CARLOMAGNO: EXPEDICIO A ESPANYA I CREACIO DE LA MARCA HISPANICA
Al mateix temps que alcançava en el sudest sa maxima expansio, el regne de Carlomagno anava eixamplant-se per lo seu extrem occidental en l'anexio de noves terres. I tambe en esta zona l'expedicio tingue com a preambul un colp fallit i una llarga contenda que es prolongà durant varies decades. Ad este respecte resulta significatiu que en un principi no hi haguera passat per la ment a Carles dedicar el menor interes als seus veïns araps d’Espanya. Per esta rao els començaments i els resultats d’estes lluites senyalen en especial relleu la força d’irradiacio del regne, la politica de Carles i els poders que es feen sentir amplament al voltant seu.
Des de que lo rei Pipino eliminà les ultimes avançádilles araps existents al nort dels Pirineus i Carlomagno, a poc d’erigir-se en monarca unic, es fera l’amo de Aquitania convertint-la en païs fronterer, el regne franc pogue sentir-se tranquil en respecte als araps d’Espanya. Estos ya ne tenien prou en ses propis assunts i a Carles evindentment li bastaven en que les coses sigueren com hasda llavors en la frontera pacificà. No fon ell qui concebi el pla d’intervindre en Espanya sino que una de les faccions araps requeri s’ajuda.
Un grup d’abassides, rivals de l’omeya Abderahman, que hi havia implantat en Cordova el seu propi califat, encapçalats pel governaor de Barcelona, Ibn al Arabi, es dirigiren a Carles, entrevistant-se en la Dieta de Pederborn (777). Alli, Ibn al Arabi implorà l’ajuda de Carles “fent entrega (al monarca franc) de sa propia persona i de les ciutats que li havia confiat el rei sarrai”. Encara que Carles no hi havia lograt lo seu objectiu en Sajonia, es va sentir obligat –i lo suficientment fort per ad aço- a amprar l’ajuda que li demanaven els araps, puix l’embaixà arap s’havia dirigit ad ell com a l’unic sobira d’occident, que per lo seu rango es trobava en el deure d’amprar la proteccio que se li demanava, tant mes quant que esta proteccio significava la penetracio franca en els territoris dominats pels araps i redundaria en profit dels cristians; lo qual, per supost, no significava que Carles partira per a una creuà.
L’expedicio a Espanya , que es va decidir en Pederborn i quedà ya concretà en la primavera d’estiu de 778 novament en dos eixercits, paria estar baix una mala estrela. La ciutat cristiana de Pamplona tancà ses portes al sobira franc. Despres de prenir-la, abdos eixercits se reagruparen en Saragossa.... i alli tinguerem que destindre’s. La faccio arap que hi havia cridat a Carles no donà l’ajuda promesa i els princips cristians refusaren tot auxili als francs. En vista d’una situacio tan poc afalagaora Carles optà per donar fi a l’expedicio.
De regres, vascos cristians atacaren a la retaguarda franca. Est atac, inmortalisat per la llegenda –que per primera vegà senyala a Roncesvalles com al lloc de l’encontre- es rematà sense dubte en una derrota franca, pero una derrota sense conseqüencies especials per quant el gros de l’eixercit quedà completament incolume. Lo doloros fon mes que res la perdua d’alguns magnats, entre ells el margreu de la Marca de Bretanya, Hroudlan (Roldan), i el fet de que, segons Eguinardo, no poguera ser vengat l’atac, puix els vascos inmediatament es dispersaren en totes direccions. I considerant l’absurt d’una expedidico de vengança, Carles s’abstingue de tota accio punitiva.
