APROXIMACIO AL CONFLICTE SOCIO-CULTURAL-LLINGÜISTIC I POLITIC ENTRE CATALUNYA I VALENCIA (II)

Per: Ramon Garcia i Hernandez

Valencia 1990

IMPOSICIO DE LA “LLENGUA MODERNA” EN CATALUNYA

Es important coneixer la manera en que es va impondre la “llengua moderna”, donat el rebuig d’alguns, prou, homens de les lletres catalanes, ademes del mallorqui Alcover. La poderosa Mancomunitat posà tot lo seu potencial economic en l’expansio i promocio de tot tipo de publicacions, en la sola condicio de que estigueren escrites en la normativa fabrista. En el “Institut d’Estudis Catalans” trobaren empleo infinitat d’escritors i artistes. Les publicacions, revistes, seminaris, quins editors i directors estaven vinculats al nacionalisme, obedien el “dictat” filologic. La Mancomunitat creà infinitat d’institucions, el “Institut d’Educacio General”, “quins proposits eren tan amples que abarcaven des l’ensenyança del “folclor“ en l’inclusa, hasda la formacio atletica, sense oblidar l’educacio moral, del sentiment, de la voluntat, de la paraula, del sentit civic, vida de relacio, etc.”. “Totalitarisme pur”, comenta Garcia Venero (II, pag. 164). Per a totes estes institucions diverses, que abarcaven des de l’ensenyança de la cuina i llabors caseres, hasda l’escola de funcionaris, eren precises obres de text, que encargaria a editors privats, pero que totes elles responderien a les normes de Pompeu Fabra. El testimoni d’un catala vinculat a tots estos events del nacionalisme de principi de sigle, en lo seu llibre “Cuaranta anys d’abvocat” i tret a colacio per Garcia Venero (II, 163) es definitiu: “Dec de fer nota que en aquella epoca els correctors de proves, per consentiment general, eren una especie d’agents de l’autoritat, encarregats de l’eixecucio de les normes ortografiques i gramaticals del nostre idioma en formacio...” (sic). Hem volgut citaar estos fets, per la similitut existent entre estos i l’actual situacio qur s’està donant en Valencia, en relacio a l’imposicio de la normativa fabrista.

LES ATRIBUCIONS TERRITORIALS DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

Josep Guia recorda en lo seu llibre “Digueu-li Catalunya”, pag 14, que esta institucio en una empresa significativa “per l’alliberament nacional”, per lo tant lo seu ambit d’actuacio no s’ha llimitat a les fronteres naturals (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona) sino que ses poderorsos tentaculs s’extenen per tots aquells espais que segons ells es parla la “llengua catalana”. El filolec mallorqui, mos conta que, ni Prat de la Riba ni Pompeu Fabra, acceptaren un proyecte complementari de les normes, que tractava de donar solucio als problemes ortografics de Valencia i les Balears i que no s’havia tingut en conter per a res. L’oposicio d’estos naixia del temor a que un “tortosi o lleidata o un valencià”, poguera elaborar atres normes distintes de les de l’Institut; mos imaginen la socarroneria del cureta de Manacor en lo seu comentari al respecte. “Les catalanisres s’hi son acostats massa poc devers València” i no coneixem l’anima valenciana mes que per la “corbella” i per damunt”. Yo se ho vaig avisar als de l’Institut pero no vullgueren escoltar-me, creguent-se ells que els de Valencia hi havien de rebre a “genellons” lo que els digueren des de Barcelona...” (F. Carreras Candi. “Geografia General del Reino de Valencia”). Tot aço ocorria en el primer terc d’este sigle. En la actualitat i recientment segons declaracions del president de l’entitat, arreplegaes en “El Periodico” del 9.1.86, al jujar l’actitut del Ministeri d’Educacio cap al “Institut” per la concesio de la sunvencio al “...comprendre que la nostra llabor investigaora sobrepassa l’ambit merament local...” “...Casasus recordà que la llabor de l’Institut s’exten a la comunitat autotoma catalana, valenciana, balear i part d’Arago...”. Segons el periodiste que fa l’informacio, “...els estatuts de l’Institut, este, te jurisdiccio sobre totes les terres de llengua catalana...” (“El Periodico”, 8.1.86). Quede clar, puix, qui es l’ambit territorial d’actuacio, que s’han apropiat.

