per Lola Garcia-Broch
9 d'Octubre de 1994
Fea uns mesos que havien desembarcat els "tunos" i els "motoristes" com assessors, en el grup municipal d'Unio Valenciana. Personagets que tingueren abans el sou i despres signaren com a afiliats.
Des de mesos anteriors no corrien bons temps per a Unio Valenciana i, per tant, per al valencianisme.
Vicent Ferrer, llavors Secretari General d'Unio Valenciana i assessor, a sou, en l'Ajuntament i hui senador del Partit Popular, havia signat un acort, en catala, en la Convergencia Valenciana, partit extremadament catalaniste, liderat per Pepa Chesa. Joan Ignaci Culla m'ho feu arribar i yo ho denunciï davant del Consell d'U.V. Gonzalez Lizondo em va fer callar, airat, acusant-me de manipuladora; pero yo vaig traure l'escrit, signat per Blasco (hui del P.P.), Chesa i Ferrer, i tot foren escuses (nos l'han colat, no signarem aixo... tot canviarà), tot mentires.
A la fi, C.V. tingue el seu paper en catala i U.V. el seu en valencià; pero la traïcio estava en marcha. Mogui els meus fils i hi hague forta resposta.
Decidi llançar una carrega contra la llinia de flotacio del pancatalanisme. I aixina, vaig cridar a Edison Valls, d'U.V. i del Colege d'Art Major de la Seda i li demani que investigara la realitat del Peno. Tots sabem que es fals pero ningu havia desmontat l'entelequia. Edison, entusiasmat, vingue en experts d'Alcoy i dugue investigadors.
En una simple mirada, u d'ells digue: El torçut dels fils no es del segle XIII. El tintat no es migeval. Aixina i tot aplicarém unes proves. -¿Del carbono-14? Pregunti. No. Pot donar una variant de massa temps. Millor la del polen.
No pugui vore-ho: Gonzalez Lizondo em cridà al seu despaig. Me tirà la barrila d'aquelles maneres i em va prohibir fer l'investigacio, "perque podria arruinar les conversacions que s'estan fent".
He de reconeixer que soc molt desobedient quan no m'agrada lo que tracten d'impondre'm. Aixina que contesti que anava a continuar avant i busqui presupost per a pagar l'investigacio del Peno. Pero Edison Valls es va fer arrere: -M'hauria agradat, Lola, pero Vicente m'ho ha prohibit i som molt amics.
A l'endema la prensa arreplegà les ridicules declaracions del Regidor portaveu Társilo Piles: -"No es pot obrir la vitrina, s'han perdut les claus".
Una pobra i estupida excusa. El departament de Patrimoni sap cóm s'obri, i yo tambe. Aixina es que, el Peno es salvà del ridicul mes espantos. U.V. i el seu president es cobriren de trista gloria i yo m'havia enfrontat a les ires del "Gran Emperador".
(Tot aço queda demostrat en el llibre que tinc molt alvançat, perque entenc que els valencians tenen dret a coneixer la veritat de la nostra historia local mes proxima).
Aixina es que les conseqüencies no es feren esperar. Társilo Piles presentà en l'Alcaldia una peticio per a que em retiraren les meues delegacions en favor de Cerviño, obedient i submis. L'Alcaldesa no era partidaria d'aço. Yo m'havia compromes, en el 91, quan dimiti, perque no em permetien canviar els lletrers catalanisats ni publicar en valencià, a acabar la llegislatura, passara lo que passara i no tornar a abandonar. Juan Cotino, Delegat de policia, que se portà en mi com un gran amic, m'avisà que el 9 d'Octubre anaven a hi haure enfrontaments entre abdos partidaris i yo decidi que, per mi, eixe sagrat dia devia de ser pacific. Aixina que... presenti la meua baixa com a integrant d'U.V. Era el 4 d'Octubre.
