Soldats professionals que durant el sigle XIII emplearen els Reis de la Corona d’Arago, en ses guerres internacionals. Els Almogavers, foren, inicialment, tropa de frontera e intervingueren en la reconquista del Regne de Valencia (1233-1253) i del Regne de Murcia (1264-1266) aixi com, despres, en les asidues incursions de castic i rapinya per territori musulma (“e guerregen tots jorns ab sarraïns, e entren dins la terra dels sarraïns una jorná o dos”) diu el croniste Desclot.
Pere I de Valencia El Gran, els portá en 1282, a combatre en Africa, primer, i despres, en Sicilia i Calabria. Quant la pau de Castellbellota (1302) assegurá a la dinastia aragonesa el tro de Sicilia, passaren al servici de l’emperaor de Bizancio, per a lluitar contra els turcs: est episodi breu (1302-1310) pero agitat i conegut per “l’expedicio dels almogavers a l’Orient” doná fama historica i lliteraria ad estos mercenaris. Encara apareixen uns ultims cossos d’almogaves en lo regnat de Pere II de Valencia El Cerimonios, en les campanyes del dit monarca contra Jaume II de Mallorca (1343) i Pere I de Castella (1356-1366).
Eren, per lo general, gent d’infanteria. Desclot, lo seu contemporaneu, els descriu com “gents que no viuen sino d’armes, e no estan en ciutats ne en viles, sino en muntanyes ne en boscs”; afegix que “ben estaran dos jorns sens menjar, si mester es, o menjaran de les herbes del camp”, i consigna que solien anar precariament vestits, bruts (“tots suats e negres”) i en escasos pertrets d’atac (“un coltell“, “una bona llança e dos darts”). Son aspecte feroç i lo seu valor en el camp de batalla aplegaren a ser llegendaris (“anaven tan llejos i denegrits que sols en el semblant feen guerra, i com eren homens desesperats, cent d’ells osaven acometre a mil”, escriu Gaspar Escolano). Son crit de combat era “¡Desperta, Ferro! ¡Desperta!.
Desclot afirma que “son aragonesos e serrans”, entenent per serrans els procedents de la zona muntanyenca a on convergixen Arago, Castella i lo Regne de Valencia; pareix que tambe figuraven moros (sarraïns) en ses files.
Resulta imposible valorar laa participacio valenciana en aquelles forces, pero n’hi ha noticia d’ella: Ramon Muntaner, en sa Cronica, parla incidentalment d’un grup de vint almogavers de Sogorp, i en les hosts de Pere II de Valencia El Cerimonios, encara formaven grups d’extricte orige local (“en la reraguarda, apres totes les adzenebles, ab los almogavers de Valencia”).
En les terres valencianes del sur recient recuperaes, operaven intensament hasda 1275 (mes de huit mil es concentraren llavors en “la Pena de Xeixona”, qui es entre Alacant i Xativa, d’aon tingueren que ser evacuats perque es dedicaven a la depredacio dels musulmans ya sometits).
Mal pagats, sens dubte, buscaven lo seu boti entre els mateixos subdits del rei a qui servien.
Reapareixen els almogavers en accions de guerra en temps de Pere II de Valencia El Cerimonios, a raïl de l’invasio de les tropes castellanes de Pere I com ya queda dit.
Els almogavers tingueren en la Cronica (1235) de Ramon Muntaner un relat circunstanciat i entusiasta, i la novela de Joanot Martorell “Tirant lo Blanch” (1460) s’inspirá directament en l’aventura de Bizancio. Es important tambe el llibre del Valenciá Francesc de Moncada “L’expedicio d’aragonesos contra turcs i grecs” (1623). El mit historic apenes trobá eco en els poetes valencians de la Renaixença i, potser, sols siga digne de mencio, per s’excepcionalitat, el poema dramatic Roger de Flor (1925) de Josep Maria Bayarri. De totes maneres, en el llengüage corrent, te una certa vigencia la paraula “almogaver” per a designar mes o menys ironicament, al patriota exacerbat.