EXTRATEGIES DE PENETRACIO 1932 I SES ANTECEDENTS

Esta es una data clau per a comprendre tot el proces seguit, pel catalanisme, en sa penetracio en Valencia. Per estes llatituts els nacionalisme sempre ha trobat a grups i persones receptives a ses postulats. No anem a analisar les raons en profunditat, a soles constatarem els fets. Victor Balaguer trobà a Vicent Boix, un erudit valencià coetaneo d’ell. Jacint Labaila tambe es deixà seduir i li fon publicat un llibre de poesies en Barcelonam “Flors del Turia”. Este poeta asistia a les classes nocturnes del LiceuValencià, en el qui donava classes gratuites Boix, es est un detall a considerar. La polemica es suscità pel prolec d’este llibre, que corregue a carrec de Victor Balaguer. Entre atres coses dia: “Lo valencià no es mes que una branca del catala: una branca del gran tronc de la llengua d’oc...” Corria l’any 1868, en Barcelona i en motiu dels Jocs Florals, hi hague una concentracio de poetes. De Valencia assistiren Teodor Llorente, Ferrer i Bigne, Querol, etc., aixi com de Mallorca i Provença. “L’asombro de la delegacio valenciana fon trobar-se a Jacint Labaila sentat entre els personages del consistori dels Jocs Florals. I Labaila fon l’insolit manteneor d’aquellla ocasio.” En la polemica tercià el periodic de Madrid “El Figaro”, que prengue partit en contra de Victor Balaguer i l’autor del desaguisat. Labaila, el poeta valencià que “vengue s’anima per la publicacio d’un llibre i per un pergami d’una academia”. Ya en aquelles feches la polemica es plantejava sobre bases llingüistiques que ocultaven el transfondo poilitic que tancaven (sic) (J.L. León Roca. “Raco de l’Olla”. “Levante”, 1982. Valencia). Creem necessari aportar estes cites que d’alguna manera ajudaran a una major comprensio del problema que tractem d’explicar. Clarificaor es el testimoni d’un dels valencianistes que va viure els avatars del nacionamlisme valencià d’escomençament de sigle i inclus posteriors, Miquel Adlert Noguerol (juriste). Vinculat al catalanisme, de bona fe, repudià d’este en la decada dels 70-80, fent publica declaracio i denunciant les intencions del pancatalanisme. Aixi explica sa proclivitat: “...el valencianisme naixque sentint el catalanisme com sa germa major que, ademes, ha triumfat en la vida i ha alcançat la prosperitat. Esto fea que els valencianistes mos mirarem en els catalanistes com en un espill que mos havia de donar la visio de lo que hi havia de ser la nostra image...” “...aço mos dugue un ansia d’emulacio, a una autentica limitacio del catalanisme; llançant-mos a la proteccio de ses poderosos braços, sense intents identificaors sino fraternisants...” “...el nacionalisme catala ha arrastrat en ansia unificaora als valencians caigusts en el pancatalanisme...” (M. Adlert Noguerol. “Generalitat. No.” “Levante. 1982. Valencia).

LA “TRAMPA DE CASTELLO”

Poc mesos despres d’haver-li concedit a Catalunya l’estatut d’autonomia, 15 de setembre de 1931, els profabristes de Castello i Valencia, promouen una reunio en la capital de La Plana, en l’unic objecte d’acceptar, per a la LENGUA VALENCIANA, la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans inspirà per Fabra. No fon gens dificil, per les raons que hem apuntat ades. Poc despres es promulgarien i divulgarien en el titul de “Normes d’Ortografia Valenciana”. Com lo nom indica a soles afectaven a l’ortografia, una de les parts de la gramatica que es pot considerar la mes convencional, com diu Mossen Alcover: “...sense sistema ortografic fixaren les llengües sabies i les neollatines ses gran lliteratures...”. Evident contrast d’est erudit en les intencions que el pancatalanisme fabriste li tenia reservat a l’ortografia. Pero sigam. Acompanyava ad estes normes una declaracio d’intencionns dels firmants. I encara es reconeix el sentit unificaor, es prou llegir el text per a adonar-se que els redactors respectaren escrupulosament, tant el lexic com les flexions verbals, etc. propies de la llengua valenciana, cosa que mai s’ha cumplit. Seguixen afirman que “es un acorts transacional...” i que no hi ha cap de vençut, “...puix les autoritats filologiques (a soles firmà una, Fullana, i es va reservar el primer espai en el fi de donar-li prestigi a l’acort per ell mai estigue en llinea en elles) que firmen mantenen ses punts de vista cientifics...” u deixan “...a les noves generacions la missio...” “...d’anar rectificant i millorant el sistema...”.

La realitat es que la millora que s’ha seguit ha segut en transformar la multisecular llengua dels nostres classics, la LLENGUA VALENCIANA, aixi denominà per ells, en l’inventà per Fabra. Aixi s’obrigueren les portes per a que s’introduira el catralanisme lliterari, a base del politic, que estem sufrint des de fa mes de mig sigle.Despres hi ha tota una estrategia desenrollà, pas a pas, que va des de la bona fe dels escritors valencianistes que junt en els profabristes, foren oblidant la “Declaracio” per a abocar-se en el catala-barceloni. Hasda el titul originari de les “normes”, que ha anat sufrint distints canvis, com l’actual de “normes de Castello”, de clara intencionalitat politica en el fi de que els naturals d’eixa provincia les consideren com a propies i les accepten, juant d’esta manera en el sentiment de rivalitat entre Valencia i Castello. Sentiment este que es fomentat i auspiciat per sectors interessats, que fan fore com a centralista la Ciutat de Valencia. En fi, tota una estrategia digna de Maquiavelo, en la que no manca l’insult i la descalificacio personal, per a tots aquells que no accepten els dictats del nacionalisme catala en general.