurar el tema. Moltes coses mos hem deixat en el tinter. No hem citat una important rao d pes: la qüestio economica. L’aventura independentista mampresa per Catalunya, precisa d’uns condicionaments que li asseguren en el futur sa viabilitat, i Valencia i les Balears son les dos regions quin comerç exterior te un balanç positiu com a superavit, en relacio a les atres regions d’Espanya. I es precisament Catalunya la mes deficitaria en eixe aspecte, degut a que sa industria de transformats ha precisat durant sigles un desaforat proteccionisme a l’importacio de sa materia prima, que en bones o males arts ha conseguit del denostat Estat Espanyol, be siga en monarquia, republica, regencia o dictaura, que generosament qual “banya de l’abundancia” ha derramat sobre Catalunya. I es curios el constatar que el sentit autonomiste en lo politic es diluix quan es tracta de l’economic. En eixe aspecte ne son rabiosament centralistes. Mos remitim a l’historia.
VIII
Valencia està siguent abandonà a la seua sort. El valencianisme no genera, no a soles simpatia cap ad ell, sino, tan sivol interes. No contar en el concert nacional, a soles el catalanisme està de moda, per no citar ad atres nacionalismes, Els mijos de comunicacio ne son un eixemple a considerar. La publicitat s’ha convertit en “ciencia” definitiva, per allo que hem apuntat en atra ocasio: una mentira repetida moltes vegaes pretent que es convertixca en veritat.
IX
La nostra intencio ha segut expondre lo mes objectivament possible i sense apasionament este tema tan candent, que lleva el somi a molts valencians. ¿Ho habrem conseguit?. Hem tractat d’explicar i aportar un material que servixca d’orientacio per a la mes facil comprensio d’este problema, que afecta a tots els espanyols, obrint les portes a una possible curiositat que permitixca un coneiximent mes profunt del tema. Si el treball que hem recopilat ha servit per a generar a soles un deu per cent de l’interes que posaren en sa confeccio, mos donarem per satisfets. El tema queda obert. El futur ne te la paraula. Ad este ho conformarà el present i ningu pot sentir-se alie –per a be o per a mal- al mateix. L’historia seguix... El pancatalanisme es troba expandit en... les institucions politiques..., en les docents... (universitat, instituts, escoles), en els mijos de comunicacio social baix control governamental... (i en els privats per moltes raons), en els partits politics, d’esquerres i de dretes, en amplis sectors de l’iglesia catolica i no catolica (per activa i per passiva), en... en... ¿Serà est el moment d’entonar un REQUIEM PER VALENCIA?.
No hay comentarios:
Publicar un comentario