El dia 9 trencava el dia plujos. Yo, encara Delegada de Patrimoni ordeni cobrir la Senyera en una enorme funda de plastic. La plaça, baix el diluvi, bollia de gent. A les 12 en punt baixà la Senyera. Yo portava un borlo. Clementina Rodenas ne duya un atre. L'arruixo era fort. Tots els regidors obriren els seus paraigües. A l'Alcaldesa la cobriren en u enorme, que ocupava tota una fotografia. Front al balco de l'Ajuntament, una gran pancarta: "Lola, el valencianisme està en tu". Apreti el borlo, pero em vaig emocionar. Una vella em posà en la ma una estampa de la "maredeueta": "que ella te beneixca, filla i no te'n vages".
Lo que no pogue tot l'odi, l'enveja i la rencor de la meua, antany, propia gent, ho consegui aquella yayeta, que no conec: plori. La pluja arrastrà les meues llagrimes.
Clementina i yo continuavem sense paraigües. El pel flaccit, la banda descolorida. El trage de seda s'anava encollint. La gent baix la pluja, seguia el corteig.
Junt a Vinatea, qui apretava en ses mans el llibre de "Els Furs", uns inconscients d'E.R.C. intentaren posar unes flors en una quatribarrada. Amparo, "la del SOM" els se les arrancà de les mans i els pegà en el cap. Despres em donà la cinta barrada.
-"Tin. No te preocupes de res. Estem en tu". Al seu costat els seus Vicents, pare i fill, tan valents com sempre.
Torni a mirar a Vinatea: ¡Qué dificil es sempre per als valencians defendre lo nostre!
La gelor va calar la roba banyada i m'aborroni, com en una premonicio: ¿A on estava l'amor a Valencia? ¿es que tot te un preu? ¿es que es cert que el poder corromp? ¿començava el principi de la desilusio i l'abando?
Em sacsejà l'idea. No, de segur que no. Molta gent se m'acostava i m'animava a continuar.
El mati gris. Gelor pels carrers i gelor d'anima. Pero yo sentia el meu cor calit: Tots anavem a seguir en la defensa del nostre Idioma, de la nostra Identitat, de les nostres arraïls. Tots, tots anavem a continuar. Ningu anava a abandonar el seu valencianisme.
Despres, el temps ha escrit l'epilec. I ho hem llegit. Si no nos agrada, camviem-ho. Podem
9 d'Octubre de 1994
Fea uns mesos que havien desembarcat els "tunos" i els "motoristes" com assessors, en el grup municipal d'Unio Valenciana. Personagets que tingueren abans el sou i despres signaren com a afiliats.
Des de mesos anteriors no corrien bons temps per a Unio Valenciana i, per tant, per al valencianisme.
Vicent Ferrer, llavors Secretari General d'Unio Valenciana i assessor, a sou, en l'Ajuntament i hui senador del Partit Popular, havia signat un acort, en catala, en la Convergencia Valenciana, partit extremadament catalaniste, liderat per Pepa Chesa. Joan Ignaci Culla m'ho feu arribar i yo ho denunciï davant del Consell d'U.V. Gonzalez Lizondo em va fer callar, airat, acusant-me de manipuladora; pero yo vaig traure l'escrit, signat per Blasco (hui del P.P.), Chesa i Ferrer, i tot foren escuses (nos l'han colat, no signarem aixo... tot canviarà), tot mentires.
A la fi, C.V. tingue el seu paper en catala i U.V. el seu en valencià; pero la traïcio estava en marcha. Mogui els meus fils i hi hague forta resposta.
Decidi llançar una carrega contra la llinia de flotacio del pancatalanisme. I aixina, vaig cridar a Edison Valls, d'U.V. i del Colege d'Art Major de la Seda i li demani que investigara la realitat del Peno. Tots sabem que es fals pero ningu havia desmontat l'entelequia. Edison, entusiasmat, vingue en experts d'Alcoy i dugue investigadors.
En una simple mirada, u d'ells digue: El torçut dels fils no es del segle XIII. El tintat no es migeval. Aixina i tot aplicarém unes proves. -¿Del carbono-14? Pregunti. No. Pot donar una variant de massa temps. Millor la del polen.
No pugui vore-ho: Gonzalez Lizondo em cridà al seu despaig. Me tirà la barrila d'aquelles maneres i em va prohibir fer l'investigacio, "perque podria arruinar les conversacions que s'estan fent".