No obstant, despres d’acceptà la proposta arap de protegir Barcelona i ses territoris veïns, Carles ya no cellà en lo seu proyecte d’eixamplar el poderiu franc pel sudest. Lo que si va canviar, com tantes atres vegaes, foren els procediments. Com l’expedicio hi havia ensenyat lo poc que podia alcançar-se d’una sola expedicio belica, en els anys següents Carles procurà d’anar preparant el terreny a una influencia duradera, que hi havia de patir de la veïna Aquitania, convenientment preparà per a la mampresa. En primer lloc es procedi al trasllat de numerosos francs a Aquitania, procediment que surti lo seu efecte aci com en Italia, Sajonia, la terra dels alemans, i Baviera . En els assunts de govern, en estos francs alternaren tambe aquitans que d’eixa forma estretaren ses relacions en la casa real, hasda el punt de que Carlomagno elevá son territoti a la categoria de subregne i, com ya s’ha dit ades, els envià en calitat de rei a son fill Ludovic, a la sao de tres anys. Este nom merovingi de Ludovic senyala sense genero de dubte que, al quedar ya molt arrere el derrocament d’ultim merovingi, Carlomango va reviure la tradicio d’esta monarquia per a fer hincapeu que la sobirania carolingia era continuacio inmediata de la merovingia.
Les mides de Carles lograren lo seu objectiu. La creixent consolidacio d’Aquitania irradià ses efectes mes enllà de la frontera i ya en el 785 la ciutat pirenaica de Girona s’inclinà davant del poderiu del païs collindant sometent-se a la sobirania dels francs. Lo seu eixemple ho seguiren atres ciutats iberiques de sort que l’influencia franca en el nort d’Espanya no tardà a extendre’s a circuls mes amples. Una contraofensiva dels araps, que durant les guerres averes els portà hasda Narbona no a soles no va detendre
la penetracio franca sino que la v’accelerar. Puix era Carles qui hi havia organisat de forma sistematica chicotetes avançadilles quina penetracio en el païs sempre era lo justament llimità per a permetre mediant l’ereccio de castells, la conservacio de les terres conquistes.
De l’atac es passava inmediatament a la defensa i, a mida que s’alvançava, els dominis francs foren extenent-se en l’ambit geografic hispa-arap. Damunt del suelo conquistat fon format-se una amppla franja fronteriça que servia de defensa militar al “hinterland”: la Marca Hispanica, que tenia una especie de capitalidad en Barcelona –conquistà el 801-803- i que s’extenia hasda el sur hasdta l’Ebre.
Era la primera conquista que es conseguia contra l’islam des de la desaparicio del regne godo.
Al mateix temps que alcançava en el sudest sa maxima expansio, el regne de Carlomagno anava eixamplant-se per lo seu extrem occidental en l'anexio de noves terres. I tambe en esta zona l'expedicio tingue com a preambul un colp fallit i una llarga contenda que es prolongà durant varies decades. Ad este respecte resulta significatiu que en un principi no hi haguera passat per la ment a Carles dedicar el menor interes als seus veïns araps d’Espanya. Per esta rao els començaments i els resultats d’estes lluites senyalen en especial relleu la força d’irradiacio del regne, la politica de Carles i els poders que es feen sentir amplament al voltant seu.
Des de que lo rei Pipino eliminà les ultimes avançádilles araps existents al nort dels Pirineus i Carlomagno, a poc d’erigir-se en monarca unic, es fera l’amo de Aquitania convertint-la en païs fronterer, el regne franc pogue sentir-se tranquil en respecte als araps d’Espanya. Estos ya ne tenien prou en ses propis assunts i a Carles evindentment li bastaven en que les coses sigueren com hasda llavors en la frontera pacificà. No fon ell qui concebi el pla d’intervindre en Espanya sino que una de les faccions araps requeri s’ajuda.
Un grup d’abassides, rivals de l’omeya Abderahman, que hi havia implantat en Cordova el seu propi califat, encapçalats pel governaor de Barcelona, Ibn al Arabi, es dirigiren a Carles, entrevistant-se en la Dieta de Pederborn (777). Alli, Ibn al Arabi implorà l’ajuda de Carles “fent entrega (al monarca franc) de sa propia persona i de les ciutats que li havia confiat el rei sarrai”. Encara que Carles no hi havia lograt lo seu objectiu en Sajonia, es va sentir obligat –i lo suficientment fort per ad aço- a amprar l’ajuda que li demanaven els araps, puix l’embaixà arap s’havia dirigit ad ell com a l’unic sobira d’occident, que per lo seu rango es trobava en el deure d’amprar la proteccio que se li demanava, tant mes quant que esta proteccio significava la penetracio franca en els territoris dominats pels araps i redundaria en profit dels cristians; lo qual, per supost, no significava que Carles partira per a una creuà.
