Autor: Josep Teixidor
Ajuntament de Valencia – 1999
Signatura: ARV. DM 1431/1-1431/2.
Capitul XXII – pag. 117 y següents.
En l’entrà del duc de Montblanch, Jurats, Oficials
Real y gent d’armes cessà l’atropellament y matança dels restant jueus, que
ixquent a tropes en ses families s’encaminaren a la Catedral y demes Parroquies
demanant en moltes lagrimes lo seu bateig y foren tants els que es batejaren
aquella mateixa vesprá, el dilluns y el dimarts, que s’acabà tot el sant
crisma, quedant totalment a seques y sense una gota de crisma les crismeres.
Manifestà Deu en milacres ser esta conversio obra de sa infinita bondat y
misericordia, puix trobants tots els retors molt acongoixats per mancar en
totes ses iglesies de crisma y no saber d’a on haverla, el dimecres per lo mati
trobaren les crismeres plenes del vertader crisma. Pera que este milacre
contase autenticament, l’Oficial y Vicari General del Bisbe de Valencia, acompanyat
de quatre solemnes Notaris Publics,
visità una per una totes les iglesies parroquials de Valencia y averiguant en
tot rigor el creiximent del nou crisma y ser este real y vertader, com tambe
certificar que les crismeres hi havien quedat sense gota de crisma, per
inspeccions que feren els Retors el dimarts abans de menjar; recibint de tot sumaria informacio dels
testics; per lo seu subseguit Decret declarà ser vertader el crisma y milagròs
creiximent.
Foren singulars les circunstamcies que examinà y
aprovà en les Iglesies Parroquials de Sant Nicolas. Tres anys abans del de 1931
manà fer noves crismeres d’argent, retirant les antigues que eren d’estany. El
dimarts a 13 de juliol de 1931, abans d’anar a dinar, es certificà per si
mateixa que en les crismeres d’argent no hi havia gota de crisma y el dimecres
de matinà havent aplegat un chiquet pera que el batejaren de correguda, es tan
cert de que en la crismera d’argent no hi havia gota de crisma, digue al
Sacrista li duguera la crismera antiga d’estany pera vore si per ventura hi
havia quedat alguna gota de crisma pera aprofitarla en aquella urgent
necessitat. Duguela correguent el Sacrista y obrintla el Retor, la trovà
omplissima de crisma.
En Santa Catarina Mártir trobant el Vicari General
la crismera plena del crisma milagròs, vullgue certificarse si era vertader el
crisma; el ficà en una netejà vaixella, feta la prova y constant ser vertader,
volent tornarlo a la crismera no va
caber en esta, sobrant molt en la vaixella.
En l’Iglesia de Sant Andreu Apóstol, estant el Retor
mostrant al poble la crismera plena del milagros crisma, certificantli el ser
la mateixa que ell hi havia deixat sense una gota de crisma el dimarts abans
d’anarse’n a dinar, sobrevengue ab este temps un extranger “clericont”
(Clericont: el que usa habits clericals sense estar ordenat: clerc mal vestit o
de roïns modals) y digue incredul y com per “befa”: seria cert y segur que hi
havia posat el crisma, que donaven a entendre ser milagros. Lo mateix fon
pronunciat aço, que quedar al mateix instant la crismera en mans del Retor
sense una gota de crisma. Pasmat en vista d’aço el clericont y arrepenedit de
sa incredulitat y de lo seu proferit escarni, es llançà a terra, fent acte de
contriccio; y el Retor en tot lo circunt poble es possà en oracio y en esta
feta reconegue la crismera, que trovà atra vegà plena de crisma.
A l’ìnstant que cesà l’invasio de la jueria en la
Sinagoga Major fon nomenà Iglesia de Sant Cristofol, sense haverse pogut trobar
al qui donà eixa invocacio, ni ses motius,
per mes que en sabero feren algunes diligencies els Jurats y
l’atribuïren a que un jueu al principi de l’invasio va vore sobre el terrat de
la Major Sinagoga a un home molt gran y arrogant en un chiquet al coll, de la
mateixa manera en que es pinta a Sant Cristofol. Al remat, pacificà la que hi
havia segut Sinagoga de les abominacions judaiques, quedà convertida en
l’Iglesia de Sant Cristofol Mártir, fon possà en ella la chicoteta image del
sant, que describim en l’ilustracio d’este capitul, la que encara es conseva y
experimenten singulars beneficis els que en fe viva imploren lo seu ampar y
proteccio.