He de reconeixer que soc molt desobedient quan no m'agrada lo que tracten d'impondre'm. Aixina que contesti que anava a continuar avant i busqui presupost per a pagar l'investigacio del Peno. Pero Edison Valls es va fer arrere: -M'hauria agradat, Lola, pero Vicente m'ho ha prohibit i som molt amics.
A l'endema la prensa arreplegà les ridicules declaracions del Regidor portaveu Társilo Piles: -"No es pot obrir la vitrina, s'han perdut les claus".
Una pobra i estupida excusa. El departament de Patrimoni sap cóm s'obri, i yo tambe. Aixina es que, el Peno es salvà del ridicul mes espantos. U.V. i el seu president es cobriren de trista gloria i yo m'havia enfrontat a les ires del "Gran Emperador".
(Tot aço queda demostrat en el llibre que tinc molt alvançat, perque entenc que els valencians tenen dret a coneixer la veritat de la nostra historia local mes proxima).
Aixina es que les conseqüencies no es feren esperar. Társilo Piles presentà en l'Alcaldia una peticio per a que em retiraren les meues delegacions en favor de Cerviño, obedient i submis. L'Alcaldesa no era partidaria d'aço. Yo m'havia compromes, en el 91, quan dimiti, perque no em permetien canviar els lletrers catalanisats ni publicar en valencià, a acabar la llegislatura, passara lo que passara i no tornar a abandonar. Juan Cotino, Delegat de policia, que se portà en mi com un gran amic, m'avisà que el 9 d'Octubre anaven a hi haure enfrontaments entre abdos partidaris i yo decidi que, per mi, eixe sagrat dia devia de ser pacific. Aixina que... presenti la meua baixa com a integrant d'U.V. Era el 4 d'Octubre.
El dia 9 trencava el dia plujos. Yo, encara Delegada de Patrimoni ordeni cobrir la Senyera en una enorme funda de plastic. La plaça, baix el diluvi, bollia de gent. A les 12 en punt baixà la Senyera. Yo portava un borlo. Clementina Rodenas ne duya un atre. L'arruixo era fort. Tots els regidors obriren els seus paraigües. A l'Alcaldesa la cobriren en u enorme, que ocupava tota una fotografia. Front al balco de l'Ajuntament, una gran pancarta: "Lola, el valencianisme està en tu". Apreti el borlo, pero em vaig emocionar. Una vella em posà en la ma una estampa de la "maredeueta": "que ella te beneixca, filla i no te'n vages".
Lo que no pogue tot l'odi, l'enveja i la rencor de la meua, antany, propia gent, ho consegui aquella yayeta, que no conec: plori. La pluja arrastrà les meues llagrimes.
Clementina i yo continuavem sense paraigües. El pel flaccit, la banda descolorida. El trage de seda s'anava encollint. La gent baix la pluja, seguia el corteig.
Junt a Vinatea, qui apretava en ses mans el llibre de "Els Furs", uns inconscients d'E.R.C. intentaren posar unes flors en una quatribarrada. Amparo, "la del SOM" els se les arrancà de les mans i els pegà en el cap. Despres em donà la cinta barrada.
-"Tin. No te preocupes de res. Estem en tu". Al seu costat els seus Vicents, pare i fill, tan valents com sempre.
Torni a mirar a Vinatea: ¡Qué dificil es sempre per als valencians defendre lo nostre!
La gelor va calar la roba banyada i m'aborroni, com en una premonicio: ¿A on estava l'amor a Valencia? ¿es que tot te un preu? ¿es que es cert que el poder corromp? ¿començava el principi de la desilusio i l'abando?
Em sacsejà l'idea. No, de segur que no. Molta gent se m'acostava i m'animava a continuar.
El mati gris. Gelor pels carrers i gelor d'anima. Pero yo sentia el meu cor calit: Tots anavem a seguir en la defensa del nostre Idioma, de la nostra Identitat, de les nostres arraïls. Tots, tots anavem a continuar. Ningu anava a abandonar el seu valencianisme.
Despres, el temps ha escrit l'epilec. I ho hem llegit. Si no nos agrada, camviem-ho. Podem
No hay comentarios:
Publicar un comentario