Font: Gran Enciclopedia de la Regio Valenciana – Valencia 1.972 – Tom I pag. 202.
Pere I de Valencia El Gran, els portá en 1282, a combatre en Africa, primer, i despres, en Sicilia i Calabria. Quant la pau de Castellbellota (1302) assegurá a la dinastia aragonesa el tro de Sicilia, passaren al servici de l’emperaor de Bizancio, per a lluitar contra els turcs: est episodi breu (1302-1310) pero agitat i conegut per “l’expedicio dels almogavers a l’Orient” doná fama historica i lliteraria ad estos mercenaris. Encara apareixen uns ultims cossos d’almogaves en lo regnat de Pere II de Valencia El Cerimonios, en les campanyes del dit monarca contra Jaume II de Mallorca (1343) i Pere I de Castella (1356-1366).
Eren, per lo general, gent d’infanteria. Desclot, lo seu contemporaneu, els descriu com “gents que no viuen sino d’armes, e no estan en ciutats ne en viles, sino en muntanyes ne en boscs”; afegix que “ben estaran dos jorns sens menjar, si mester es, o menjaran de les herbes del camp”, i consigna que solien anar precariament vestits, bruts (“tots suats e negres”) i en escasos pertrets d’atac (“un coltell“, “una bona llança e dos darts”). Son aspecte feroç i lo seu valor en el camp de batalla aplegaren a ser llegendaris (“anaven tan llejos i denegrits que sols en el semblant feen guerra, i com eren homens desesperats, cent d’ells osaven acometre a mil”, escriu Gaspar Escolano). Son crit de combat era “¡Desperta, Ferro! ¡Desperta!.
Desclot afirma que “son aragonesos e serrans”, entenent per serrans els procedents de la zona muntanyenca a on convergixen Arago, Castella i lo Regne de Valencia; pareix que tambe figuraven moros (sarraïns) en ses files.
Resulta imposible valorar laa participacio valenciana en aquelles forces, pero n’hi ha noticia d’ella: Ramon Muntaner, en sa Cronica, parla incidentalment d’un grup de vint almogavers de Sogorp, i en les hosts de Pere II de Valencia El Cerimonios, encara formaven grups d’extricte orige local (“en la reraguarda, apres totes les adzenebles, ab los almogavers de Valencia”).
En les terres valencianes del sur recient recuperaes, operaven intensament hasda 1275 (mes de huit mil es concentraren llavors en “la Pena de Xeixona”, qui es entre Alacant i Xativa, d’aon tingueren que ser evacuats perque es dedicaven a la depredacio dels musulmans ya sometits).
Mal pagats, sens dubte, buscaven lo seu boti entre els mateixos subdits del rei a qui servien.
Reapareixen els almogavers en accions de guerra en temps de Pere II de Valencia El Cerimonios, a raïl de l’invasio de les tropes castellanes de Pere I com ya queda dit.
Els almogavers tingueren en la Cronica (1235) de Ramon Muntaner un relat circunstanciat i entusiasta, i la novela de Joanot Martorell “Tirant lo Blanch” (1460) s’inspirá directament en l’aventura de Bizancio. Es important tambe el llibre del Valenciá Francesc de Moncada “L’expedicio d’aragonesos contra turcs i grecs” (1623). El mit historic apenes trobá eco en els poetes valencians de la Renaixença i, potser, sols siga digne de mencio, per s’excepcionalitat, el poema dramatic Roger de Flor (1925) de Josep Maria Bayarri. De totes maneres, en el llengüage corrent, te una certa vigencia la paraula “almogaver” per a designar mes o menys ironicament, al patriota exacerbat.
Font: Gran Enciclopedia de la Regio Valenciana – Valencia 1.972 – Tom I pag. 202.
No hay comentarios:
Publicar un comentario