Honrà Deu la dedicacio d’esta Iglesia, manifestant
en milacres ser obra de lo seu poder y clementísima misericordia, quals foren:
encendre’s per si mateixa les llums que en ella posaren; creixent
maravillosament y sobreixint d’oli, sense que per molts dies es menycabara en
lo que moguentse els contrafets y atres
malalts recobraven instantaneament la salut desijà; com tambe, la conversio de
trans jueus y acabarse del tot el crisma y omplintse les atres crismeres en
totes les Iglesies a una mateixa hora. Encarregose el cuidat d’esta nova
Iglesia a Tomas Roca, Presbiter secular, hasda que lo Rey En Joan I de Valencia
per sa Real Cedula de 8 de novenbre de 1392 institui en ella un benefici en
titul d’Archipestac, reservantse pera si y ses real succesors la presentacio y
donant facultat a Francesc Marco, Oficial y Vicari General del Bisbe En Jaume
d’Arago pera que el presentase a Marc d’Esplugues, natural de Valencia, Capellà
del mateix Rey, a qui succei Pere Dassio y en este feren una Concordia els
Majorals de la Confraria de Sant Cristofol que, en llicencia de lo Rey En
Marti, erigiren en la nova dita Iglesia els recents convertits jueus. Rebuda la
Concordia per Berenguer Descamps en 22 de febrer de l’any 1399 quina copia pot
vore’s en el tom 2 de “Antiguetats” pag. 268. quins confrares foren afectissims
devots de Sant Vicent Ferrer. A quina predicacio debien sa conversio, y
canonisat el sant celebraren sa festa com escric en la pagina 271 y en la 273
dic que, a suplicacio de lo Rey En Marti y del Jurats de la Ciutat de Valencia
foren traslladats en Breus al Papa Lluna el 21 de febrer de 1409 les Monges
Agustines d’Alzira al nou convent de Sant Cristofol de Valencia.
Remate esta prolija narracio en la següent noticia
que dona Escolano (Decades de l’Historia) llibre 5, capitul 10, subnumero 8:
“Ad esta Casa y Sant tenit en Valencia (diu) per u dels reparos contra l’açot de Deu y mes
despres que, aconsellats els Regiors per Sant Vicent Ferrer del remei que
derruyen de tindre pera defendre’s d’una pestilea que corria, manaren assentar
en molts cantons dels carrers y places l’image del sant, sustentant al chiquet
Jesús en proporcio de jagant, avisats per ell que era prou pera tancar y pendre
els pasos a que no entraren la malaltia”. Aixi, Escolano, quina clausula està
erro en lo meu sentit, puix no diu si en esta diligencia de posar a Sant
Cristofol pels cantons es lliurà la Ciutat (de) que no entrase la pesta en
ella; y en este sentit entengue la copia clausula del Mestre Vidal, pagina 65,
cap 1: “La Ciutat de Valencia, aconsellà per Sant Vicent, per una pestilea que
corria manà posar en molts cantons y carrers y places l’image de Sant Cristofol
com a esent y donant moral pera que no entrase la pesta, de la qual la preservà
com heu escri Escolano”. Aixi Vidal. Si esta fora l’inteligencia de la clausula
d’Escolano, la noticia que en ella dona es falsa, puix la pesta que escomençà
en 1393 y repeti en el 1395 y entrà en Valencia fent en ella prou mortandat,
com pot vores en Zurita y donaré les seus paraules mes avant.
En la Catedral d’esta Ciutat, entrant per la porta
del Micalet a ma dreta, hi ha pintat sobre un llenç, un Sant Cristofol, que
este any de 1770 ha fet renovar un Beneficiat de la mateixa Iglesia, per dirse
que Sant Vicent Ferrer la manà posar a la pica de l’aigua beneida. Pero es
parlar del vulgo perque la nau d’ella que corre des del Micalet a la Capella
de Sant Pere Apóstol, es llaurà despres
de la mort del Sant, com tinc escrit en el tom 1 de “Antiguetats”, pagina 327;
y el mateix Beneficiat que va fer renovar el llenç, em digue que en l’archiu de
sa iglesia no es trova noticia d’esta tradicio; ni yo he trobat rastro d’ella.
Creurè ser aixi pera conservar la memoria de que gran part dels jueus acodi a
la Catedral demanant el baptisme, com mes ades va dit.