L’expedicio a Espanya , que es va decidir en Pederborn i quedà ya concretà en la primavera d’estiu de 778 novament en dos eixercits, paria estar baix una mala estrela. La ciutat cristiana de Pamplona tancà ses portes al sobira franc. Despres de prenir-la, abdos eixercits se reagruparen en Saragossa.... i alli tinguerem que destindre’s. La faccio arap que hi havia cridat a Carles no donà l’ajuda promesa i els princips cristians refusaren tot auxili als francs. En vista d’una situacio tan poc afalagaora Carles optà per donar fi a l’expedicio.
De regres, vascos cristians atacaren a la retaguarda franca. Est atac, inmortalisat per la llegenda –que per primera vegà senyala a Roncesvalles com al lloc de l’encontre- es rematà sense dubte en una derrota franca, pero una derrota sense conseqüencies especials per quant el gros de l’eixercit quedà completament incolume. Lo doloros fon mes que res la perdua d’alguns magnats, entre ells el margreu de la Marca de Bretanya, Hroudlan (Roldan), i el fet de que, segons Eguinardo, no poguera ser vengat l’atac, puix els vascos inmediatament es dispersaren en totes direccions. I considerant l’absurt d’una expedidico de vengança, Carles s’abstingue de tota accio punitiva.
No obstant, despres d’acceptà la proposta arap de protegir Barcelona i ses territoris veïns, Carles ya no cellà en lo seu proyecte d’eixamplar el poderiu franc pel sudest. Lo que si va canviar, com tantes atres vegaes, foren els procediments. Com l’expedicio hi havia ensenyat lo poc que podia alcançar-se d’una sola expedicio belica, en els anys següents Carles procurà d’anar preparant el terreny a una influencia duradera, que hi havia de patir de la veïna Aquitania, convenientment preparà per a la mampresa. En primer lloc es procedi al trasllat de numerosos francs a Aquitania, procediment que surti lo seu efecte aci com en Italia, Sajonia, la terra dels alemans, i Baviera . En els assunts de govern, en estos francs alternaren tambe aquitans que d’eixa forma estretaren ses relacions en la casa real, hasda el punt de que Carlomagno elevá son territoti a la categoria de subregne i, com ya s’ha dit ades, els envià en calitat de rei a son fill Ludovic, a la sao de tres anys. Este nom merovingi de Ludovic senyala sense genero de dubte que, al quedar ya molt arrere el derrocament d’ultim merovingi, Carlomango va reviure la tradicio d’esta monarquia per a fer hincapeu que la sobirania carolingia era continuacio inmediata de la merovingia.
Les mides de Carles lograren lo seu objectiu. La creixent consolidacio d’Aquitania irradià ses efectes mes enllà de la frontera i ya en el 785 la ciutat pirenaica de Girona s’inclinà davant del poderiu del païs collindant sometent-se a la sobirania dels francs. Lo seu eixemple ho seguiren atres ciutats iberiques de sort que l’influencia franca en el nort d’Espanya no tardà a extendre’s a circuls mes amples. Una contraofensiva dels araps, que durant les guerres averes els portà hasda Narbona no a soles no va detendre
la penetracio franca sino que la v’accelerar. Puix era Carles qui hi havia organisat de forma sistematica chicotetes avançadilles quina penetracio en el païs sempre era lo justament llimità per a permetre mediant l’ereccio de castells, la conservacio de les terres conquistes.
De l’atac es passava inmediatament a la defensa i, a mida que s’alvançava, els dominis francs foren extenent-se en l’ambit geografic hispa-arap. Damunt del suelo conquistat fon format-se una amppla franja fronteriça que servia de defensa militar al “hinterland”: la Marca Hispanica, que tenia una especie de capitalidad en Barcelona –conquistà el 801-803- i que s’extenia hasda el sur hasdta l’Ebre.
Era la primera conquista que es conseguia contra l’islam des de la desaparicio del regne godo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario